Arran de la mort de l’escriptor Baltasar Porcel, entre les mostres més sinceres i merescudes de dolor per la pèrdua i de reconeixement a la seva obra, han sortit veus que han recordat la seva eterna candidatura al premi Nobel de literatura. No ha estat el seu, tanmateix, l’únic nom d’escriptor català que ha sonat, al llarg dels darrers anys, com a mereixedor d’aquest guardó. Recordem, per exemple, els de Josep Carner, Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol, entre d’altres.
En aquest sentit, escrivia Jordi Pujol a les pàgines de l’Avui: “Un escriptor català en llengua castellana podria aspirar-hi. Si fos molt bilingüe -bilingüe en la creació literària- potser també, segons com. Però en Porcel, com a pròpiament literat, era un escriptor en llengua catalana. Totalment català. I crec que hauria trobat moltes dificultats en la seva promoció. Les principals provinents d’Espanya mateix.”
Aquestes paraules, m’han fet pensar en els moviments que hi va haver, ja fa anys, per presentar la candidatura de Josep Carner al Nobel de literatura. Una iniciativa que explica Albert Manent al llibre Josep Carner i el noucentisme: “L’any 1962 es constituí a Barcelona un comitè d’escriptors dels Països Catalans, presidit per Jordi Rubió, per a presentar la candidatura del poeta al Comitè Nobel de Literatura d’Estocolm. Això suscità tot un moviment fora de Catalunya i un bon nombre d’Universitats i Acadèmies s’adheriren a la petició (…): Union Académique Internationale, la Université Libre de Bruxelles, i porfessors de les Universitats de Chicago, Munic, Oxford (…). S’hi adheriren igualment Giuseppe Ungaretti i Joan Miró.”
Record que, quan era una jove universitària, allà cap als anys 80 del segle passat, el professor que ens comentava la iniciativa de presentar Carner com a candidat al Nobel, davant l’evident fracàs de la campanya, el justificava dient que, en ple franquisme, era del tot impensable que un escriptor en llengua catalana, prohibida i perseguida en aquells moments pel règim, rebés un reconeixement d’aquest tipus. Avui, però, que ja no tenim dictador, veim que hi ha coses que no canvien, coses que, pel que sembla, continuen essent inacceptables. On és, em deman, l'”Espanya plural” del gran entabanador?
