A la premsa d’ahir, una part important de la secció “rosa” estava dedicada a analitzar, fil per randa, el vestuari de les ministres del nou govern ZP. I, fixau-vos-hi bé, he dit LES ministres perquè ELS, com sempre, s’alliberen de passar per aquest tràngol: que si la Maleni anava de flors, que si n’hi havia més que duien falda que calçons, etc, etc. Per un moment, vaig pensar de fer-ne un comentari però em vaig reprimir perquè sempre esteim igual i, el tema, ja se’m fa repetitiu. Record, ara, que fa uns anys, arran del casament d’en Carles d’Anglaterra i na Camila, i davant els adjectius que li posaven a la pobra dona (vella, grassa, lletja, cara de cavall…) no em vaig mossegar la llengua per exclamar: o resulta que ell, en Carles, és un sex-símbol? Per favor!
Ahir em vaig reprimir; avui, no. En Berlusconi ha dit que el govern ZP és massa rosa i que ja li costarà dominar tanta dona amollada dins els ministeris. Genial. El dia de la dona vaig escriure una entrada sobre les dones i la política en què, entre altres conclusions, deia que hi ha poques dones en llocs de responsabilitat i que, les que hi accedeixen, es “cremen” prest. No m’estranya: si, a la pressió normal del càrrec, hi hem d’afegir que són analitzades amb lupa per temes tan “importants” com el pes, el modelet o el pentinat, ja em direu. I, en aquests casos, lògicament, com més alt és el lloc que ocupen, més implacable és la crítica.
Anam avançant en tema d’igualtat, però les cavernes encara són ben plenes. Llàstima. A mi, personalment, supòs que com a totes les persones civilitzades, el que més m’interessa és veure què farà el nou govern, quina política durà a terme. Es publicaran, finalment, les balances fiscals? Es reconeixerà la realitat plurinacional i plurilingüística de l’estat espanyol? Hi haurà negociació amb ETA? Hi haurà pressupost per poder aplicar, de ver, una llei tan important com la de dependència? …
Tant de rosa no ens hauria de fer perdre el nord. L’important no és que Magdalena Alvárez dugui falda de flors: és que, pel que es veu, això que no agradis als catalans, cotitza bé. I, això no és, em sembla, qüestió de sexe. O potser sí: podria tenir qualque cosa a veure amb el sado-masoquisme? Uff! Però això ja no seria de color de rosa… Deixem-ho per un altre dia.
Simó, El meu germà Pol, Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2007, la història de la relació, difícil i bella, entre en Pol, un síndrome de Down de vint-i-nou anys, i na Mercè, la seva germana de dotze. Una relació que ve totalment condicionada per la figura d’uns pares que no han sabut encaixar la discapacitat d’en Pol. Ell, un militar autoritari que, pel fet de referir-se al seu fill com a “mongòlic”, “subnormal” o “anormal”, està convençut que té més assumida que ningú la situació del jove. Ella, una dona frívola i superficial, que es dedica a donar classes en un centre de bellesa només per fugir de casa i no haver d’enfrontar-se als problemes. Una frase de Mercè, la filla, els defineix perfectament: “El meu pare té dificultats per ficar-se en la pell dels altres. La meva mare això no sap ni què és, i si li ho preguntaves, diria, déu meu, en la pell suada d’un altre, quin fàstic.”