Maite Salord

Escriptora

Arxiu de abril 2008

Govern rosa

A la premsa d’ahir, una part important de la secció “rosa” estava dedicada a analitzar, fil per randa, el vestuari de les ministres del nou govern ZP. I, fixau-vos-hi bé, he dit LES ministres perquè ELS, com sempre, s’alliberen de passar per aquest tràngol: que si la Maleni anava de flors, que si n’hi havia més que duien falda que calçons, etc, etc. Per un moment, vaig pensar de fer-ne un comentari però em vaig reprimir perquè sempre esteim igual i, el tema, ja se’m fa repetitiu. Record, ara, que fa uns anys, arran del casament d’en Carles d’Anglaterra i na Camila, i davant els adjectius que li posaven a la pobra dona (vella, grassa, lletja, cara de cavall…) no em vaig mossegar la llengua per exclamar: o resulta que ell, en Carles, és un sex-símbol? Per favor!

Ahir em vaig reprimir; avui, no. En Berlusconi ha dit que el govern ZP és massa rosa i que ja li costarà dominar tanta dona amollada dins els ministeris. Genial. El dia de la dona vaig escriure una entrada sobre les dones i la política en què, entre altres conclusions, deia que hi ha poques dones en llocs de responsabilitat i que, les que hi accedeixen, es “cremen” prest. No m’estranya: si, a la pressió normal del càrrec, hi hem d’afegir que són analitzades amb lupa per temes tan “importants” com el pes, el modelet o el pentinat, ja em direu. I, en aquests casos, lògicament, com més alt és el lloc que ocupen, més implacable és la crítica.

Anam avançant en tema d’igualtat, però les cavernes encara són ben plenes. Llàstima. A mi, personalment, supòs que com a totes les persones civilitzades, el que més m’interessa és veure què farà el nou govern, quina política durà a terme.  Es publicaran, finalment, les balances fiscals? Es reconeixerà la realitat plurinacional i plurilingüística de l’estat espanyol? Hi haurà negociació amb ETA? Hi haurà pressupost per poder aplicar, de ver, una llei tan important com la de dependència? …

Tant de rosa no ens hauria de fer perdre el nord. L’important no és que Magdalena Alvárez dugui falda de flors: és que, pel que es veu, això que no agradis als catalans, cotitza bé. I, això no és, em sembla, qüestió de sexe. O potser sí: podria tenir qualque cosa a veure amb el sado-masoquisme? Uff! Però això ja no seria de color de rosa… Deixem-ho per un altre dia.

El meu germà Pol, d’Isabel-Clara Simó

Dissabte capvespre. Acab de llegir, gairebé d’una tirada, la darrera novel·la d’Isabel-Clara el-meu-germa-pol.gif Simó, El meu germà Pol, Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2007, la història de la relació, difícil i bella, entre en Pol, un síndrome de Down de vint-i-nou anys, i na Mercè, la seva germana de dotze. Una relació que ve totalment condicionada per la figura d’uns pares que no han sabut encaixar la discapacitat d’en Pol. Ell, un militar autoritari que, pel fet de referir-se al seu fill com a “mongòlic”, “subnormal” o “anormal”, està convençut que té més assumida que ningú la situació del jove. Ella, una dona frívola i superficial, que es dedica a donar classes en un centre de bellesa només per fugir de casa i no haver d’enfrontar-se als problemes. Una frase de Mercè, la filla, els defineix perfectament: “El meu pare té dificultats per ficar-se en la pell dels altres. La meva mare això no sap ni què és, i si li ho preguntaves, diria, déu meu, en la pell suada d’un altre, quin fàstic.”

Així, vista la situació familiar, no és estrany que sigui na Mercè l’autèntic puntal del seu germà. Un puntal que Isabel-Clara Simó té l’encert que convertir en narradora de la història. Una veu de només dotze anys que, des que té memòria, ha tingut una vida sempre condicionada per en Pol. La seva relació no pot ser fàcil. La pregunta constant de per què ella i no la mare o el pare evidencia aquest punt de cansament inevitable. El contrapunt, l’amor que, malgrat tot, sent pel seu germà. I tots aquests sentiments expressats d’una forma fàcil, senzilla, espontània. Amb un llenguatge que, com ha reconegut la mateixa autora, és ben complicat per a un escriptor.

El dia que en Pol s’enamora (“em sento com si estigués patinant per dintre”, diu ell), la vida familiar es capgira. Tot el que es venia apuntant des del principi de la novel·la, esclata al final. Cada personatge hi representa el seu paper. L’amor, però, farà que el lector descobresqui un Pol diferent, més madur, més conscient del que vol. Al cap i a la fi, un Pol que es farà, més que mai, inacceptable als ulls dels seus pares i que es veurà abocat a prendre una decisió inapel·lable.

El jurat que li atorgà el premi, destacà la valentia de l’autora de tractar un tema difícil des d’un punt de vista ben original. Unes paraules que resumeixen, perfectament, els mèrits que té aquesta novel·la.

Crisi a l’ajuntament de Ciutadella

Al diari UH d’avui, s’apunta la possibilitat que el PP forci la dimissió de l’alcalde de Ciutadella, vista la seva incapacitat per liderar un equip de govern que no funciona de cap manera. No sé si la notícia és certa. Del que no hi ha dubte és que realment l’alcalde no apareix més que en qualque acte i com a figura purament representativa. Sembla que cap dels grans temes que tenim damunt la taula siguin del seu interès. Senzillament, no hi és. Ara bé, responsabilitzar-lo del tots els mals em sembla excessiu: sense ell millorarà l’equip de govern? En tenc seriosos dubtes. És cert que hi ha un problema de lideratge però n’hi ha d’altres, de problemes, a l’ajuntament.

Si la solució a la crisi passa perquè assumesqui l’alcaldia la regidorad’hisensaiculturai diputadaalparlamentbalear, què voleu que us digui: és l’evidència més clara que no hi ha ningú més que ho pugui fer, i el PP hi té 11 regidors, a l’ajuntament de Ciutadella. D’altra banda, carregar damunt una mateixa persona tantes àrees, no pot ser bo mai del món. D’entrada, implicaria tenir una alcaldessa accidental -la mateixa que ara?- tots els dies que ella sigui al parlament. A més, la paràlisi que hi ha a àrees tan importants com urbanisme necessitarà, sens dubte, de més actuacions que un canvi a l’alcaldia.

Prest farà un any de les darreres eleccions. Un any que, vist des de l’oposició, és desesperant. No hem avançat en cap dels grans temes que tenim damunt la taula: aparcaments, revisió del PGOU, escola de música, casal de joves… El CIM està pendent que l’ajuntament li cedesqui els terrenys per fer projectes tan importants com l’escorxador, la pista voltadora, el parcmotor o l’estació d’autobusos. La paràlisi és gairebé absoluta. I et desespera perquè, mentrestant, Ciutadella continua estant -com havia estat els darrers quatre anys- estancada. El drama és que tenim el que ens hem cercat o, més ben dit, el que els ciutadans , de forma majoritària, van votar. La nit de les eleccions ja ho vaig dir:  la notícia de la nit no era que el PSM hagués doblat la seva representació; la notícia era que, vist com havia anat la darrera legislatura, els votants no haguessin castigat el PP. No va ser així i, ara, el càstig el patim tots.

No vull acabar sense fer autocrítica: els partits de l’oposició hem de trobar la forma d’arribar a la gent, de fer que el nostre missatge cali. De crear complicitats amb arguments i a partir de la feina ben feta, encara que sigui des de l’oposició.  Sabem que mai no emprarem les armes que empren els altres, que no és fàcil rompre dinàmiques establertes de fa temps. Però ho podem aconseguir. Les darreres eleccions generals, tot i que, personalment, pens que no tenen res a veure amb unes municipals, ens permeten ser optimistes. Mentrestant, esperarem a veure què passa i mirarem els altres pobles de l’illa amb enveja. De la sana.

« Anterior - Següent »