Des d’ahir dematí, una pregunta em corca el cervell: qui som, realment? Sí, ja sé que, en aquestes alçades de la vida, la cosa es pot fer estranya però, esclar, que escriguis una carta al diari com a mare, professora i filòloga i et contestin com a consellera m’ha ben descol·locat. Perquè diria que no deu ser molt habitual que a una mare i/o filòloga i/o professora li contesti el mateix director dedicant-li mig article del que acostuma a escriure cada dissabte. A una consellera, es veu que sí. I sembla que, per damunt de tot, avui, na Maite Salord és consellera.

Bé, idò, a partir d’aquí he començat a fer-me una sèrie de preguntes existencials i a plantejar-me diferents escenaris. I estic molt preocupada. Per exemple: quan, d’aquí a unes setmanes, torni a les aules, els meus alumnes m’hauran de donar el tractament d'”honorable senyora”? O una altra: quan presenti la pròxima novel·la, els titulars de premsa seran: la consellera del PSM més per Menorca presenta la seva darrera novel·la que, evidentment, ha intentat consensuar amb la resta de grups polítics? I encara una altra: quan renyi els meus fills, m’amenaçaran a anar a explicar els meus mètodes repressius a tots els mitjans de comunicació per ajudar a confirmar que, efectivament, la consellera del PSM més per Menorca és un monstre totalitari que no respecta ni la llibertat d’expressió?

Podeu entendre que, només de pensar-hi, m’agafa suor freda. Fins ahir vespre, hauria acabat aquesta entrada dient: bé, sempre em quedarà el bloc per ser jo mateixa. Ara, amb els darrers visitants,  ni açò, puc dir! La pregunta clau és: limitarà la consellera la llibertat d’expressió de la mare-professora-escriptora? O, al contrari, la mare-professora-escriptora enviarà a filar la consellera i es demanarà -per demanar que no hi quedi- la secció diària del “Sorprende y no sorprende”?

• El pensament ordenat/Opinió
• 11 comentaris

La cohesió social és la percepció de pertinença a un projecte comú basat en el consens entre els membres d’un determinat grup social. Evidentment, la cohesió social és bàsica en una societat i va estretament lligada a la justícia social. Es tracta d’actuar damunt les desigualtats i trobar un equilibri en el qual, els drets dels més desafavorits, estiguin reconeguts. En darrer terme, es tracta d’avançar cap a un model de societat igualitària en què totes les persones tenguin unes condicions de vida decents.

Sovint, quan es parla de cohesió social, tenc la sensació que no som capaços de visualitzar què vol dir exactament. O que no li donam la importància que té. Les imatges que aquests dies podem veure dels aldarulls de Londres -com els de fa uns anys a París- crec que ens en donen la seva justa mesura. Ni que sigui a través de mostrar-nos l’altra cara de la moneda. La manca de cohesió social són aquells milers de joves cremant edificis, robant, exigint allò que creuen que la societat els deu. Un espectacle depriment que ens ha de fer reflexionar. Cinc persones hi han deixat la vida.

Quan, des de l’administració es parla d’invertir en polítiques socials, adreçades als desafavorits, als joves, als immigrants no sempre els ciutadans perceben aquestes actuacions com a necessàries, i més en temps de crisi. Però no només són necessàries: són imprescindibles per assegurar una convivencia harmònica que, quan es trenca, desfà els fonaments de la societat i -deixau-me fer materialisme- ens costa moltíssims més doblers que la prevenció.

De tot el que he llegit durant aquesta setmana sobre els fets de Londres, hem qued amb aquestes tres idees: 1) una llibretera es queixava que no li havien robat ni un llibre; 2) un sociòleg explicava que, avui en dia, ser jove vol dir consumir i que per açò han robat, sobretot,  roba o  televisors; la gran explicació del primer ministre anglès: la culpa és de les xarxes socials. Malament anam si es pretén solucionar aquests problemes atacant facebook o twiter. Vol dir que no han entès res.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

(Acab d’enviar aquesta carta al director del diari “Menorca”)

Comença a ser habitual que, des de les pàgines d’aquest diari, puguem llegir opinions setmanals en les quals es relaciona, de forma clara i evident, totes aquelles persones que defensam l’ús de la nostra llengua, la catalana, pròpia d’aquest territori, segons marca el nostre Estatut, amb el nazisme.

Com a política, supòs –i no ho tenc molt clar- que estic “obligada” a aguantar certes actituds i comentaris. Com a mare, filòloga i professora, estic convençuda que no. És per açò que m’he permès escriure aquesta carta al director del diari “Menorca”. Perquè, per damunt d’idees, hi ha, sempre, la dignitat de les persones. I la meva –i estic segura que la de molts altres- és atacada constantment des d’uns posicionaments que, apel·lant a una mal entesa “llibertat d’expressió”, l’únic que fan és injuriar i calumniar de la forma més barroera.

Em costa entendre que, des de les pàgines d’un diari en el qual, tant per part dels treballadors com dels seus accionistes, hi ha persones intel·ligents, cultes i sensibles i que defensen valors com el respecte, la veritat o la justícia, es permeti que s’insulti, de forma gratuïta i amb total impunitat, tants menorquins i menorquines que creuen que la llengua que rallam, que la llengua que ens van mostrar els nostres pares, és un tresor que hem de salvaguardar. Dir-nos nazis o que defensam estratègies pròpies del nazisme és un fet gravíssim i intolerable. I no em val que em diguin que el diari no es fa responsable de les opinions que s’hi publiquen. No em val perquè és una qüestió de responsabilitat. De responsabilitat de tots. Per acció i també per omissió. Primer comencen els insults. Després, les injúries. I després, què vindrà?

Em pot ben creure, senyor director del “Menorca”, que és ben trist que els meus fills, prou grans per saber què va representar el nazisme, prou grans per llegir el diari, em mirin amb cara de desolació i em reclamin unes explicacions que no em surten. Saben que la seva mare és filòloga i professora des de fa més de vint anys i que sempre els ha mostrar a respectar les opinions diferents. També saben, i segurament aquest és el motiu profund d’aquesta carta, que no m’he cansat mai de repetir-los que hi ha una cosa que és innegociable en aquesta vida: la pròpia dignitat. Així m’ho van mostrar els meus pares.

No sé l’efecte que tindrà aquesta carta. No sé ni tan sols si la publicaran. Els que volia que la llegissin, ja ho han fet. I m’han donat les gràcies sense necessitat de paraules. En aquesta vida, es pot rallar de tot. Des de l’insult i la calúmnia, mai.

• El pensament ordenat/Opinió
• 88 comentaris