Quan tenia deu anys, vaig regalar a ma mare aquest marc, fet amb tessel·les de fusta de colors, amb una fotografia seva i una altra dels cinc fills. Record perfectament tot el procés d’elaboració perquè, poc manyosa com som, em va costar moltíssim. De fet, en portar-lo a casa, embolicat amb un paper de seda de color de rosa, era ben conscient que no era el més ben fet ni el més polit. Sabia, però, que ella mai no m’ho diria. Al contrari.

Sempre el va tenir posat damunt la tauleta de nit. El vaig recuperar després de la mort del pare i ara és a la biblioteca, al costat dels llibres que més m’estim. Farà vint anys que no la tenc al costat i hi pens cada dia. O, potser, com aquells versos de Rosa Leveroni,  he après a veure el món “amb la claror que m’encanta/ de tenir-te dintre meu, / que fa que no cal pensar-te.” Avui, no és un dia especial. Però, aquí som, parlant d’ella.

En nou mesos, em vaig quedar sense mare i vaig ser mare per primera vegada. L’experiència més intensa i difícil de la meva vida. Els meus fills no em fan regals del dia de la mare. Saben que no en vull. Les mares i els fills no tenim un dia. Tenim un camí llarg a recórrer junts. Un camí, com tots, amb somriures, llàgrimes, desencontres i abraçades intenses. Un camí travessat per un amor sense condicions.

No vull regals, perquè les mares i els fills no tenim un dia. Només vull la certesa de la meva presència, amatent o estricta, al seu costat. La seguretat d’un estaló invisible i perpetu. I aquelles respostes tan particulars a una dedicació infinita: un no sé què faria sense tu, espontani i convincent; o un simple bona nit, després d’hores d’estudi, l’una al costat de l’altra; o la satisfacció d’hores de conversa que acaben amb un “açò, jo no t’ho hauria d’explicar!”. Els millors regals. Cada dia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 5 comentaris

Si, fa onze mesos, m’haguessin dit que, avui, el PP es trobaria en la situació de debilitat en què es troba, després d’haver aconseguit una majoria comodíssima a les Illes, no m’ho hauria cregut. El desgast patit en pocs mesos, però, no és, no pot ser, fruit de l’atzar. No cal ser cap gran analista polític per apuntar-ne les causes: incompliment absolut de les promeses electorals, prepotència i, sobretot, no preveure la reacció de la ciutadania envers temes tan sensibles com la llengua pròpia i el territori o el benestar social, la sanitat i l’educació.

Així, avui ens trobam amb uns governs del PP que sembla que no tenen capacitat de reacció, o que reaccionen d’una manera totalment equivocada, davant tanta gent que els planta cara: llaços per la llengua, mobilitzacions per evitar noves urbanitzacions, manifestacions en contra de retallades socials, sanitàries i educatives, etc, etc. I, el que és més greu: la divisió interna. Les paraules (amenaça) de Delgado a Pastor pel tema lingüístic posen en evidència tensions difícils de resoldre en un partit que va guanyar les eleccions perquè havia de ser el “govern fort” que ens havia de “treure de la crisi”. Avui, fa rialles només pensar-hi. O plorera.

En aquests moments en què tenim una ciutadania mobilitzada, el més fàcil, sempre, és parlar de “manipulació política”, com si, més enllà dels partits polítics, no hi hagués vida! La gent no necessita consignes de partit per sortir al carrer: se sent estafada, enganyada, ofesa. I, tot això, és mèrit, només, d’aquest PP que ens governa. Jo mateixa, tenc un llaç penjat a la façana de casa. I el va penjar, en aquest ordre, la filòloga, la mare, la professora… i la política. Aquesta és la realitat, encara que no agradi a segons qui. Encara que sigui més fàcil donar la culpa a l’altre abans de reconèixer que la situació de crispació que es viu és fruit de la pròpia incompetència o prepotència o el que li vulguin dir.

Així les coses, em deman -perquè m’ho han demanat- quina ha de ser la meva feina a l’oposició.  Idò, exactament, la que he fet sempre: propostes positives per complementar la feina de l’equip de govern i, també, encara que no agradi, el seguiment de l’acció de govern i la denúncia -sempre argumentada, ep!- de tot allò susceptible de ser qüestionat. Aquesta és la funció de l’oposició. I, en el meu cas, hi som, una, és cert,  però carregada d’energia i de ganes. Intentant sempre la correcció de les formes, sense estalviar, però, ni una mica de duresa en allò que la reclama. Pretendre que l’oposició faci un altre paper em sembla que és no entendre el joc de la democràcia.

En política, com en la vida en general, aprendre a acceptar la postura diferent, la crítica o l’error és imprescindible. I si pot ser amb una mica d’humor i ironia, millor. Si no, correríem el risc d’ofegar-nos en el nostre propi orgull. O de quedar-nos absolutament sols.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Tot i que, d’entrada, l’accident del rei Joan Carles I caçant elefants sembla ideal per fer una entrada absolutament irònica contra la nostra anacrònica monarquia, no ho faré. I no ho faré perquè el que pens sobre ella no m’ho ha descobert cap animal abatut i, sobretot, perquè hi ha temes que pens que són molt més importants en aquest moment. temes molt greus, que no hauríem de caure en la trampa d’oblidar.

Així fa temps, molt, que tenc clar que el millor sistema de govern és la república. Una república en què es poden elegir, democràticament, tots els càrrecs i no hi ha, imposats per dictadors, caps d’estat, amb família inclosa, a qui els ciutadans hem de mantenir sense que ningú ens hagi demanat si els volem o no. A més, cal recordar que, mentre a la resta de mortals d’aquest país se’ns han retallat, brutalment, els serveis bàsics, el pressupost de la Casa Reial ha davallat un miserable 2%, un fet que em sembla que no ha merescut tanta atenció com l’elefant.

D’altra banda, hem d’admetre que, poc o molt, tots sabíem de les fal·leres cinegètiques del Borbó. Què ha canviat, des de dissabte? Que si no hagués tingut un accident greu, senzillament, no hauríem sabut de les seves darreres aventures amb l’escopeta. El mateix passa amb aquesta “amiga” que diuen -des de fa mesos- que té. Tampoc no és cap novetat. Només que ara s’ha fet evident. D’acord que la coincidència amb el 14 d’abril i amb l’accident de l’infant Marichalar li dóna, a tot plegat, un aire ridícul, estantís. De pel·lícula tronada. Però això és el que tenim. Des de fa molts anys.

Així les coses, el que em sembla realment greu és que aquests senyor, que cada Nadal s’asseu a la butaca a donar-nos lliçons de tot i més, hagi tingut la manca de sensibilitat de gastar-se una milionada per anar a abatre elefants mentre hi ha milions d’aturats que pateixen dia a dia per mantenir les famílies i les seves cases. Mentre hi ha un govern mentider que ens apuja els imposts i ens retalla 10.000 milions d’euros (!) en educació i sanitat. Mentre l’economia cau i ens arrossega a tots cap al buit.

I, si el rei ha estat un insensible, nosaltres no hem de ser beneits: jo no el vull, no l’he volgut mai, però, ara per ara, em sembla que no és el problema més greu d’aquest país. L’elefant, tot i ser una bèstia immensa, no pot amagar els 5 milions d’aturats que hi ha a Espanya . O tots els milions que ens han robat els corruptes (gendre inclòs). O tots els milions que es deixaran d’invertir en hospitals i escoles. Aquesta és la trista realitat.

L’elefant, a l’Àsia, és la muntura dels reis i simbolitza, per tant, la força reial. L’elefant abatut és l’evidència de la seva pròpia debilitat. Tot arribarà. Mentrestant, i després de les primeres rialles, no oblidem tot el que l’elefant no pot amagar.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris