Comentaris a: Rutina

Per: Bep Joan

Bep Joan — Thu, 25 Sep 2008 22:34:59 +0000

Robert aquí el tens: un alexandrí 6-6 (lliure de ritmes interns, uff fins aquí hauríem arribat!!) No em demanis més, no en sé més.
.
Si aplicar l’art més llarg és de poeta amb traça,
m’has de permetre a mi escriure l’art menor
que també passa, com el vi de bon porró,
mentre xafardajam en eixa sublim plaça.
.
Ja t’he dit que jo som un simple observador.
M’he recreat aquí, com a veda de caça;
són molts els comentaris; servil l’opinió,
paraules que alimenten i qualque vers que glaça.
.
T’encoman a ‘escriviure’ al bloc de na Salord,
una cambra de lletres, un paradís obert,
carreranys de rutina amb parets de suport.
.
Amolla poesia! tot i no ser expert.
Quin mal fa la paraula si és només pel conhort?
Què hi fa si és rutina si et deixa el cor reblert?

Per: Bep Joan

Bep Joan — Thu, 25 Sep 2008 21:31:57 +0000

Hola Robert:
M’ha sorprès el teu comentari, gratament.
No sé molt bé que ens demanes. Em sent al·ludit per açò dels tetrasíla·labs. Per cert, si que has anat enfora: en Jaume Roig, L’spill o llibre de les dones!! Un missògen que culpava a les dones de tots els pecats del món i que no tindria cabuda al segle XXI. Acabà la seua vida conreant el seu hort.
.
I el que va escriure de la seua primera dona:
.
“… molt m’enutjava
cascuna nit,
sovint la llit
com s’orinava
e fressejava
tant i sovint;
lo llit podrint.
Quan li venia
son ordinari,
sens pus pensar-hi,
cames i cuixes
les calces fluxes,
tot se n’omplia;
draps si’s metia
ab tal olor
e tal color
com Déu se sap,
llençava el drap
per los racons
devall caxons…”
.
Escatologia pura… i ja ho veus, en el toms de la bona literatura medieval.
.
No sé que dir-te del que demanes. Demanes molt. Na Maite, professora amb molt més i majors coneixements de literatura que jo, que empra amb mestria el llenguatge, que ha publicat llibres, que ha guanyat premis… i diu que ella és mes de “la prosa i, només de forma circumstancial,..” què t’he de dir jo que només som un autodidacte i un observador de les paraules? Segurament tu estàs molt més curtit que jo. Atreveix-te a deixar qualque poema o prosa!!
.
Dius, “una de dues: o allargau els versos fins a art major (flixiparia si me’ls féssiu clàssics catalans) o girau el to dels versos..” Uuufff que complicat. No t’agrada el fons o la forma? a l’inrevés? No t’agrada l’art menor? I què vols? alexandrins? amb hemistiquis de 6 6 o 4 8? sonet potser?
No et puc assegurar res, però per provar-ho… Açò sí segur que no té no fons ni forma. Si veig que pot sortir aquí te l’hi deixaré.
Salut Robert.

Per: Maite Salord

Maite Salord — Wed, 24 Sep 2008 19:33:32 +0000

Robert, si m’ho permets, deixaré la poesia per als comentaristes. Jo som de la prosa i, només de forma circumstancial, m’he atrevit a embastar qualque vers. Som molt dolenta, però, per fer “rimes”, com hauràs comprovat. Si et sembla bé, els meus deures per demà seran fer una nova entrada al bloc. Bona nit.

Per: robert

robert — Wed, 24 Sep 2008 18:45:35 +0000

Ara sí que pas gust de llegir el bloc de na Maite i no el mes d’agost, però en passaria més si em caséssiu fons i forma: el vers tetrasíl·lab, que em fa tornar al cap L’espill o llibre de les dones de Jaume Roig, és còmic, burlesc i irònic; una de dues: o allargau els versos fins a art major (fliparia si me’ls féssiu clàssics catalans) o girau el to dels versos. Açò són deures per demà…

Per: Bep Joan

Bep Joan — Mon, 22 Sep 2008 23:14:00 +0000

La solitud és bona si es volguda, fins i tot és necessària. Tot i així és relativa. La solitud no és avorriment si tenim memòria. Estam fets de memòria, tanmateix l’hem de construir dia a dia, amb solitud o sense (la solitud no desitjada fa mal). Estar sol o sentir-se sol no és el mateix: vet aquí el record, la memòria i l’herència.
.
Som fets de temps
dins un espai,
i, tot, ensems,
vida a destall:
el que jo tenc,
i el que em call…
El que pretenc…
n’és un retall.
.
Reminiscència
per al conhort.
La indiferència?
pot ser la mort.
Quina presència
si no som forts?
.
Paraula i glòria:
magnificència…
-Ni la cridòria
ni l’estridència…-
Silent memòria
serà l’herència.
.
.
… i tanmateix
cercar la sort.
La barca al port
mai no treu peix.

Per: Maite Salord

Maite Salord — Mon, 22 Sep 2008 17:47:51 +0000

Rutina, sí; avorriment, no; cosa quotidiana, sí; no voler fer res, no; no desitjar res de res, mai!

mirar el paper
blanc de la vida
i escriure mots
per ser hereva,
si m’ho permets,
de tots els temps

Per: Nofre de Korfú

Nofre de Korfú — Mon, 22 Sep 2008 07:40:55 +0000

… la rutina, l’avorriment, la cosa quotidiana, no voler fer res, no desitjar res de res, etc. solen ésser uns estats de benestar personal, sobretot, si són volguts i a voluntat pròpia…
.
En Bep Joan, tal vegada, l’haurien de fer responsable de les pàgines de Culturàlia en tost de redactor esportiu…
.
mirar la paret
on un clau ganxo
va ser clavat,
ara ni saps per què…
mirar la paret
blanca d’avorriment:
del rellotge de caixa
no en seràs hereu.

Per: Bep Joan

Bep Joan — Sun, 21 Sep 2008 20:21:09 +0000

Mónika, no deixis d’escriure el que et marca el cor. Gràcies per fer-nos arribar la teua poesia en aquest moribund diumenge de setembre.
Agraït també, Maite, per les sempre motivants paraules d’ànims. Un “final d’any” amb desitjos de millora, en tot.
Ahir vespre a TV2 vaig veure una esgarrifador i complert reportatge sobre el canvi climàtic i la necessitat de reconduir els consums. A més, un dur colp que rebrà la humanitat en unes quantes dècades. Vaig pensar en aquest bloc. I… vaig tornar aprendre més coses… Mira per on!!)
Donat que no hi ha massa per comentar sobre política (encara) i que les ‘entregues’ sobre energies reposen, si m’ho permets, Maite, deixaré un poema de fa molts anys (quan els estius eren més nostrats) i quan podíem gaudir de la Vall en plenitud. El vaig llegir a Illanvers l’any 2005. Pens que hi va bé en aquest setembre calmat.

PÈRDUES

Els mots onegen
sobre les aures
fresques d’octubre
melangiós.

La Vall roman
quieta, immòbil:
ritme d’oratge
clama tardor.

Les meues mans,
buides de tu,
de fina pell
freturen tactes.

Han emmudit
cants de cigales;
concerts d’estiu
de migdiada.

No escoltarem
ben cobejats
sota el tendal
sons de silenci.
Ja no canten
els grills cançons,
dansant les nits
entre l’arbreda.

N’Eol pentina
crineres verdes,
garna camins
d’ocre i polsim,
s’enduu l’estiu
ple d’esperances,
deixa el record
sense cap niu.

…Però hi resten
entre el brancam
versos sincers,
somriures íntims,
plaers clamant
el teu retorn.

…Hi manques tu
per recollir
la llavor, feta
fruit, dispersada
entre les branques.

…

S’atansa l’aigua
sobre l’arena
com un llençol
de vils petjades.

La mar escup
l’escuma blanca
- efervescència
de les paraules-
bromera lèxica,
mots agitats
que s’allargassen
sobre les dunes
deshabitades.

Ja no gaudim,
la mar i jo,
lluent cossatge
amb suors de nacre.

Mediterrània
ens ho retorna:
fondes mirades,
crepuscles d’or
d’empentes blaves,
hores de tardes
de verbs perduts
sobre les aigües.
Tot s’hi concentra,
restant soliu,
com un poema
envers la platja.

Sols manques tu
per recollir
la llavor, feta
fruit, dispersada
entre les algues.
——-

Bona nit.

Per: Maite Salord

Maite Salord — Sun, 21 Sep 2008 19:53:25 +0000

Bona nit. Gràcies, Mónika, per aquest poema tan polit. Estic contenta de veure com aquest bloc inspira. Avui, al Culturàlia, he vist publicat el comentari d’en Bep Joan i, mirau, m’he descobert pensant, tota orgullosa: al bloc, el vam poder llegir de primera mà! La paraula incisiva de l’agost ha donat pas a la poesia més enyorívola i calmada del setembre. Veurem què ens oferirà aquest final “d’any”. De moment, diuen que trobades polítiques per mirar d’aclarir el que em sembla que no es pot compondre. O vés a saber si la creació de qualque partit nou, com diuen pel carrer. O…

Per: Mónika

Mónika — Sun, 21 Sep 2008 10:25:54 +0000

Després de les reflexions d’aquesta entrada, especialment recordant la frase de Villalonga, “no hi ha més paradisos, que els paradisos perduts”, m’ha arribat això:

Mandren les postes de sol
Al cim del Toro.
Intensifiquem les hores
Truncades pel silenci…mut.
Esteim refent l’oblit dels homes,
Sense sinfonies melodioses per avui.
Aquest temps efímer i nostàlgic
Llongetjan els mots.
Osques de pell sagnant
Raixen llàgrimes verticals
Damunt un paper romput.

Salut!