…dolor, pena, desgràcia, horror, llàgrimes, bombes, pèrdua, desconcert, tragèdia, solitud, tristesa, 
seqüeles, trauma, impotència, injustícia, amargor, telefonades, retrets, silenci, amor, solidaritat, presència, crits, acusacions, esperança, angoixa, sang, respecte, absències, record, rebuig, cerimònia, bosc, ambulàncies, criatures, oblit, mentides, pell, barbàrie, víctimes, incomoditat, clam, lluita, suport, dignitat, indignitat, violència, cinisme, incredulitat, xifres, desolació, il·lusions, motxilles, paraules, justícia, engany, històries, pervivència, cossos, superació, taüts, records, lluita, covardia, crits, hipocresia, lliçó, consol, llàstima, incredulitat, rebuig, fortalesa, solitud, abraçades, indignació, mirades, buits, incomprensió, ferros, dolor, pena, desgràcia, horror, llàgrimes…
Arxiu de març 2009
Mercè Ibarz, narradora reconeguda, assagista i periodista, ha destacat per la seva faceta com a biògrafa de Mercè Rodoreda, sobre qui ha publicat tres llibres, l’últim dels quals és Rodoreda. 
Exili i desig (2008), una novel•la-assaig que traça un retrat precís de la complexa figura de l’escriptora. Amb un estil àgil però, a la vegada, profund, Ibarz repassa la vida i l’obra de Mercè Rodoreda a partir de dos eixos imprescindibles: l’històric –que travessa la història del segle XX- i el personal –la d’una ambició literària que serà el motor de la seva existència-.
La guerra, l’exili, d’una banda, i l’ambició, el desig, de l’altra, seran, doncs, els fils a partir dels quals Mercè Ibarz s’endinsarà dins la figura d’una escriptora, d’una dona, certament especial. Un exili i una vida que tindran sempre un referent, tant personal com literari, importantíssim per a ella: la figura de Joan Prat / Armand Obiols. Diu Ibarz: “Amb el desig, amb l’amor dels cossos, va ser possible viure l’exili com a temps actiu i no només com a derrota, temps aturat. Quan l’amor dels cossos va afluixar o es va esvanir, va quedar el desig d’escriure”. I, en aquest desig d’escriure, el suport sempre incondicional que Rodoreda trobà en Obiols serà fonamental a l’hora de bastir la seva impressionant obra literària.
La relació Rodoreda-Obiols és dibuixada amb gran precisió i encert per Mercè Ibarz a les pàgines del seu llibre. La figura d’aquest intel•lectual de primer ordre, que va mantenir, per exemple, una estreta relació, a l’exili, amb Julio Cortázar, i a qui la seva autoexigència, segurament, li va impedir de deixar obra escrita, esdevé el perfecte contrapunt de l’escriptora. Ell és qui l’anima, l’aconsella, li esperona l’ambició literària. Un home del qual, com diu la pròpia Ibarz, “hauríem de saber més”, tot i que, avui, sens dubte, és gràcies a ella i a la seva exhaustiva recerca d’informació que podem començar a valorar la importància que tingué en la vida i l’obra de Rodoreda. Madame Prat, com es feia dir ella a Ginebra.
Voldria que aquesta breu ressenya de l’obra de Mercè Ibarz fos la contribució d’aquest bloc a la celebració, dia 8 de març, del Dia de la Dona. Perquè no se m’acut una forma millor de fer-ho que a través de la figura d’una escriptora imprescindible com és Rodoreda. De la dona de lletres però, també, de la Dona en majúscula. De la dona valenta, que sempre tenia la paraula “revolució” als llavis. De la dona que va saber viure els seus amors amb absoluta llibertat i independència. De la dona ambiciosa. De la dona que va veure com la seva vida privada era jutjada amb gran duresa. De la dona les obres de la qual, avui fonamentals, eren ignorades, de forma incomprensible, en diferents premis literaris. De la dona que va haver de patir un temps esquifit i dramàtic que, tanmateix, la va ajudar a fer-se forta. I, amb ella, de retop, retrem homenatge a tantes dones a qui una guerra i una postguerra van capgirar l’existència.
Sens dubte, la lectura de Rodoreda. Exili i desig, de Mercè Ibarz, ens re-descobrirà la figura de Rodoreda, d’una escriptora que “és una part indissoluble de la literatura contemporània i de les seves fonts primordials, no només de la catalana”. D’una escriptora l’obra de la qual anirà sempre lligada a la seva vida. Als seus temors, als seus desitjos. Una obra ambiciosa. L’obra d’una dona que deia, amb un mig somriure al rostre: “Cal viure perillosament”.
Vet aquí la meva intervenció en el ple de renúncia de l’alcalde de Ciutadella:
“Assistim avui al penúltim acte d’un drama que ha sumit Ciutadella en un espectacle vergonyós que, sens dubte, els ciutadans no es mereixien. I dic drama i no tragèdia perquè, en la primera, a diferència de la segona, l’heroi aconsegueix de vèncer i s’acaba imposant damunt les dificultats i les circumstàncies adverses que l’envolten. En el nostre cas, els que defensam una forma de fer política diferent a la que avui s’identifica amb la que el senyor Llorenç Brondo ha encapçalat, durant els darrers sis anys, al final, haurem aconseguit d’acabar amb el regnat més –presumptament- corrupte que ha tingut mai Ciutadella i que esperam que mai més es torni a repetir.
El 2003, Llorenç Brondo passava a ser, sota les sigles del PP i amb un pacte amb el PMQ, l’alcalde de Ciutadella. Convé no oblidar que una de les primeres mesures que va dur a terme va ser una pujada de sous de prop d’un 50%. Tota una premonició del que havien de ser aquells quatre anys. Anys en què Ciutadella va regalar el patrimoni municipal amb permutes més que sospitoses, algunes de les quals són avui al jutjat (Cas del solar de les rates i el cas Nerer). Anys d’amiguismes i de dilapidar els molts imposts que han cobrat dels ciutadans, fet que ha deixat l’ajuntament en una situació econòmica que difícilment es podrà redreçar en els pròxims anys. Anys en què hem perdut patrimoni, oportunitat d’inversió, planificació, participació de la ciutadania i transparència en la gestió. Anys de no vetlar pels interessos del municipi, girant l’esquena al poble, malbaratant els recursos municipals i no complint amb les normatives que el mateix plenari aprovava. Unes pèrdues importants, aquestes, que, tanmateix, no ens han de fer perdre de vista la més gran de totes: la pèrdua de prestigi i de respecte de la classe política que durant el seu mandat s’ha produït i, sobretot, la manca de prestigi i de respecte de la institució que representava, el punt culminant de la qual va ser l’abandonament del seu partit i els esdeveniments posteriors.
És una llàstima que el senyor Brondo hagi hagut d’esperar per anar-se’n a la imminència d’una moció de censura. És una llàstimaque avui no sigui aquí donant la cara per tot el que ha fet o ha deixat fer. Tanmateix, no ens hauria d’estranyar que no fos present ni tan sols a l’acte de la seva renúncia. Ha estat un alcalde que no ha liderat. Un alcalde que no ha volgut veure i que, si ha vist, s’ha estimat més mirar cap a l’altra banda, la pitjor de les covardies. Un alcalde que, possiblement, passarà a la història per ser aquell que repartia els torns de paraula en els plens, cosa que, avui, ni això s’ha dignat a fer.
Ara, amb la seva dimissió, s’obre una nova etapa en aquest ajuntament. Una etapa difícil i dura en què s’haurà d’intentar redreçar una situació política i econòmica dramàtica. Per sort, comptam amb una majoria d’onze regidors que creuen en una altra forma de fer política, amb honradesa i dignitat. Va dir el poeta Joan Salvat-Papasseit: “Un mirar sospitós quasi sempre vol dir una consciència bruta”. Avui, senyor Brondo, ni tan sols no l’hem pogut mirar als ulls.”