Avui, dia 21 de març, va ser proclamat per la UNESCO “Dia Mundial de la Poesia”, coincidint amb el “Dia contra la discriminació racial” (un 21 de març de 1960, la policia va disparar contra una manifestació pacífica a Sudàfrica en protesta per l’aparheid i provocà una autèntica matança). No és casualitat que les dues celebracions es facin el mateix dia. Al contrari: es tracta de deixar clara la connexió entre poesia i dignitat; entre poesia i pau; entre poesia i respecte; entre poesia i amor. Entre poesia i vida.

La “Institució de les Lletres Catalanes” i la UNESCOcat han celebrat aquest dia amb la publicació d’un opuscle, distribuït a través de la premsa, amb un poema inèdit de Josep Piera que duu per títol “La poesia” i que ha estat traduït a 24 llengües. D’aquesta manera es fa difusió, també, de dues commemoracions més de l’any 2008: l'”Any Internacional de les Llengües” i l'”Any Europeu del Diàleg Intercultural”. Es tracta de fer evident “la pluralitat cultural de l’univers”, en paraules de Koichiro Matsuura, director general de la UNESCO.

Així, idò, a través d’aquest modest espai, em sum a aquests actes reproduint el poema de Piera i animant-vos a contribuir a la celebració agafant un llibre de poesia i endinsant-vos en els seus versos. Poesia, reflexió, pau, vida… En els versos, hi és tot. Josep Palau i Fabre va dir: “La poesia és experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper: alquímia, doncs, en oposició a la química, que és filosofia i exposició ordenada i sistemàtica de l’univers”. Llegim que ens en diu Piera:

La poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera

Cal que cerquem la vida a través de la paraula feta poesia. Aquesta és la meva recomanació literària d’avui: Josep Palau i Fabre, Josep Piera, Rosa Leveroni, Miquel Martí i Pol, Ponç Pons, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Joan Margarit… i tots els que vosaltres hi vulgueu afegir.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris

Fa unes setmanes, vam iniciar aquest vocabulari bàsic (“Consens”, “Permuta” i “Posar pals a les rodes”) per entendre la manera de funcionar de l’ajuntament de ponent . Una manera, ben peculiar, no hi ha dubte, que ens ha fet traspassar fronteres. Afegirem, idò, tres paraules més que són claus per anar perfilant el panorama.

1- Alcalde. És qui presideix l’ajuntament i, en teoria, qui coordina l’equip de govern i en defensa la seva gestió de cara als ciutadans. En el nostre cas, és una persona de tracte afable al qual l’oposició veu en comptades ocasions: donant el torn de paraula en els plens i, si tenim sort, presidint la junta de portaveus mensual. Liderar, el que es diu liderar, lidera ben poc. Sembla, al contrari, que va a remolc de les circumstàncies. Mai no l’hem sentit defensar una proposta de l’equip de govern, mai no fa declaracions per sortir al pas de fets importants i de transcendència per al poble… Sempre ha viscut a l’ombra dels portaveus i duu escrit a la cara allò de “qui dia passa, any -polític- empeny”.

2-Gestionar. Dur a terme actuacions per aconseguir qualque cosa. En el cas d’un ajuntament, gestionar implica trobar solucions als problemes dels ciutadans en tema d’infraestructures, millores dins la ciutat, educació, joventut… A Ciutadella, però, gestionar vol dir exactament fer promeses i prou: auditori, escola de música, pista voltadora… Això sí, presenten el projecte -que en això es quedarà-, fan rodes de premsa, comencen expedients que van d’una banda a l’altra del Born (d’urbanisme a l’ajuntament i de l’ajuntament a urbanisme, sempre amb qualcú de l’oposició que els intenta donar encalç perquè, quan ets a urbanisme són a l’ajuntament i viceversa). En definitiva, es tracta de crear moltes expectatives, o fer feruma, col·loquialment parlant, perquè no sigui dit que no fan res.

3-Això és competència del Consell (i, aquesta legislatura, també del Govern Balear). S’ha convertit en una altra de les frases comodí dels plens. La majoria de propostes que l’oposició fa a l’equip de govern resulta que, oh casualitat!, sempre són responsabilitat de les altres administracions. Òbviament, administracions que no governa el PP. És una expressió que va molt lligada al concepte de “gestió” que, tot i que més amunt l’hem definit com l’art de fer projectes que mai no es fan realitat, també podria ser “l’art de tirar pilotes fora” o de traslladar els problemes als altres i ens quedam, però, tan contents.

Conclusió del dia: tenim un alcalde que no lidera l’equip de govern; un equip de govern que no governa i una oposició que no pot oposar-se a les propostes que es fan des de l’equip de govern senzillament perquè no n’hi ha o n’hi ha poquíssimes. A més, per acabar-ho d’adobar, la majoria de les idees llançades per l’oposició gairebé mai són competència de l’ajuntament!

En fi, entre aclarir desastres de la passada legislatura (Observatori, modificació del PGOU per poder fer l’ampliació de l’IES Josep M. Quadrado, carrer Bisbe Sever, permutes vàries…) i escoltar persones i col·lectius a qui es van fer, els darrers quatre anys, promeses que ara el PP no pot complir perquè, ni té majoria, ni té un soci dòcil, anam passant els mesos. I prest en durem un any. Un any esgotador i, a estones, tan surrealista, que no podem evitar riure de ganes. Tal vegada per no plorar. No ho sabria dir.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris

Fa dies, vaig veure al diari la foto del governador de Nova York, el demòcrata Spitzer, anunciant la seva dimissió per un important escàndol sexual relacionat amb la prostitució de luxe. Tanmateix, el que em va impressionar de la imatge no era ell sinó la seva dona o, millor dit, la cara de la seva dona, dreta al seu costat, enlluernada pels flaixos dels fotògrafs, mig plorosa. Pobra dona, vaig pensar; això són paperots. Una pobra dona que va abandonar, en casar-se amb el senyor governador, una prometedora carrera d’advocada d’empresa per dedicar-se al seu marit, als fills que després vindrien i a assistir a actes solidaris. El darrer sacrifici que ha hagut de fer deu ser, sens dubte, donar la cara per ell. I, sincerament, no em sé explicar que, en ple segle XXI, aquestes coses encara passin. Que les donen ens avinguem a jugar aquest paper.

Amb aquesta imatge dins el cap, dos dies després, veig la foto del ppero Javier Rodrigo de Santos, ex-regidor d’urbanisme de Palma, acusat d’un altre escàndol sexual: haver pagat amb doblers públics -més de 50.000 €!!!- les seves visites a clubs d’ambient gai. En aquest cas, no hi havia foto de la dona, perquè sí, diuen que està casat i que té quatre fills i, a més, per acabar-ho d’adobar, segons la premsa, és membre dels “Legionarios de Cristo” i, sembla ser, es negava a casar homosexuals. Esperpèntic.

Tant un cas com l’altre tenen un comú un fet: són l’evidència més sagnant de la hipocresia i de la doble moral que campa entre els polítics. El ja ex-governador de Nova York es va caracteritzar, durant la seva carrera, per perseguir de forma implacable la prostitució. De l’ex-regidor d’urbanisme de Palma, què més podem afegir al que ja he dit més amunt. En el seu cas, però, no podem obviar que els seus saraus els pagàvem els ciutadans, igual que en l’afer “Rasputín”, aquell en què, el 2004, set polítics del PP, encapçalats pel president del Govern Balear i el conseller de Turisme, van anar a fer promoció turística a Rússia i, per “error”, van incloure com a despesa del viatge set entrades a un famós prostíbul de Moscou.

En fi, sexe i política sempre ha estat una combinació que dóna molt de joc. Per si de cas, per si un dia tenc un càrrec públic rellevant i caic en la temptació de la carn, que mai se sap, he demanat al meu marit si, cas que m’enganxassin, voldria sortir a la foto al meu costat. La seva resposta, clara i llampant: ni parlar-ne, que per “floreros”, ja en tenim prou a casa! Tot plegat era una broma, esclar, però m’ha agradat la seva resposta: potser comença a ser hora que les dones deixin de fer de coartada a tanta hipocresia, a tanta doble moral.

• El pensament ordenat/Opinió
• 5 comentaris