Avui, mentre llegia els comentaris que els alumnes de 1r de batxillerat han fet avaluant la meva tasca de tutora, pensava que em retrataven a la perfecció: capacitat de fer equip, de fer grup, suport continu per no caure en el desanim, una bona dosi de sentit de l’humor per tirar endavant, sermons diaris sobre la importància de ser constant, d’esforçar-se, de tenir esperit de sacrifici, etc, etc.
Tanmateix, he de confessar que he llegit una frase que m’ha sorprès i que, evidentment, m’ha fet pensar: darrerament, na Maite ens fa uns discursos molt pessimistes sobre el futur. I, esclar, he arribat a la conclusió que tenen raó. El motiu és ben evident: me’ls mir, i veig els meus fills. I pens que quina merda de món es trobaran quan hagin de sortir a lluitar la vida. I, sí, he dit quina merda de món perquè no em surt dir-ho de cap altra manera.
La realitat és la de fills adults que viuen de les -minses- pensions dels pares perquè ja han esgotat qualsevol subsidi d’atur; fills que veuen pares joves i actius que no poden treballar; joves que saben que els serà pràcticament impossible trobar una primera feina; malalts que, dia a dia, veuen com minva la qualitat de la sanitat pública i, per tant, la qualitat de la seva atenció; famílies que no poden pagar la hipoteca i que es queden sense casa… Aquest és el món que ens envolta.
Voldria poder ser més positiva. Voldria poder dir que veig clar que, a la llarga, els sacrificis d’avui contribuiran a un futur millor. Però no és així. Llegeixes articles d’economistes reconeguts que diuen que les retallades ens enfonsen. Que paralitzen l’economia. Que l’especulació urbanística és, en bona part, el que ens ha portat a la situació actual. I quines són les solucions que ens donen? Més retallades i més construcció. Per favor!
Sí, efectivament, faig discursos pessimistes. Tanmateix, avui també he tingut una interessant conversa sobre l’educació de les emocions que ha acabat amb un correu en què m’adjuntaven un article de Punset del qual he seleccionat aquest fragment perquè, malgrat tot, sempre ens quedarà la possibilitat de compartir els nostres sentiments amb les persones que ens envolten:
“Quien intercambia conocimientos, sentimientos, chismorreos, genes, o información con otras personas va a salir ganando por fuerza y encima, la revolución tecnológica nos brinda una oportunidad de oro. Estamos más conectados que nunca –o tenemos la capacidad de estarlo-, somos más sociales que nunca –o al menos podemos serlo- y eso es algo que no se puede desaprovechar. En nuestras manos tenemos herramientas con las que mejorar nuestro aprendizaje social y emocional: conocer la importancia del miedo, controlar la ira y empatizar con nuestro entorno.”
Gràcies per escoltar-me i per voler compartir les vostres emocions, sentiments i coneixements en aquesta plaça. Aquí, podeu estar tranquils, no aplicarem retallades a serveis bàsics ni construirem un hotelet per sortir de la crisi.
