Ahir, com a col·labora i subscriptora del setmanari Es Carrer, vaig rebre la trista notícia: avui serà el darrer divendres que el trobaré, ben plegadet, dins la meva bústia. Em dol per molts de motius: perquè significa una veu diferent i independent dins el panorama dels mitjans de comunicació de l’illa; perquè hi ha un equip de persones que han fet molta feina i que han abocat moltes hores d’il·lusió i de ganes per tirar-lo endavant; perquè m’agrada llegir l’editorial, els articles dels col·laboradors i les gloses d’en Zès, en Miquel Borinot… I, ho dic en present, perquè, avui, només avui, encara tindrem Es Carrer, acabat de fer, a les mans. El nombre 100. El darrer.

La setmana passada, sense saber-ho, vaig enviar a na Mari la meva darrera recomanació de llibres. Quan em va proposar de col·laborar-hi fent el que més m’agrada (llegir, escriure, animar la gent a llegir), em va engrescar la idea i, la veritat, va ser posar-m´hi, i animar-me de cada vegada més, fins al punt que he de confessar que, aquests darrers mesos, les meves lectures han vingut condicionades per la recomanació quinzenal. Per exemple, ara mateix estic llegint Les benignes, de Jonathan Littell, amb aquella cosa de pensar: m’agradarà prou per recomanar-la, és arriscat recomanar una novel·la de més de mil pàgines, l’hauré acabada per divendres…

En fi, li agraesc molt a na Mari que m’oferís l’oportunitat de participar d’aquest projecte, encara que no hagi estat per molt de temps. No vull entrar en les causes d’aquest adéu. Només vull dir que em sembla que Es Carrer es mereixia un poc més d’entusiasme per part dels menorquins. Massa sovint ens queixam de la falta de pluralitat dels mitjans de comunicació de Menorca, però, pel que es veu, amb la queixa ens quedam. Per la meva part, supòs que, a través aquest bloc, continuaré “Amb totes les lletres”. Ara, us puc assegurar que, personalment, no serà el mateix. Adéu i gràcies.

• El pensament ordenat/Opinió
• 13 comentaris

Després d’una llarga nit electoral, unes quantes reflexions ràpides:

1- L’atemptat de divendres, sens dubte, va marcar el final de campanya. Una vegada més, el terrorisme volia dir la darrera paraula. Condemna total i absoluta, lògicament, però també la constatació que, tot i que ETA es troba molt debilitada, la capacitat de matar (encara que sigui per l’espatla i de forma covarda) la mantindrà intacta mentre tengui (i en té) qui vulgui disparar una pistola contra un innocent. L’acció de divendres és, sens dubte, un avís clar en aquest sentit.

2-La victòria del PSOE és la victòria del bipartidisme que ens ha acompanyat al llarg de tota la campanya. Perquè guanya, i de forma indiscutible, mentre els partits petits, nacionalistes, davallen de forma considerable. Només Convergència i Unió se salva del desastre. Se’m fa difícil d’entendre com,  a Catalunya, el PSC pot haver pujat com ho ha fet, després de rodalies, aves i estatuts. Com deia en Cardús al diari Avui, el “català emprenyat” es veu que només era un i no uns quants com tothom es pensava.

3- A Menorca, molt bé pel senador Artur Bagur (fins i tot, ha estat el més votat a Ciutadella!)  i, al congrés, no s’ha pogut aconseguir el desitjat diputat nacionalista d’Unitat. La intuïció em va fallar (em van trair les ganes que en tenia!), però també és cert que el “vot útil” ha fet furor.  A més, hem d’acceptar que anar sense les sigles dels partits ha perjudicat Unitat perquè molts votants potencials no s’hi reconeixien. Un fet que es suma al poc temps que hem tingut per donar a conèixer la coalició. De tot plegat, n’hem de prendre bona nota de cara al futur.

4- A la davallada del partits nacionalistes (la d’ERC, sens dubte, la més dura; veurem que passa amb el tripartit), encara hi hem d’afegir veure na Rosa Díez com s’esgargamella defensant el centralisme i l’espanyolisme més ranci.  Un suplici.

En fi, no ha anat malament però podria haver anat molt millor. Ah, i mentre assistíem a  l’escrutini interminable de paperetes, amb el cap a punt d’esclatar, hauria estat tot un detall que el Barça hagués guanyat.  Sort que, de tant en tant, apareixia un vot nul (d’aquests protesta) que ens feia riure una estona. Perquè el bon humor no l’hem de perdre mai. Mirau si no, com estaven de contents a cal PP de Mallorca.

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

Avui, dia 8 de març, celebram el Dia de la Dona, una jornada que, històricament, ha estat de protesta i de reivindicacions, com la del dret de vot o la de la participació igualitària en tots els àmbits de la societat. I és, justament, sobre aquest darrer aspecte que m’agradaria reflexionar : la participació igualitària de la dona en l’àmbit concret de la política. En aquest sentit, em basaré en les dades dels ajuntaments de Menorca i del Consell Insular per dos motius: primer, perquè ens donaran una visió de la nostra realitat més propera; i, segon, perquè les conclusions que en podrem treure em sembla que són prou representatives de la situació de la dona dins l’àmbit polític en general.

Així, dels 112 regidors que hi ha actualment en els ajuntaments de l’illa, 47 són dones, un 42% del total. Una dada prou acceptable si no fos que presideixen les vuit corporacions municipals 7 homes per només una dona i, encara, aquesta només serà alcaldessa un any. Per tant, tot i que el nombre de regidors i regidores és prou equilibrat, no passa el mateix en el cas dels alcaldes. D’altra banda, pel que fa al Consell Insular de Menorca, tenim 11 consellers per 6 conselleres, la qual cosa representa, aproximadament, un 65% d’homes per un 35% de dones. La proporció no varia massa de la dels ajuntaments però, a diferència d’aquests, tenim una presidenta al capdavant.

Per tant, em sembla que aquestes dades corroboren que la presència femenina en la politica va en augment en els darrers anys i, més encara, d’ençà que el 2007, abans de les eleccions municipals, s’aprovàs la llei d’igualtat. Tanmateix, és també un fet que, a l’hora d’exercir el lideratge, la presència femenina disminueix considerablement. A l’estat espanyol, només hi ha un 15% d’alcaldesses, una dada que, a Menorca, no assolim encara que sumem la presidència del Consell a les vuit alcaldies. A més, segons xifres donades per l’àrea d’igualtat de la Diputació de Barcelona, només un 30% de dones es mantenen en un càrrec públic en dos mandats seguits. Hi queda, resulta obvi, molt de camí a recórrer, encara.

Fa unes setmanes, Ramon Tremosa, professor de teoria econòmica de la UB, explicava en un article que, a les seves aules, hi ha diferències significatives de rendiment acadèmic per gèneres, a favor de les dones. Ara bé, la seva conclusió era: “A voltes la superioritat de la dona en l’economia del coneixement es pot veure limitada per la manera de ser femenina, sovint detallista, exhaustiva i primmirada en excés”. Una manera de ser que, segons el professor, també podia influir negativament a l’hora de dur a terme feines executives o polítiques, entenc que per un excés de dedicació pel fet de voler que les coses es facin bé o molt bé. Això podria explicar per què les dones es “cremen” en política més fàcilment que els homes (recordem que només un 30% es mantenen en un càrrec públic dos mandats seguits).

Ara bé, hi ha, al meu parer, una altra qüestió importantíssima a tenir en compte a l’hora d’analitzar la presència de la dona en política (i en altres àmbits): la conciliació de la vida familiar i laboral. Mentre la dona carregui de forma pràcticament exclusiva amb les feines domèstiques i la criança dels fills, difícilment podrà augmentar la seva presència en llocs de decisió. I aquí hi ha la clau del tema: hem avançat un poc, en aquest sentit, i la dona ha fet la passa d’implicar-se en la vida política. Fins que l’avanç domèstic no sigui molt més evident, la dona no ocuparà, tret d’algunes excepcions, càrrers de primer ordre.

I, malgrat ser, en molts casos, és cert, detallistes, exhaustives i primmirades en excés, estic segura que les coses poden millorar molt amb dones al capdavant. Per dir-ho amb paraules d’en Tremosa, “sense una dona la vida és pura prosa”.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari