En general, s’accepta que les persones som responsables dels actes dels quals hem participat d’una forma activa. Si aquesta actuació ha estat considerada positiva per un grup important de gent, no ens estarem de recordar que nosaltres hi érem, allà, no fos cas que qualcú ho pogués oblidar. En canvi, si la nostra actuació ha merescut crítiques o no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, podem admetre el nostre error o, com acostuma a ser més habitual, ho podem intentar justificar amb tot tipus d’argument. Si resulta que l’actuació duita a terme és, a més, pública, tot això que acab d’explicar es multiplica per mil: del penjar-se medalles a trobar les excuses més surrealistes per no quedar malament, passant per qualque excepció en què s’admet l’error.

Tanmateix, m’agradaria, ara, centrar-me en un altre tipus de responsabilitat : la responsabilitat per omissió. Aquella que s’excusa amb la frase tan coneguda de: jo ho sabia, però, com que no hi podia fer res,… O sigui: mirava cap a l’altra banda per no veure actuacions absolutament reprovables però, ep!, jo no hi participava i, per tant, no en som responsable. D’exemples d’això que estic explicant, segur que us en vénen un munt al cap: agressions juvenils, maltractaments, temes de corrupció política…

Acceptar que qui calla, que qui mira cap a l’altra banda, és tan culpable com qui comet el fet delictiu no sembla una tasca fàcil. El silenci s’imposa en molts de casos: per por que els companys et diguin que ets un delator -aquest, aquest, és el “xivato”!, amb el dit amenaçant-; per comoditat -per què m’he de ficar, ara, en embolics, per salvar una desconeguda?-; per ambició política -si ho dic, enfons el partit i, a més, em qued sense carrera i jo vull arribar a…-.

Ja ho vaig escriure fa temps: tan culpable és qui executa com qui fa, en el millor dels casos, d’espectador mut o, fins i tot, cec del drama. I, parlant de drames, em ve ara al cap el final de Terra Baixa, de Guimerà, en què, els culpables per omissió, penedits de la seva vergonyosa actuació, exclamen: “Nosaltres només ho hem fet per obediència!…  saps?”. Per obediència, per afany de poder o per ambició, quina gran frase, si es té el coratge d’assumir les responsabilitats. Els culpables -polítics- per omissió del drama ciutadellenc, però, encara van de víctimes per la vida!

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

Tot s’ha acabat ja i ella travessa la mar per no haver-me de veure mai més. La mar, la meva mar… la nostra mar… Voldria submergir-me per darrera vegada dins la immensitat blava i deixar-me engronxar suaument pel silenci de l’aigua… tornar a sentir les seves rialles infantils mentre es capbussava, una vegada i una altra, dins aquell món carregat de quietud… entrar dins l’aigua freda amb ella al costat i que la terra deixàs d’existir: convertir-nos en peix. Ets un peixet, Maria! La pell brillant i fina i, dins el cap, només el ressò del silenci profund del fons de la mar. Amb els ulls ben oberts i, amb un moviment rítmic de braços i cames, avançar, lleugers, entre arena blanca i pessigolles d’herbes de moviments lents i feixucs. Va, filla!, mou els braços i les cames i deixa que la mar t’engronxi suaument… que la mar ens engronxi suaument, al seu cos menut que encara no sabia surar i al meu, el meu cos d’abans, i amagar-nos dins una bimbolla d’aigua, transparent i silenciosa, i lliscar com si fóssim peixos… no, no, no… tot s’ha acabat… tot es va acabar el dia que la bimbolla va esclatar sense cap avís i es va esvanir deixant al descobert aquest mortal horitzó.

Maria, filla, jo t’he empès cap al camí d’aigua que ara travesses… sense recança? sense cap recança?… te’n vas envoltada d’aigua, de la mateixa aigua de la darrera vegada que vam anar a nedar junts… pots recordar-ho?… la mateixa aigua d’aquell capvespre acubat de juliol en què els dos entràrem dins la mar junts per darrera vegada. L’aire feixuc i irrespirable i l’aigua calenta. De cap, Maria, t’has de tirar de cap com faig jo, les cames ben juntes! Perfecte, peixet, peixet meu, perfecte… I els crits d’aquella dona de la barca: les ulleres de sol al mar, al fons del mar… I jo, el Joan d’bans, el Joan fort i decidit d’abans de la maleïda guerra, que es capbussa sense pensar-s’ho un segon i minuts i més minuts davall l’aigua i fins que vaig sortir a agafar aire i vaig tornar-me a endinsar davant l’admiració de tothom… i vaig aconseguir treure-les i na Maria va aplaudir orgullosa… Na Maria orgullosa del seu pare, orgullosa de mi, que sabia fer alè com ningú perquè m’havien fet, com aquell qui diu, dins l’aigua durant una travessia entre dues illes… i ella somreia sempre quan em sentia dir aquelles paraules: ets un exagerat, pare…

I vaig aconseguir treure les ulleres del fons de la mar i durant dies només sentia un xiulet interminable dins el cap i la llengua com un tros de pedaç vell que no tenia gust de res i aquell metge que em deia que era un atrevit… un inconscient… barber, barber!… vaig treure un fil de sang pel nas i les orelles i quan na Maria es va acostar al llit li vaig somriure: prest tornarem a la platja i ella que no treia els ulls d’aquell mocador tacat de sang… sang, sang… quina premonició… A partir d’aquell moment… en aquell precís moment el món començà a canviar d’una forma incomprensible i la vida… la nostra vida es va trencar en mil bocins. S’acabaren per sempre els banys a Illetes. El blau de la mar es va tenyir de vermell i la claror del sol ja no servia per il•luminar una realitat aclaparadora. Va començar a envoltar-nos a poc a poc un paisatge desolat totalment desconegut i no en podíem fugir… mai no en podríem fugir. Després d’aquell estiu ardent, mai més cap mar ja no podia agombolar-nos…

On ets, Maria? Cap on vas? Dins aquesta cambra tan pobrament moblada -una taula, quatre cadires, un petit prestatge…-, sec a la meva butaca arraülit sota una flassada. És la mateixa sala que van veure els dos falangistes ja fa deu anys: Joan Escandell? Au, ens ha d’acompanyar… i vaig sobreviure a la nit i a la presó gèlida només per continuar  la meva lluita…  sempre la meva lluita clandestina entre tu i jo… deixa-ho, pare, deixa-ho, no t’hi enfonsis més que la teva sang tornarà a vessar-se…  i els teus ulls amarats de tristesa que m’haurien volgut a casa de nit… la teva incomprensió i el meu silenci més dolorós… Maria, filla…

La nostra vida després d’aquell estiu ardent i la mar que ens agombolava ara només com un mur…  Immòbil en la penombra, amb els ulls enfonsats i sense lluentor, em sent amarat d’una feblesa esfereïdora. El sol del migdia que entra per la finestra del pati m’escalfa el rostre… el meu rostre dibuixat de mort… el meu rostre banyat de llàgrimes… el meu rostre que em tap amb les mans destres de barber d’antany perquè només vull la foscor… només vull perdre’m dins la foscor… desconsolat amb el cap entre les mans… filla… Maria, que no em sents?… mai més ja no ens tornarem a veure. Tot s’ha acabat… i el meu alè malalt que encara no m’ofega per sempre… Dits com navalles afilades fins al moll de l’os i i el ronc dolorós del meu pit eco de la vida o de la mort… hi ha cap frontera?

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 4 comentaris

Amb l’inici del nou curs, la rutina s’ha instal·lat de nou a casa. No em sap greu. Al setembre, a més, hi ha una claror especial que m’encanta. Els dies són més curts i els vespres i les matinades més fresques. Visc el retorn -propi-  a les aules amb el mateix respecte i ganes de fa vint (vint!) anys.  El dels fills, amb la seva il·lusió (per què no pot durar fins al juny?) de llibres nous i estoig i descobertes. Els fosquets, sense sopars ni berenetes ni compromisos, es fan llargs i s’omplen de lectures reposades. El darrer Auster, un bon llibre que, tanmateix, no m’ha fet oblidar Les bogeries de Brooklyn; els darrers capítols de Vida i destí; Els homes que no estimaven les dones, damunt la tauleta de nit.

D’altra banda, la vida municipal sembla en estat de letargia després d’un dotze de setembre que semblava que havia de suposar l’inici de l’acció. I, tanmateix, només silenci, respostes vagues, tranquil·litat. La calma que precedeix la tempesta? Qui ho sap. Potser només el canvi perquè tot continuï igual. Ja no em sorprendria res. Tots són, en el fons, de la mateixa pasta -els de dins i els de fora- perquè tots s’hi juguen massa. El poder, sempre tan temptador. L’ambició, que va tenyida de roig.

Us direu, arribats a aquest punt, que quin avorriment de setembre. Però, no. Enmig de aquesta rutina, que pot semblar empalagosa, s’hi han passejat dues ratetes grises -que he tingut la sort de no veure- que, aprofitant la foscor i les branques florides de la mimosa del pati, s’han fet tèmer a casa. Una angúnia indescriptible. Un espectacle per als fills. Uns animals que, per a nosaltres,  representen la brutor i la misèria i que, a Àsia, però, auguren  riqueses, prosperitat.

Si per aquelles terres llunyanes tenen raó -esperem que sí-, a casa ens tocarà la loteria. I posats a triar, vull que ens toqui aquella més discreta, la que t’arriba cada vespre, en posar-te dins el llit i adonar-te que el dia no ha tingut res d’especial. Que els fills dormen i que la casa està en silenci. Que les motxiles carregades són al passadís i que la nit serà fresca. I que, l’endemà, el blau del cel de setembre acompanyarà la nostra rutina.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris