Fa uns dies, el PP anunciava que la precària situació econòmica del Consell  de Menorca era deguda a “un problema estructural”. Hi estic totalment d’acord.  Les causes d’aquest problema estructural són:

1.    Un sistema de finançament de l’Estat amb les CCAA completament discriminatori amb les Illes Balears,  que ni PP ni PSOE mai han estat capaços de resoldre a Madrid. I quan s’ha millorat tímidament, aquesta millora no s’ha traslladat al finançament definitiu dels consells insulars ni als Ajuntaments.

2.    Una Llei de finançament definitiu dels Consells Insulars que no s’avé gens amb l’arquitectura institucional marcada pel nou Estatut de les Illes Balears, on els Consells insulars tenen més capacitat executiva en detriment del Govern de les Illes Balears. L’actual sistema de finançament provoca que els Consells Insulars depenguin econòmicament d’altres administracions. No tenen capacitat de recaptació de tributs. Per tant, si els Governs de torn van malament, els consells insulars i Ajuntaments van molt malament, i si van bé, el pes territorial de Menorca no ens ajuda a millorar tampoc la situació. De fet, només cal recordar que el GB ens deu 25 milions €.

3.    Un component molt gran de lladres de doblers públics en anys de vaques grasses. Ho coneixem, per desgràcia, massa bé.

4.    La sobredimensió del Govern de les Illes Balears, amb un creixement brutal en els anys de bonança econòmica d’empreses públiques, algunes d’elles actuant en competències pròpies dels Consells Insulars.

5.    Despesa supèrflua o despesa innecessària. Lògicament sol passar en majors magnituds a on es gestionen majors volums de recursos. Açò, ha passat, sobretot,  els darrers 8 anys en el Govern de les Illes Balears.

És per això que redreçar la situació passa per:

1.    Millorar el sistema de finançament de l’Estat amb les Illes Balears i que aquest reverteixi en el sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars i en els Ajuntaments.

2.    Fer front a un nou sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars que permeti millorar la capacitat d’autogovern dels Consells Insulars i la funció executiva encomanada pel nou Estatut d’Autonomia.

3.    Castigar els lladres i obligar-los a tornar els recursos robats.

4.    Configurar l’arquitectura institucional marcada en el nou Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.

5.   Millorar l’eficiència en la gestió dels recursos públics.

És cert que en els darrers anys s’ha gastat més del que s’ha ingressat  però això, en època de vaques flaques, és una de les actuacions que ha fet, no només el Consell, sinó moltes altres administracions : quan l’economia està en crisis, una de les decisions que pot prendre el govern és gastar més en serveis bàsics i d’atenció a la persona en  el moment de més demanda social i, també,  com a mesura anticíclica per ajudar a invertir i recuperar la capacitat dels agents privats.

Pot ser que una part d’aquesta despesa no fos eficient o es fes sense analitzar-la bé, però hi ha casos en què s’havia de fer. D’altra banda, també hem de ser conscients que ha costat assumir la magnitud de la crisi que vivíem. Així, de vegades, no es va ser prou contundent a l’hora de distingir entre despeses “prioritàries” i despeses “necessàries”.  Tant des del govern com des de l’oposició.

Finalment, pens que és de vital importància un sistema de finançament just que permeti que les administracions més properes al ciutadà disposin del finançament i la capacitat de decisió necessària per millorar la seva qualitat de vida,  com també ho és acabar amb els polítics corruptes i disposar d’una certa ètica política per administrar el recursos públics com si fossin els propis.

• El pensament ordenat/Opinió
• 26 comentaris

Continuant amb el compromís de promoció de l’art contemporani a Menorca, un any més, l’Ajuntament de Ciutadella i la Fundació Sa Nostra s’han unit per obrir les portes de la Sala d’exposicions el Roser a un dels artistes més destacats de la nostra illa. Així, amb el suggerent títol d’«Arrels als ulls», tindrem l’oportunitat d’endinsar-nos en el darrer projecte creatiu de Francesc Florit Nin, pintor i escriptor que, a la manera d’aquells artistes que volien abastar la realitat a través d’un art sense fronteres, és capaç de pintar un poema i d’escriure un quadre.

La figura humana i el món vegetal han estat constants en l’obra de Florit Nin i, en aquest sentit, «Arrels als ulls», un itinerari de rostres serens que es confonen amb la natura, segueix el camí traçat. Una simbiosi perfecta entre l’ésser humà i la terra en la qual clavam les nostres arrels. Arrels, tronc i branques carregades de fulles que representen els tres nivells del cosmos que l’ull inquiet de l’artista escruta fins al despullament. La mirada de l’home o de la dona, transparent com l’aigua que alimenta la terra i la fa esclatar, es fon amb les fulles, els branquillons o les flors que nodreixen el seu esperit. Una metamorfosi que els lligarà, per sempre, a la terra i que els elevarà, tanmateix, cap a la immensitat del desconegut.

Així mateix, els ulls, però també les orelles o la boca, esdevenen els nexes amb el món que ens envolta. Un món que el poeta trasmuda en paraules que semblen fulles o en fulles que esdevenen una cal•ligrafia dels sentits. Arrels i lletres, fulles i llavors, flors i pluja de tonalitats càlides com la vida arrelen a l’interior de qui els observa deixant-se emportar per tot el que, subtilment, permeten endevinar: tenc els dits pelats de pastar el fang de la paraula / mentre se’m desfà la boca en un manoll de brots (L’obrador, 2007, inèdit), va deixar escrit el poeta.

Durant aquest mes d’agost, la Sala d’exposicions el Roser es poblarà de les imatges suggerents que Francesc Florit Nin ens ofereix, talment com un arbre despullat al qual, com si una nova primavera hagués arribat, brosten unes fulles tendres i delicades. Ara, els visitants hi podrem clavar la mirada com una arrel poderosa que ens permetrà alimentar-nos de la terra feta obra art. Poemes pintats i quadres escrits. I la música de les veus que recorreran el bosc espès d’uns quadres que ens parlaran de vida i de misteri.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

“Aquests darrers anys els diaris de les nostres Illes han duit sovint articles i cartes al director, que, firmats per persones molt conegudes a ca-seva, combaten la identitat catalana del parlar baleàric. Les seves afirmacions i negacions solen demostrar que els qui les formulen no saben res de res en qüestions de lingüística. Generalment les seves cartes i articles queden sense resposta: en primer lloc, perquè revelen en els seus autors una tal ignorància que els qui podrien constestar-hi no volen rebaixar-se a refutar-los ni tenen el temps per perdre; i en segon lloc, perquè defensors del “balear” contraposat a “català” són gent que no havia escrit mai en balear, sinó en castellà, i per tant no mereixen ni l’atenció d’escoltar-los perquè són balearistes circumstancials i de conveniència.”

Aquestes paraules que acabau de llegir van ser escrites pel mestre Francesc de Borja Moll, l’any 1982, a la introducció de la primera edició del llibre Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València, un recull de textos d’Antoni M. Alcover, publicat aprofitant l’avinentesa del cinquantenari de la seva mort. Són, no cal que ho digui, d’una actualitat esfereïdora. Com les que va escriure Mossèn Alcover el 1902:

“L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per a un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel·lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilisació inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia.”

M’he permès refugiar-me en els mestres perquè pens que, més que mai, haurem de fer-los presents per defensar la nostra llengua i no defallir. La nostra llengua, la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, com marca el nostre Estatut. Davant l’autoodi, davant la ignomínia, haurem de recuperar l’impuls i el coratge dels mestres. El seu orgull i el seu entusiasme. La seva dignitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 57 comentaris