Amb l’inici del nou curs, la rutina s’ha instal·lat de nou a casa. No em sap greu. Al setembre, a més, hi ha una claror especial que m’encanta. Els dies són més curts i els vespres i les matinades més fresques. Visc el retorn -propi- a les aules amb el mateix respecte i ganes de fa vint (vint!) anys. El dels fills, amb la seva il·lusió (per què no pot durar fins al juny?) de llibres nous i estoig i descobertes. Els fosquets, sense sopars ni berenetes ni compromisos, es fan llargs i s’omplen de lectures reposades. El darrer Auster, un bon llibre que, tanmateix, no m’ha fet oblidar Les bogeries de Brooklyn; els darrers capítols de Vida i destí; Els homes que no estimaven les dones, damunt la tauleta de nit.
D’altra banda, la vida municipal sembla en estat de letargia després d’un dotze de setembre que semblava que havia de suposar l’inici de l’acció. I, tanmateix, només silenci, respostes vagues, tranquil·litat. La calma que precedeix la tempesta? Qui ho sap. Potser només el canvi perquè tot continuï igual. Ja no em sorprendria res. Tots són, en el fons, de la mateixa pasta -els de dins i els de fora- perquè tots s’hi juguen massa. El poder, sempre tan temptador. L’ambició, que va tenyida de roig.
Us direu, arribats a aquest punt, que quin avorriment de setembre. Però, no. Enmig de aquesta rutina, que pot semblar empalagosa, s’hi han passejat dues ratetes grises -que he tingut la sort de no veure- que, aprofitant la foscor i les branques florides de la mimosa del pati, s’han fet tèmer a casa. Una angúnia indescriptible. Un espectacle per als fills. Uns animals que, per a nosaltres, representen la brutor i la misèria i que, a Àsia, però, auguren riqueses, prosperitat.
Si per aquelles terres llunyanes tenen raó -esperem que sí-, a casa ens tocarà la loteria. I posats a triar, vull que ens toqui aquella més discreta, la que t’arriba cada vespre, en posar-te dins el llit i adonar-te que el dia no ha tingut res d’especial. Que els fills dormen i que la casa està en silenci. Que les motxiles carregades són al passadís i que la nit serà fresca. I que, l’endemà, el blau del cel de setembre acompanyarà la nostra rutina.
- El pensament ordenat/Opinió
- 15 comentaris
Personalment encara me falten molts de dies per poder arribar a cosa que pugui considerar una rutina… Tampoc sé com pots viure en rutina amb la tempesta política que des d’agost esta assetjant Ciutadella. Vam com a que de temps te dura aquesta tranquil·litat rutinària de la què sembles gaudir perquè el curs passat cada dia venies bastant agobiada. L’ésser humà necessita estar submergit en rutines per poder sentir-se tranquil i segur. Proposa un numero vam si ens toca la loteria ja que hi ets, jejje.
Llorenç, som ben conscient que la calma d’aquests darrers dies no serà eterna. I, segurament, hi té molt, moltíssim, a veure que el tema polític ciutadellenc es troba ben aturat. Després de la renovació de la Junta Local del PP, s’havien de començar a moure coses. De moment, però, res. O, com a mínim, res que m’afecti. Després de l’agost mogudet que hem tingut, s’agraeix. Ja arribaran els dies feixucs i esgotadors. Mentrestant, intent aprofitar al màxim aquestes “vacances” del tot inesperades.
Fa esbadalir veure que aquesta “normalitat” de mare de família, escriptora, professora d’institut, regidora a l’ajuntament de Ciutadella, a l’oposició, (casi res), amant de la lectura, tenir cura del blog, fer vida social, tens cap ca?, i no sé quantes coses més, la veritat és que sembla mentida que algú pugui pensar en aquesta rutina com avorrida, esgotadora, estressant, i amb moments de sufriment, aquest pensar que les hores no basten, veure tan mateix com en la faceta del compromís polític, a l’institució has de ser espectadora, i viure actituts irracionals, de poc sentit comú, i sobre tot de tant poca consideració als ciutadans, al seu benestar, que els dies passen però tot permaneix igual. Realment pens que deus tenir l’autoestima dalt de tot, ja que d’altre manera és dificilment suportable. Sincerament, crec que valdria la pena escriure un manual d’autoajuda per sebre com t’ho fas; ben segur seria tot un èxit. A l’ajuntament, la vida municipal, com dius, magrat sembli que tot segueix igual, jo pens que no és cert, esteim pitjor, açò tant mediàtic de fer pensar que amb l’elecció de la nova responsable local del P.P., tot començaria a caminar, que es produiria la “renovació”, humilitat, transparència, parlar amb tothom, tot açò molt bé, però a la pràctica, ja fa temps és molt decepcionant, l’aigua quan cau en un receptacle pren la forma que té aquest mateix, totes les declaracions, totes les bones intencions, les accions, estan amarades d’una forma d’entendre la política, i de fer política, el Partit Popular, és massa corresponsable de la corrupció que hem viscut, i del desgavell instal·lat amb el grup municipal primer, i amb els “díscolos” actualment, només es cerca fer oblidar a la gent les responsabilitats que han tingut i tenen, i de pas cercar el compromís dels partits d’esquerres, per veure si els ajuden a rentar la cara, i poder guanyar altre cop a les properes eleccions. Aprofita la “normalitat” del setembre, perquè no sé si l’hivern farà fred, però sens dubte serà molt dur.
Setembre…encara
Sempre he cregut que era més oportú que l’any s’iniciàs l’1 d’octubre, més que no pas l’1 de gener. I és que l’octubre, (pot ser també a darreries de setembre) és on i quan ens abocam als canvis de temps, d’hàbits… de rutina. Sí, pot ser així.
La canícula d’estiu ha canviat. Les minses opcions de gaudir amb tranquil•litat de les platges, del camp, dels pinars, d’estades sossegades… s’han acabat. I potser perquè som més adults i el format de la vida i de les economies ens han desviat. Però tal vegada no és açò. La massificació, el trànsit i les ocupacions ‘estressants’ a molts llocs de l’illa són fastigoses.
Tanmateix, he cregut per açò, que el setembre és ara per ara l’estiuet dels menorquins. És cert que és retornar a la rutina, a la cotidianitat marcada per uns temps laborals i de cursos que es perllonguen dins l’hivern. Però el setembre, si el temps ens ho dóna, aporta un clima de gaudi, aprofitable, encara, i per recuprar una part d’aquells estius més nostrats.
.
El sol escalfa, però no crema, els fosquets refresquen i el passeig és fa camí de pensament i reflexió; les nits ens conviden al canvi d’estació. Tot i les verdors encara als arbres, algunes fulles, agostades i decrèpites, opten pel descens. El sol vespertí llepa les façanes dels palaus des Born, com sempre, però amb la pinzellada idil•líca i reconfortant. Les àgores redueixen murmuris descompensats; les platges, són les nostres platges; les de sempre, les de la infància, les familiars, les de senalla d’espart reblerta de coques amb tomàtiga, d’alberginies plenes, de figat, de prunes i ‘nispros’ Aquelles platges i cales, ara més llunyanes, que ens ‘feien’ l’estiu ben diferent al d’avui dia. Eren les d’un tall d’aigua que et xiuxiuejava els valors de capvespres plàcids i d’una Menorca ara enyorada. Caminois de plaer amb grafies bucòliques, retallades sobre una gamma de blaus… camí de tornada i de silencis eteris. Ara, de grisos presagis de tardor i potser també de futur.
.
Però és setembre i encara és temps per mossegar quelcom de l’estiu que teníem i que ben poc ens deixen –la temorada no ha anat massa bé!!- Ara pels carrers estivals hi ha fum negre i renous metàl•líques que eliminen la piuladissa d’ocells, el brill que ens convidava a ensumar l’agost i la terra. Ara hi olors de cremes solars i accents exòtics que ens fan demanar-nos on som i també… qui som. Els carrers d’estiu ja no són per als infants: “Sereno han dado las treeeesss y media”. Síndria buida amb forats simulant una cara embruixada amb ulls de foc per la llum d’una espelmeta a l’interior. Els carrers ja no són nostres. No hi ha corregudes ni jocs d’al•lotim: ni la xaranga, ni ‘quedo’, ni la mula francis, ni cavall fort, ni la corda per ‘fer juli’. Amb l’asfalt, no hi mèrvols. Els carres són seus.
.
Ara, emperò, és temps d’apagar ventiladors, i, qui més qui manco, els ‘aires en condicions’. Sí, sí, aquests aparells que van eliminant la menorquina tradició de ‘seure a la fresca’, llatina tertúlia veïnal, de xafarderies de campanari. Fa frescor els fosquets, i les nits ens avisen. Se’n va el sol, se’n van els de ‘visita’ – la caixa ha estat inferior a l’any passat-, se’n va l’estiu (el d’ara, el d’abans fa temps que marxà). És l’hora de l’adéu. L’1 d’octubre començarà un nou any i ja hi queda poc.
.
Tot i així, “és encara estiu a les Illes Balears”. Un anunci publicitari que cada vegada que el sent per la tele em deman, per a qui? Per nosaltres o per ells?.
.
Que tingueu bona nit.
Vivaldi, no tenc cap ca però, en pocs dies, davant les demandes històriques dels meus fills, incorporarem un moix a la família (això de les rates hi ha influït, ho confés). D’autoestima, la justeta. La clau per poder-ho dur tot sense perdre la calma? Segurament, molta organització i tenir un caràcter positiu que, tot i les davallades inevitables als inferns, sempre em fa pensar “podria ser pitjor”. A més, hi ha un aspecte fonamental: m’agrada tot el que faig i, per això, mai m’he plantejat la meva vida en termes d’exclusió. Jo ho vull fer tot sense renunciar a res i això, que no és fàcil, m’obliga a ser molt disciplinada i a gestionar molt bé les meves crisis -que en tenc- perquè la clau de la meva felicitat passa per família, escriptura, institut, política, lectura, amics… I sé que m’espera, de moment, un hivern polític dur. Tanmateix, estic convençuda que, com fins ara, la resta de puntals que m’aguanten seran prou forts per compensar-ho.
M’ha agradat molt el comentari d’en Bep Joan. I, sobretot, m’ha agradat la idea que el setembre és el mes en què “recuperam una part dels estius més nostrats”. Mai no m’ho havia plantejat així, però pens que tens tota la raó. En el fons, quan ja començam a tenir una edat, ens dedicam a fer nostra aquella frase de Proust, que Villalonga va desplegar amb mestria a Bearn, “no hi ha més paradisos, que els paradisos perduts”. El setembre potser no és més que un reflex d’allò que ja només viu dins la memòria. I, dia 1 d’octubre, tornam a la realitat més dura. I, de fet, és quan comença un altre any.
Després de les reflexions d’aquesta entrada, especialment recordant la frase de Villalonga, “no hi ha més paradisos, que els paradisos perduts”, m’ha arribat això:
Mandren les postes de sol
Al cim del Toro.
Intensifiquem les hores
Truncades pel silenci…mut.
Esteim refent l’oblit dels homes,
Sense sinfonies melodioses per avui.
Aquest temps efímer i nostàlgic
Llongetjan els mots.
Osques de pell sagnant
Raixen llàgrimes verticals
Damunt un paper romput.
Salut!
Bona nit. Gràcies, Mónika, per aquest poema tan polit. Estic contenta de veure com aquest bloc inspira. Avui, al Culturàlia, he vist publicat el comentari d’en Bep Joan i, mirau, m’he descobert pensant, tota orgullosa: al bloc, el vam poder llegir de primera mà! La paraula incisiva de l’agost ha donat pas a la poesia més enyorívola i calmada del setembre. Veurem què ens oferirà aquest final “d’any”. De moment, diuen que trobades polítiques per mirar d’aclarir el que em sembla que no es pot compondre. O vés a saber si la creació de qualque partit nou, com diuen pel carrer. O…
Mónika, no deixis d’escriure el que et marca el cor. Gràcies per fer-nos arribar la teua poesia en aquest moribund diumenge de setembre.
Agraït també, Maite, per les sempre motivants paraules d’ànims. Un “final d’any” amb desitjos de millora, en tot.
Ahir vespre a TV2 vaig veure una esgarrifador i complert reportatge sobre el canvi climàtic i la necessitat de reconduir els consums. A més, un dur colp que rebrà la humanitat en unes quantes dècades. Vaig pensar en aquest bloc. I… vaig tornar aprendre més coses… Mira per on!!)
Donat que no hi ha massa per comentar sobre política (encara) i que les ‘entregues’ sobre energies reposen, si m’ho permets, Maite, deixaré un poema de fa molts anys (quan els estius eren més nostrats) i quan podíem gaudir de la Vall en plenitud. El vaig llegir a Illanvers l’any 2005. Pens que hi va bé en aquest setembre calmat.
PÈRDUES
Els mots onegen
sobre les aures
fresques d’octubre
melangiós.
La Vall roman
quieta, immòbil:
ritme d’oratge
clama tardor.
Les meues mans,
buides de tu,
de fina pell
freturen tactes.
Han emmudit
cants de cigales;
concerts d’estiu
de migdiada.
No escoltarem
ben cobejats
sota el tendal
sons de silenci.
Ja no canten
els grills cançons,
dansant les nits
entre l’arbreda.
N’Eol pentina
crineres verdes,
garna camins
d’ocre i polsim,
s’enduu l’estiu
ple d’esperances,
deixa el record
sense cap niu.
…Però hi resten
entre el brancam
versos sincers,
somriures íntims,
plaers clamant
el teu retorn.
…Hi manques tu
per recollir
la llavor, feta
fruit, dispersada
entre les branques.
…
S’atansa l’aigua
sobre l’arena
com un llençol
de vils petjades.
La mar escup
l’escuma blanca
– efervescència
de les paraules-
bromera lèxica,
mots agitats
que s’allargassen
sobre les dunes
deshabitades.
Ja no gaudim,
la mar i jo,
lluent cossatge
amb suors de nacre.
Mediterrània
ens ho retorna:
fondes mirades,
crepuscles d’or
d’empentes blaves,
hores de tardes
de verbs perduts
sobre les aigües.
Tot s’hi concentra,
restant soliu,
com un poema
envers la platja.
Sols manques tu
per recollir
la llavor, feta
fruit, dispersada
entre les algues.
——-
Bona nit.
… la rutina, l’avorriment, la cosa quotidiana, no voler fer res, no desitjar res de res, etc. solen ésser uns estats de benestar personal, sobretot, si són volguts i a voluntat pròpia…
.
En Bep Joan, tal vegada, l’haurien de fer responsable de les pàgines de Culturàlia en tost de redactor esportiu…
.
mirar la paret
on un clau ganxo
va ser clavat,
ara ni saps per què…
mirar la paret
blanca d’avorriment:
del rellotge de caixa
no en seràs hereu.
Rutina, sí; avorriment, no; cosa quotidiana, sí; no voler fer res, no; no desitjar res de res, mai!
mirar el paper
blanc de la vida
i escriure mots
per ser hereva,
si m’ho permets,
de tots els temps
La solitud és bona si es volguda, fins i tot és necessària. Tot i així és relativa. La solitud no és avorriment si tenim memòria. Estam fets de memòria, tanmateix l’hem de construir dia a dia, amb solitud o sense (la solitud no desitjada fa mal). Estar sol o sentir-se sol no és el mateix: vet aquí el record, la memòria i l’herència.
.
Som fets de temps
dins un espai,
i, tot, ensems,
vida a destall:
el que jo tenc,
i el que em call…
El que pretenc…
n’és un retall.
.
Reminiscència
per al conhort.
La indiferència?
pot ser la mort.
Quina presència
si no som forts?
.
Paraula i glòria:
magnificència…
-Ni la cridòria
ni l’estridència…-
Silent memòria
serà l’herència.
.
.
… i tanmateix
cercar la sort.
La barca al port
mai no treu peix.
Ara sí que pas gust de llegir el bloc de na Maite i no el mes d’agost, però en passaria més si em caséssiu fons i forma: el vers tetrasíl·lab, que em fa tornar al cap L’espill o llibre de les dones de Jaume Roig, és còmic, burlesc i irònic; una de dues: o allargau els versos fins a art major (fliparia si me’ls féssiu clàssics catalans) o girau el to dels versos. Açò són deures per demà…
Robert, si m’ho permets, deixaré la poesia per als comentaristes. Jo som de la prosa i, només de forma circumstancial, m’he atrevit a embastar qualque vers. Som molt dolenta, però, per fer “rimes”, com hauràs comprovat. Si et sembla bé, els meus deures per demà seran fer una nova entrada al bloc. Bona nit.
Hola Robert:
M’ha sorprès el teu comentari, gratament.
No sé molt bé que ens demanes. Em sent al·ludit per açò dels tetrasíla·labs. Per cert, si que has anat enfora: en Jaume Roig, L’spill o llibre de les dones!! Un missògen que culpava a les dones de tots els pecats del món i que no tindria cabuda al segle XXI. Acabà la seua vida conreant el seu hort.
.
I el que va escriure de la seua primera dona:
.
“… molt m’enutjava
cascuna nit,
sovint la llit
com s’orinava
e fressejava
tant i sovint;
lo llit podrint.
Quan li venia
son ordinari,
sens pus pensar-hi,
cames i cuixes
les calces fluxes,
tot se n’omplia;
draps si’s metia
ab tal olor
e tal color
com Déu se sap,
llençava el drap
per los racons
devall caxons…”
.
Escatologia pura… i ja ho veus, en el toms de la bona literatura medieval.
.
No sé que dir-te del que demanes. Demanes molt. Na Maite, professora amb molt més i majors coneixements de literatura que jo, que empra amb mestria el llenguatge, que ha publicat llibres, que ha guanyat premis… i diu que ella és mes de “la prosa i, només de forma circumstancial,..” què t’he de dir jo que només som un autodidacte i un observador de les paraules? Segurament tu estàs molt més curtit que jo. Atreveix-te a deixar qualque poema o prosa!!
.
Dius, “una de dues: o allargau els versos fins a art major (flixiparia si me’ls féssiu clàssics catalans) o girau el to dels versos..” Uuufff que complicat. No t’agrada el fons o la forma? a l’inrevés? No t’agrada l’art menor? I què vols? alexandrins? amb hemistiquis de 6 6 o 4 8? sonet potser?
No et puc assegurar res, però per provar-ho… Açò sí segur que no té no fons ni forma. Si veig que pot sortir aquí te l’hi deixaré.
Salut Robert.
Robert aquí el tens: un alexandrí 6-6 (lliure de ritmes interns, uff fins aquí hauríem arribat!!) No em demanis més, no en sé més.
.
Si aplicar l’art més llarg és de poeta amb traça,
m’has de permetre a mi escriure l’art menor
que també passa, com el vi de bon porró,
mentre xafardajam en eixa sublim plaça.
.
Ja t’he dit que jo som un simple observador.
M’he recreat aquí, com a veda de caça;
són molts els comentaris; servil l’opinió,
paraules que alimenten i qualque vers que glaça.
.
T’encoman a ‘escriviure’ al bloc de na Salord,
una cambra de lletres, un paradís obert,
carreranys de rutina amb parets de suport.
.
Amolla poesia! tot i no ser expert.
Quin mal fa la paraula si és només pel conhort?
Què hi fa si és rutina si et deixa el cor reblert?