Els anys passen a ritme de vals. Giren, despreocupades, les busques dels rellotges; o cauen, al compàs, els granets d’arena dins un vidre transparent; giram els fulls cridaners dels calendaris, gairebé sense adornar-nos-en. I, de sobte, com si res, una música viva i alegre que convida al moviment, amb ritme ternari, ens anuncia que el Temps, el temps amb majúscula, és a punt de caure’ns a sobre sense que puguem fer res per evitar-ho. Un altre any que deixam endarrere, exclamarem llavors amb sorpresa, mentre els ballarins, amb un somriure inalterable, per salons de conte de fades, encatifats i lluents, faran voltes i arabescos impossibles. Com els del nostre pensament. I, llavors, ens demanarem: per què les hores poden ser interminables o lleugeres, els dies eterns o fugissers, les setmanes poden semblar mesos i els mesos dies, però els anys, invariablement, passen sempre volant, com un alè, per la nostra vida?
I és que els anys passen a ritme de vals perquè és impossible enganyar-los. Saben perfectament, com els bons músics, quin és el compàs que han de seguir i avancen cap a la cadència final amb pas ferm, amb el convenciment que dóna saber que, tanmateix, ells mai no desapareixen del tot. Els anys queden, sempre, per abraçar una part de la nostra història. Per això, potser, només podem intentar imposar el nostre temps, el de cadascú, aquell que no sap de rellotges ni de calendaris ni de teories científiques, a intervals més breus, més efímers. Dominarem amb facilitat un minut, que pot ser etern o vertiginós a partir només de la nostra felicitat o del nostre desconhort. Farem avançar una setmana o un mes a la velocitat del nostre cor o de la nostra ment. I ens sentirem com uns magnífics directors d’orquestra que tenen a les seves mans tots els instruments, sense adonar-nos, en la nostra arrogància, que, de lluny, s’imposa la música d’un vals que mai no s’acaba.
Els anys, els meus, també han passat a ritme de vals. I, cada cop que sent una d’aquestes melodies, no puc evitar pensar en aquells temps en què escoltava aquesta música, viva i alegre, encara mig adormida, després d’una nit –llarga- de festa-, asseguda al sofà de casa, al costat de la mare. O quan les seves notes omplien la cuina, mentre donava el dinar als meus fills petits. I la mare fa anys que ja no és al meu costat. I els fills fa anys que dinen sols. I, llavors, no puc evitar demanar-me per què les hores poden ser interminables o lleugeres, els dies eterns o fugissers, les setmanes poden semblar mesos i els mesos dies, però els anys, invariablement, passen sempre ràpids, com un alè, per la nostra vida? Potser perquè els anys passen a ritme de vals.
(Text escrit per al programa del Festival de Valsos i Danses de l’Orquestra Simfònica del Vallès)
- El pensament ordenat/Opinió
- 6 comentaris
Més que amb els anys, sempre he associat els vals amb alguns personatges literaris femenins i la follia amorosa, l’enamorament potser inesperat i la cocotte sabedora de son poder eròtic en moviment, la voràgine emocional que augmenta al ritme dels peus i de les notes… Pens en n’Emma Bovary i la descoberta marejadora de ser atractiva en braços d’un aristòcrata però del qual sols rebrà el record d’un guant amb un escut d’armes; o bé na Teresa Valldaura just desendolada que amb un vestit llampant i un vano amb una poma s’assegura un segon casori amb la flaire d’unes violetes africanes; o bé amb n’Anna Karenina o la nissaga de les Guermantes de Proust o la protagonista de El mestre i Margarita de M. Bulgakov, enmig d’unes de les escenes més marejadores, tal com el vals, que he llegit mai…
Certament, de les poques classes de balls de saló a què he assistit, amb el vals vaig descobrir un moviment diguem-li centríped, diguem-li centrífug segons els canvis de sentit, amb una cadència cada cop més puixant com més el domines, un rodolar que et capgira fins deixar-se endur per les passes incertes però encertadores, esdevenir una mena de forat negre musicat que t’engoleix les energies i alhora les subleva. Supòs que en aquest ball, així com l’amor i la vida mateixa, aquest estat intermig entre el domini i el descontrol és allò que ho fa tan enigmàtic però delitós. Amb o sense voluntat, “ma si muove”
I l’èxtasi estàtic; la mort, la solitud, el silenci.
Jordi, m’ha agradat molt el teu comentari. I és que tens tota la raó: Teresa Valldaura, Emma Bovary… Mentre el llegia, m’ha vingut al cap una novel·la de Francesc Trabal que duu, justament, el títol de Vals i que té, a diferència de les que tu has esmentat, un protagonista masculi, el jove Zeni que cerca l’amor a ritme de vals, passant dels braços d’una dona a l’altra, sense ser capaç, tanmateix, de trobar-lo.
(I l’èxtasi estàtic, la mort, la solitud, el silenci.) I la insatisfacció, també.
Hem compartit sofà i valsos i el record d’aquells anys m’ha emocionat, de tal manera que m’he aixecat de la cadira de l’ordinador i he anat a posar la tele i… estic escoltant els valsos tan estimats de sempre. Tanc els ulls i record persones, ambients, paraules, detalls, però per damunt de tot, record molt d’amor. Gràcies per aquesta estona !
[…] anys passen volant. Inclús crec que com diu na Maite Salord els anys sí que passen a ritme de vals. Aprofit per desitjar-vos a tots un feliç 2008, plè de satisfaccions i alegries. Bon any a tots […]
Seré més prosa que poesia, com deia el Clown a L’alegria que passa (perdoneu, quan escric en una pàgina d’internet no tinc la possibilitat de la cursiva per als títols): estic condemnada a la prosa com l’alcalde avorrit i gris de l’obra de Rusiñol. Com deia, després de llegir-vos, de llegir na Maite i el temps amb cadència de vals, diré que després del ball una perd la sabata de cristall, torna a la realitat i deixa el conte. A la premsa, al telediari, la primera notícia que ens arriba és la pujada de preus de tot.
La madrastra té nom de mes: Gener. I la Ventafocs ja pot anar esperant el Príncep, que té més de Godot que de Blau. Allà, enmig del no res, sense sabata, sense carrossa i amb un mal de cos que no pot, ha de triar entre el somni o la resignació. Al final el camí cap a casa, Gener l’espera amb l’escombra, el cubell i els draps: “Apa, mona, ja ha acabat el ball ara et toca treballar de valent. Té, agafa les teves eines i a fer feina. Ah! I no cridis la fada, ella i jo tenim un contracte de cap d’any”.
En fi, que la vida passa, passa la vida com deia Patanegra i nosaltres del ball passem a la cursa, per acabar el cicle amb esgotament, però sempre amb dignitat. Us desitjo, com a mínim, uns dotze mesos lleugers i amb més POESIA que prosa.
[…] Extret de : http://maitesalord.cat/2007/12/30/els-anys-passen-a-ritme-de-vals/ […]