Després d’anys de parlar dels aparcament subterranis de la Plaça del Príncep o del de la Pau, ara, aquests que comanden dalt l’ajuntament, es treuen de la màniga fer-lo a la Plaça des Pins. La qüestió és embolicar fort perquè no es noti que són quatre ineptes. I ralla na Maite ciutadana. La política, fa declaracions a la premsa denunciant que no tenen projecte de ciutat; que les permutes per fer l’aparcament del Príncep ens vam costar una milionada per no res; que fa anys que ens venen com un fet – i, per tant, ens enganen- el de la Pau; que, com que no han fet res en cinc anys, saben que acabarà aquesta legislatura i, en els millors dels casos, només s’hauran començat a fer els tràmits burocràtics previs per fer les obres, etc, etc.

Des que aquesta idea estrafolària va sortir a la premsa, no faig més que imaginar-me el clot immens en què es convertirà la Plaça des Pins de Ciutadella. És necessari que la gent tanqui els ulls i vegi aquesta imatge perquè, quan sigui realitat, ja no s’hi podrà fer res. No valdran, llavors, lamentacions ni capades de desolació: el mal ja estarà fet i no tindrà remei. És cert que diuen que, un cop l’aparcament estigui fet, tornaran a sembrar els arbres. Ara bé, arribats a aquest punt, jo em faig una sèrie de reflexions: suposant que això sigui cert -també havien de mantenir la font de la plaça d’Artrutx o els arbres, per posar només un exemple-, pensau que són compatibles els pins, les seves arrels, amb una construcció subterrània? I, si fos comptible, quants anys estarem a tenir pins, com els que tenim ara, que facin ombra? Imaginau el clot, de vorera a vorera, en ple centre de la ciutat, durant els anys i anys que durin les obres, amb les molèsties, no només als vesins, sinó a tots els ciutadans?

Si es destrossa la plaça des pins mai, mai més no tornarà a ser la mateixa. El que s’ha de fer és renovar-la de forma gradual, llevant els pins més vells i substituint-los per altres de més joves, de manera que, sense que es noti massa, li podríem donar la fesomia que es mereix. I, a més, per acabar-ho d’arrodonir, es podria posar la font en funcionament i incloure-hi un altre tipus de vegetació que, sens dubte, l’embelliria encara més.

Com a ciutadana, m’agradaria arribar a Ciutadella, poder deixar el cotxe a l’aparcament subterrani de la Plaça de la Pau i, amb només uns minuts, arribar caminant a una Plaça des Pins aclarida, travessar-la i poder contemplar la imatge de la Plaça des Born sense cotxes. És demanar massa?

• El pensament ordenat/Opinió
• 13 comentaris

Avui capvespre, he parlat de “El plaer de la lectura” a l’Escola d’Adults de Maó. Ha estat, també, no cal dir-ho, tot un plaer. I he parlat de la lectura des de quatre punts de vista diferents però que, al meu parer, estan totalment connectats entre ells: com a lectora/escriptora i com a mare/ professora. Anem a veure.

Un escriptor és, abans de tot, un lector. Jaume Cabré ha dit: “Sóc novel•lista perquè visc. Però també sóc escriptor perquè sóc lector”. Qui escriu ha tastat abans el plaer de les paraules a partir de la lectura d’altres autors. I, segurament, la seva aspiració més profunda serà imaginar-se un lector tancant la seva novel•la amb aquella sensació de plenitud que ell, ella, ha sentit des que té memòria, tancant els llibres, les novel•les, que avui formen ja part de la seva vida. Aquelles en les quals s’ha endinsat fins al punt de caminar al costat dels personatges, de participar de les seves reflexions o de patir a la seva pell les seves desventures. Novel•les que, per dir-ho de qualque manera, són una mena de pou, ampli i lluminós, que et va arrossegant cap endins. L’escriptor aconsegueix, i no és fàcil, dur-te dins la novel•la. Al cor de la novel•la. I, això és, em sembla, el que les fa diferents. Diferents d’aquelles per les quals hem pogut transitar a nivell de superfície, de passada ràpida i veloç damunt unes paraules que hem assaborit poc perquè només tenien la finalitat de satisfer la curiositat més immediata. Senyoria, La mort i la primavera, El cor és un caçador solitari, La Divina Comèdia, La muntanya màgica, Les Benignes… I tants altres títols, alguns d’ells comentats en aquest bloc.

L’escriptura i la lectura formen un cercle: lectora i escriptora per arribar a uns lectors. De fet, aquesta connexió final amb els altres és l’objectiu darrer dels textos literaris. El fet literari només pot tancar-se quan trobam algú que es fa seu i dóna vida a allò creat. Com deia Sartre, “l’objecte literari és una estranya baldufa que només existeix en moviment. Per fer-la sorgir, cal un acte concret que s’anomena la lectura”. I afegia que, en darrer terme, sempre, “l’escriptor apel•la a la llibertat del lector perquè col•labori a la producció de la seva obra”.

Així, el text és, en definitiva, qui parla al lector i qui l’obliga a “crear” el que l’autor “revela”. La “creació” que podem fer en llegir una novel•la és un acte personal en el qual intervenen ressorts, ocults moltes vegades, i canviants, que fan que un mateix text pugui ser ben diferent segons qui el té entre les seves mans. I aquesta és, em sembla, la grandesa de la literatura. De fet, no sé qui va dir que, en darrer terme, qui acaba un poema o una novel•la és el lector.

Com a professora, he dit moltes vegades que, allò que més m’agrada és mostrar a “llegir” als meus alumnes; “llegir” evidentment en el sentit de fer-los entrar dins els textos perquè s’hi reconeguin, perquè aprenguin de les experiències dels altres, perquè reflexionin. Els llibres que més m’agraden és més fàcil que els acabin, també, agradant a ells. La passió s’encomana. És així de fàcil. O de complicat. Has de vèncer reticències per demostrar-los que l’esforç val la pena. Que el que es pot sentir i aprendre a través de les pàgines d’un llibre no té preu. Quantes vides no hem viscut de la mà de personatges de ficció? A quantes èpoques remotes no ens hem pogut traslladar a través de les pàgines d’un llibre? Això sí que són privilegis!

Com a mare, he llegit, cada vespre, contes als fills i els he acompanyat en les seves primeres lectures. Però també, i ho consider importantíssim, els he acompanyat en les lectures que ja fan sols, fent-los preguntes sobre els llibres que llegeixen, explicant-los coses dels que llegesc jo… Encomanar-los el plaer. D’això es tracta. I sé que, moltes vegades, no és fàcil. Però, si la llavor està sembrada i no es deixa morir, un dia o altra creix amb força. Qui renuncia a “viure” les pàgines d’un llibre és perquè no sap què es perd: un plaer, ni més ni manco. Feliç Sant Jordi!

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris

Fa exactament dues setmanes, comentava en aquest bloc una notícia apareguda al diari UH que apuntava la possibilitat que l’alcalde de Ciutadella, a la vista de la seva incapacitat per liderar el seu equip de govern, fos substituït. Llavors, ja vaig dir que no sabia si la notícia era certa o no però que, en qualsevol cas, era una realitat que teníem un alcalde absent. L’endemà, la informació va ser desmentida de forma rotunda i el panorama ha canviat del tot, com a mínim, aparentment.

Primer fet. L’alcalde va ser aclamat per l’agrupació local del PP de Ciutadella com si fos un heroi: el millor alcalde que ha tingut mai Ciutadella, exclamaven emocionats els seus seguidors. Després, roda de premsa en horari nocturn perquè no quedàs cap dubte del suport que havia rebut.

Segon fet.  El PP ha tret l’alcalde de tournée: visita a les obres del port; visita a les obres del Palau Saura-Morell; visita a les obres de millora dels carrers del centre de Ciutadella; l’alcalde cuinant una paella a la reunió de la Felip, etc. Tot això, evidentment, ho hem pogut anat seguint a través de fotografies a la premsa.

Tercer fet.  UH publicava divendres una entrevista, a doble pàgina, amb fotografia a la portada, a l’alcalde de Ciutadella. M’agradaria destacar aquesta frase: “Accept que, a més de gestionar, s’ha de “vendre”, o sigui, explicar i informar de les activitats que duc a terme, reunions amb consellers, visites d’obra, seguiment de les inversions…”.

La conclusió que en trec de tot plegat és que el PP ha tret l’alcalde a “vendre”, com ell mateix admet. No sé què pretenia la notícia de fa dues setmanes: acabar-lo d’enfonsar o bé fer-lo reaccionar? En qualsevol cas, ni una cosa ni l’altra. Que l’alcalde es passegi d’una obra a l’altra o que faci paelles no és el que els ciutadans esperen de qui governa Ciutadella. Assistim a una operació de marketing  tan barroera, tan buida, tan gratuïta, que no és convincent. La bona gestió es veu, no es ven. I, a Ciutadella, tots sabem què veim cada dia: l’IBI que puja un 40%; la voltadora, l’escorxador i el parcmotor pendents que l’ajuntament cedesqui terrenys al CIM; no tenim aparcaments ni escola de música… Ni doblers ni inversions. Això sí, el casc d’obres i el davantal, li estan d’allò més bé, al nostre alcalde.

• El pensament ordenat/Opinió
• 5 comentaris