En aquests moment, l’il·lustre declarador deu -intentar- defensar el seu honor. No voldria estar a la seva pell. No em fa cap pena, però. Sent qui és, resulta evident que, si les proves no fossin aclaparadores, no li farien passar aquest tràngol. Se l’acusa, ni més ni manco, dels següents delictes: malversació de fons, falsedat documental, frau i prevaricació. Amb totes aquestes pràctiques, diuen que va guanyar 16 milions d’euros. No està gens malament.

Tanmateix, de tot el cas, el que més mal em fa és que 2,3 milions d’aquests guanys van ser un “regalet” del nostre Govern Balear -del senyor Matas, per ser més exactes-  per organitzar dos congressos que, tot en gros, costaven la coa: 300.000€. I ja em perdonareu, però, cada vegada que sent el llepat (“extremadament tibat de roba, de dibuix, de presentació en general”, segons l’Alcover-Moll) d’en Bauzá parlar de l’herència de l’anterior govern, el d’esquerres, m’agafa un atac.

L’Herència, és la que ens va llegar Jaume Matas. Una herència enverinada que, no només ha deixat les Illes sota mínims sinó que, mira per on, ha fet trontollar la monarquia d’aquell rei tan “campetxano”. Qui ho havia de dir. Només un parell de dades: durant el període Matas (2003-2007), amb un nivell d’ingressos alt, el deute va augmentar un 324,51% (!). El govern Antich, amb una baixada important d’ingressos, el va augmentar (2007-2009) un 57%. Em sembla que les xifres són prou reveladores.

Així, que no em venguin amb històries. En aquests moments, a les Illes, pagam la gestió del govern del PP del senyor Matas. I no parlam d’una gestió poc eficaç o no prou austera: parlam d’una gestió -presumptament?- corrupta. Una gestió que, partint del fet que, com es va atrevir a dir a la tele, els ciutadans no som tots iguals, avui ha portat un il·lustre al jutjat. Certament, per una vegada estic d’acord amb Jaume Matas: els ciutadans no som tots iguals. N’hi ha de corruptes i d’honrats. I la justícia, que sí que ha de ser igual per a tots, s’ha d’encarregar de posar-nos al lloc que correspon.

• El pensament ordenat/Opinió
• 34 comentaris

Demà  diumenge, dia 19 de febrer, a les 12h a la plaça Esplanada de Maó, els sindicats UGT i CCOO han convocat una manifestació contra la Reforma Laboral. Des d’aquí, us anim a participar-hi per expressar el rebuig a una iniciativa que no generarà ocupació, sinó que servirà per fer fàcil l’acomiadament.

Avui, en un món canviant, a diferència del model econòmic i empresarial del segle XX,  són necessàries noves formes d’organització empresarial on no només és fonamental la recerca de major productivitat, qualitat de producte o servei o millora de la rendibilitat , sinó que és important, també, per assolir aquests objectius,  per exemple, la qualitat de vida, la motivació, l’adhesió a la cultura de l’empresa,  l’autorealització i la conciliació entre la vida familiar i laboral. Així, és important que la cultura empresarial sigui flexible i permeti una adaptació de l’empresa al canvi constant i ràpid del seu entorn.

Resulta evident  que el sectors productius i les empreses només avançaran des d’una concepció global i sumant l’esforç de totes les parts implicades en la mateixa direcció: emprenedors, treballadors, administracions i agents econòmics i del món laboral i no des de la imposició,  la manca de diàleg i  la retallada de drets. I la Reforma no en fa menció, ni de passada. Els estímuls i incentius d’aquesta reforma laboral sembla, més bé, que van en la direcció de “l’enfrontament” d’uns i altres.

El Govern del PP presenta aquesta nova reforma com el camí imprescindible i segur per solucionar el problema de l’atur, segons es desprèn del text i els documents en què es va presentar a la societat. En ells es  diu,  textualment, que gràcies a ella hi haurà més ocupació, més ocupació estable, més flexibilitat interna en l’empresa, més eficàcia del mercat de treball, més control i lluita contra el frau. Tanmateix, tant el president del Govern com el ministre d’Economia ja s’han afanyat a dir que “per si sola” no crearà ocupació i que, d’entrada, no hi haurà efectes a curt termini.

Així, tenim la sensació que aquesta és una reforma pensada per tancar empreses i no per crear-ne, per facilitar l’acomiadament i no la contractació. Es tracta d’unes mesures d’urgència més que d’una reforma estructural pensada a llarg termini, en contradicció, una vegada més, amb les paraules i promeses de Rajoy en la campanya electoral en què, per exemple, va dir  que no abaratirien l’acomiadament, sinó que abaratirien la contractació.

Amb retallades socials i econòmiques i facilitant l’acomiadament, no només s’incrementarà l’atur, sinó que encara aprofundirem més en la crisi. Hi ha alternatives per crear ocupació i benestar social. Ho diu un economista com Vicenç Navarro:  “alternatives diferents, però, a les proposades per la patronal, els banquers, els directius dels bancs centrals i els polítics que comparteixen amb ells la ideologia neoliberal”. I cal avançar per aquest camí. Comencen demà, mostrant el nostre rebuig a una reforma laboral imposada i injusta.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Des de la finestra de l’altell, veig flòvies que van i vénen darrere els vidres. Fa fred. És cert. El termòmetre de la farmàcia marcava un grau negatiu fa unes hores. El cel és gris i bufa una tramuntana que encara fa que l’ambient sembli més gèlid. Però hi ha coses que em fan escarrufar més que el fred. La xifra d’aturats de Menorca, per exemple. 7627 persones. 7627 drames que alguns resoldran millor que d’altres. Somnis que es fondran, il·lusions perdudes, patiments i frustracions. I, mentrestant, ens abrigarem o quedarem tancats a casa cercant l’escalfor d’aquells que ens estimen. Només així transitam per una vida que, de vegades, tantes, no és la que voldríem. Viure és prendre decisions. I no sempre l’encertam. Potser perquè, de vegades, acabam fent allò que els altres esperen de nosaltres més que el que nosaltres volem fer realment. És difícil trobar el punt d’equilibri necessari entre el jo i els altres. Trobar el sentit de tanta dedicació a afers sense els quals podries viure perfectament. Sovint em deman per què sempre s’exigeix més a qui més fa i, en canvi, s’és condescendent amb qui fa ben poc. La meva mare, dona de saviesa infinita, ja m’ho va advertir: no convé que diguis tot el saps fer perquè ho acabaràs fent tot. Sovint em deman què em diria si em veiés ara. Em va deixar fa prop de vint anys. Llavors, jo era professora i intentava escriure algun conte que ella va ser a temps de llegir. No tenia fills. No em dedicava a la política. No em moria de ganes d’escriure. El meu pare, que em va acompanyar fins fa poc, estava orgullós de la filla petita. D’aquella que va arribar quan ja ningú no l’esperava. Havia sortit feinera, marca de la casa. Beneita, afegiria la mare, amb la seva mirada viva i penetrant. Com si la pugui sentir, asseguda a la gronxadora, llegint i escoltant música. Fas massa coses i recorda que em deus una novel·la. Ho sé mare. Ho sé perfectament. El febrer és un més fred. És també el mes dels meus pares. Tots dos van néixer en febrer i s’hi van casar. Inevitable no recordat-los quan fa fred i ets a casa i et demanes el sentit de tantes coses. El sentit de tantes lluites que no vols estèrils però que, en el fons, no pots evitar qüestionar-te. Potser, només  flòvies que, en tocar la teulada, es fonen i desapareixen.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris