26 de gener. Subsistíem en un món de morts i d’espectres. L’últim rastre de civilització havia desaparegut al voltant nostre i dintre nostre. L’obra d’animalització empresa pels alemanys triomfants havia estat acomplerta pels alemanys derrotats.  

És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot  mirament, comparteix el llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny de l’home pensant que el pigmeu més rude i el sàdic més cruel.

Part de la nostra existència rau en les ànimes de qui se’ns acosta: vet aquí per què no és humana l’experiència de qui ha viscut dies en què l’home ha estat una cosa als ulls de l’home. Nosaltres tres en vam ser en gran immunes, i ens en devem mútua gratitud; per això la meva amistat amb Charles resistirà el temps.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Podria començar explicant l’argument de Els jugadors de whist (en Jordi, 43 anys, en plena crisi, viu al garatge de casa, mig casat, mig separat, fa de fotògraf, casa la filla amb un tipus que detesta, etc, etc). Ho podria fer, però crec que aquesta excel·lent novel·la es mereix molt més que això. Perquè, sens dubte, el millor que té aquesta història és la forma com arriba als lectors. Per dir-ho ras i curt, l’estructura narrativa i les paraules que la basteixen.

Així, el fil argumental ve marcat per uns capítols que, amb precisió horària, fixen diversos moments del casament de la filla del protagonista. Un autèntic retaule de personatges i situacions que provoquen tot tipus de reaccions en els lectors. Són éssers tendres, ridículs, divertits, previsibles o sorprenents. Humans i propers, sempre. I, enmig de rams de flors, copes de cava, balls i llàgrimes, la novel·la va agafant volada a través dels records del protagonista. Uns records que abracen des de la crisi que suposa l’adolescència -el pas de la infantesa a la maduresa- a la crisi de l’home adult que ha de decidir, urgentment, què vol fer de la seva vida.

Els amics de la infantesa, els jocs, els primers amors, el castell de Figueres, la grisor d’una època -el final dels anys setanta- que es mou entre el franquisme i la democràcia-, les il·lusions i la presència sempre colpidora de la mort, es van entrellaçant de forma magistral, entre els sons d’una música i les imatges d’unes pel·lícules que et transporten al moment. En definitiva, una novel·la, Els jugadors de whist, amb personatges de ficció complexos, amb jocs d’identitats que sorprenen el lector, amb vivències amb les quals, d’una manera o altra, ens hi podrem reconèixer. I, sobretot, amb diàlegs que, com diu el mateix autor, són, la majoria d’ells, ben reals. No crec que es pugui demanar més.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris

Des de fa anys, puc percebre, al meu voltant, un cert moviment humà que es desviu per plantejar-me -amb més o manco bona intenció- la vida en termes d’exclusió. És un fenomen interessant que, pel que veig,  no només afecta la meva persona. Potser ha arribat el moment de parlar-ne.

Com molts ja sabeu, el primer text literari que vaig publicar duu data de 1997. Tenia trenta-dos anys, dues filles petites i, a més de professora, era cap d’estudis del meu institut. El 1999, quan em van premiar un conte, molta gent va pensar: mira na Maite, sembla que va de debò, en això de l’escriptura. Vet aquí, però, que aquell mateix any, vaig anunciar que esperava el tercer fill. En aquest moment, vaig haver de sentir, per primera vegada, que, a la vida, no es pot fer tot: ara sí, que has deixat d’escriure, era la frase que més escoltava llavors. Però, mira per on, el 2002 publicava una novel·la i el 2004 una altra. Els comptes no sortien.

Però la cosa no acabà aquí. El setembre de 2005, després de deixar el càrrec de cap d’estudis, vaig prendre possessió com a regidora, a l’oposició, de l’ajuntament de Ciutadella. I tornem-hi: ara sí que és segur, però segur, que has deixat d’escriure! Un any després quedava finalista del Sant Jordi. Des que som regidora de cultura, no cal que expliqui que són majoria els que estan convençuts que no escric ni tres paraules seguides. Temps al temps.

És evident, per tant, que la gent té tendència a plantejar-te la vida en termes d’exclusió: o ets mare o escriptora o política. Les tres coses, a la vegada, impossible. Ja veis, però, que no és cert. No amagaré, tanmateix, que no és fàcil. Has de tenir unes quantes coses al teu favor: capacitat de feina i d’organització, el suport incondicional dels que t’envolten i, sobretot, sobretot, moltes ganes de no haver de renunciar a res del que t’agrada. A tenir família nombrosa, a escriure i a dedicar-te a la política.  I, encara, a fer cuinons, a llegir, a sembrar floretes vàries, a passejar, a anar de canyes, al teatre, a tenir un bloc i un facebook…

Em sap greu, però és possible encaixar-ho tot. Amb qualque contractura a la zona de les cervicals i qualque moment en què ho enviaries tot a filar, també és cert. Res, però, que en dos dies, no s’espassi.

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris