M’agrada anar a comprar al supermercat del costat de casa. És petit, però té una fruita i una verdura que fan gana, moltes vegades, de Menorca. A més, puc demanar a la propietària si les pomes són dolces o si el raïm té la pell prima. Sempre m’aconsella bé i això no té preu. Si es tracta d’anar a comprar un vestit, m’agrada que hi hagi una dependenta que em cerqui la meva talla o em tregui el model que sap que m’anirà millor.

Veure els mostradors dels comerços il·luminats i la vida que donen als carrers de Ciutadella és un luxe. Ara, però, el president del Consell de Menorca ha anunciat que anul·larà el Pla Director Sectorial d’Equipaments Comercials.  Un error perquè estic convençuda que  s’ha d’apostar per les fortaleses que té la nostra illa i, una d’aquestes fortaleses, és el model de petits i mitjans comerciants, amb establiments ubicats a l’interior dels nuclis urbans.

Així, el Pla d’Equipaments Comercials que ha definit el Consell, el primer de les Balears, ha de ser l’eina que ens permeti definir el model de comerç que volem per a Menorca. D’aquests model, se’n deriven conseqüències econòmiques, socials i ambientals: disminució del vehicle privat, donar vida als nuclis tradicionals, afavorir la proximitat entre el ciutadà i el comerciant o impedir que la difícil convivència entre les activitats molestes i els comerços ubicats en els polígons acabin duent els primers a sòl rústec.

A més, no és cert que el Pla impedeix que es puguin instal·lar establiments comercials als polígons. El que fa és regular i la prova més evident és l’obertura de diferents establiments aquests darrers mesos. El Pla aposta per l’ordenació territorial, no per la restricció. Vetla per l’interès general i no pel particular. Així, no deixa  marge per a l’especulació de sòl, un dels motius, no ho oblidem, que ens han empès a la crisi econòmica actual.

En aquest sentit, resulta curiós que, des del PP, es parli de “revitalitzar” alguns nuclis urbans, amb la inversió que això suposa per a l’administració, quan justament el problema el provoca el trasllat del petit comerç als polígons. No es tracta, per tant, de recuperar sinó d’impedir que els nuclis perdin vida. I això només es pot fer donant suport al petit comerç amb plans com els que ara volen anul·lar. Una autèntica contradicció.

• El pensament ordenat/Opinió
• 8 comentaris

El juny de 1996 es van reunir a Barcelona 66 ONG, 41 Centres PEN i 41 experts en dret lingüístic de tot el món. La iniciativa va ser del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), amb el suport moral i tècnic de la UNESCO. Els participants aprovaren la Declaració Universal de Drets Lingüístics en un acte celebrat el dia 6 de juny al Paranimf de la Universitat de Barcelona.

La Declaració estableix que “la llengua pròpia d’un territori fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquell lloc” i afegeix, a l’article 6, que “aquesta Declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori únicament pel fet de ser oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser utilitzada dins aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals”.

El concepte de llengua pròpia el recull el nostre Estatut. Així, en el preàmbul diu: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions, són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat”. Per tant, tenim dues llengües oficials però només una, la catalana, és la pròpia del territori.

Ja sabem que tenim un president que no estima la llengua pròpia (“El castellano es nuestro idioma y el catalán una lengua cooficial”, Bauzá dixit). Què hi farem. Ara bé, a ell i a la resta de polítics de la seva corda, el que no els podem permetre és que incomplesquin la llei. Fa tres mesos, aproximadament, tots els càrrecs públics electes de la nostra Comunitat vam jurar o prometre “complir i fer complir la llei”. En aquest sentit, la llei és clara: és un deure de l’administració defensar i promoure la llengua pròpia d’aquest territori.

El castellà no ha estat ni serà mai el meu idioma, senyor Bauzá. És una llengua més que estic contenta de conèixer, això sí. Els meus records són en català (filleta, no siguis temosa, em deia l’àvia), en català em vaig adreçar als meus fills just els vaig veure la cara, en català observ el món que m’envolta i pens i orden el meu pensament en català. No s’equivoqui. I, sobretot, no es pensi que acotarem cap.

• El pensament ordenat/Opinió
• 14 comentaris

El meu retorn a les aules, després de dos anys d’excedència per càrrec públic, ha arribat acompanyat d’una campanya -una més- de desprestigi del professorat. En aquest cas, se’ns acusa de fer, només, 18 hores lectives. Per tant, de fer poca feina.

Justament aquests dies, entre reunions i feina de programar el pròxim curs, m’admirava recuperar aquelles discussions sobre si aquesta lectura agradarà més que aquesta altra o com ho podem fer per donar una atenció més individualitzada a l’alumnat. Paraules carregades d’il·lusió i de responsabilitat. Cada hora de classe -vint setmanals, deu en el meu cas per fer mitja jornada- representa una feina prèvia de preparació. Representa, a més, que has de conèixer les més de trenta cares adolescents que et miren per saber a qui li pots fer una broma i qui vol que t’hi adrecis  en privat. A qui has d’esperonar perquè treballi i qui espera una paraula de reconeixement per tirar endavant.  Qui passa un moment personal complicat que s’ha de tenir en compte o qui està enamorat i encalça papallons. Tot això, sense comptar les hores de coordinació entre el professorat o les d’atenció a les famílies. Trenta-set hores i mitja setmanals, en total. A les quals hem d’afegir, evidentment, les hores infinites de corregir treballs i exàmens a casa (entre dues i quatre hores diàries en el cas de professorat, per exemple, de llengua i literatura).

Reconec que, com en totes les professions, hi ha de tot. La majoria, però, responen al que us acab d’explicar. És una llàstima, quan estimes la teva feina i la fas a consciència, llegir que ets un privilegiat que treballa més poc que els altres. Que em duguin un paper que digui que treballaré, només, 40 hores setmanals (20, en el meu cas) i el sign ara mateix. Però sí, és cert, ho admet, som una privilegiada. M’agrada la feina que faig. Moltíssim. I això no té preu.

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris