Quan, el 2005, vaig entrar de regidora a l’ajuntament de Ciutadella, un conegut em va aturar pel carrer i em va dir: quina decepció, em pensava que eres honrada! No cal dir que la frase em va fer mal, molt, per injusta i absolutament fora de lloc. Mai no l’he oblidada, però, des de fa uns mesos, aquestes paraules han agafat una dimensió que ni tan sols podia imaginar-me quan me les van dir. Avui, el 2012, amb la mateixa honradesa de sempre, de vegades he de fer esforços per no desmuntar-me quan llegesc comentaris demolidors sobre els “polítics” en general o correus que m’envien persones cultes i assenyades sobre la “inutilitat de la classe política”. Perquè jo som política i em neg a empegueir-me de ser-ho. Però, sobretot, em neg a caure dins una trampa tan perillosa com és la de posar tots els polítics dins el mateix sac. El que el 2005 era un comentari aïllat (d’altra banda, prou comprensible, vist que la gestió municipal de l’època és avui al jutjat) s’ha convertit ara en un clam que s’expandeix fàcilment a través de les xarxes i que és, per tant, constant i indefugible.
Som conscient que el tema és complex i que, segurament, en parlar del descrèdit dels polítics, hauríem de fer referència a una Llei Electoral, que en absolut podem qualificar de justa i equitativa pel fet d’impedir les llistes obertes o beneficiar, clarament, els grans partits polítics. O parlar de la connivència entre aquests i les grans empreses o el sector financer, defensant, sovint, interessos particulars més que no el general de la ciutadania. Però, avui, la meva pretensió no és tant de teoritzar sobre aquestes qüestions com, si m’ho permeten, abordar el tema de fons des d’una perspectiva estrictament personal. D’allò viscut, palpat, escoltat, patit.
Així, vull començar afirmant que, a més del que hem apuntat més amunt, la corrupció, la incompetència, la mentida o el fet innegable que existeixen professionals de la política han provocat en la ciutadania un rebuig tan evident com comprensible, que ha augmentat, lògicament, amb la situació de crisi econòmica que vivim. Compartesc aquest sentiment. Tanmateix, el que ja no puc compartir és la “solució” que es pretén donar a aquesta situació negativa que és urgent de redreçar: no serà minant les bases de la democràcia –això és, tirant terra (per no emprar una altra paraula) damunt tots (i destac la paraula “tots”) els representants legítims dels ciutadans– que es canviarà. Ben al contrari. I quina solució li queda al ciutadà, davant aquest panorama, em demanareu? Idò, ni més ni manco, em sembla, que exercir els seus drets democràtics d’una forma responsable i conscient.
En darrer terme, els polítics no som res, no som ningú: estam en mans –i mai més ben dit– dels nostres electors. No volen polítics corruptes, incompetents o que han convertit la política en la seva feina? No els votin! Perquè n’hi ha que no són així. Molts. La immensa majoria. Però en tost de posar el focus damunt uns pocs, que, certament, viuen molt bé i fan molt de mal, és més fàcil escampar una boira tèrbola damunt tots. I, en aquestes alçades de la vida, i a la vista de l’embranzida que ha pres l’acció, no em crec que això sigui una actitud diguem-ne espontània. No, no ens enganem. A qui beneficia? Als polítics honrats i treballadors? La resposta és evident, em sembla. Com evident és que, una vegada més, la història, els pitjors capítols de la nostra història recent, tornen. I fan por: les actituds feixistes s’alimenten del descrèdit dels polítics, o sigui, del descrèdit de la democràcia. Quan la gent s’hagi convençut que no hi queda cap polític bo ni de fiar, la situació serà terrorífica. I els índexs d’abstenció, elecció rere elecció, són, en aquest sentit, eloqüents i preocupants.
Aquesta situació, des del meu punt de vista, només pot canviar a partir de dos moviments que, no només no s’exclouen, sinó que es complementen. Permetin-me que agafi les paraules d’un manifest del poeta avantguardista Joan Salvat-Papasseit: necessitam, d’una banda, polítics amb majúscula, capaços de retornar l’autèntic sentit a la seva acció, això és, treballar, amb responsabilitat i compromís, per fer possible tot allò en què creuen i que comparteixen amb tants altres ciutadans; i necessitam, d’altra banda, ciutadans amb majúscula, que creguin i defensin la democràcia, amb tot el que això vol dir: exigir als polítics sinceritat, eficàcia i proximitat i, sobretot, no permetre que aquells que podreixen el paner es perpetuïn en els seus càrrecs per acció (votant-los una vegada i una altra) o per omissió (augmentant el percentatge de l’abstenció).
El repte que tenim tots plegats és complicat. Però ens hi jugam massa per defallir. No ens deixem endur cap al camí més fàcil. No és el nostre. Redrecem allò que tenim de més proper (“Pensa global, actua local”) i, per fer-ho, una cita del poeta: “però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot, sincers” (Contra els poetes amb minúscula, J. Salvat-Papasseit). Perquè, més que mai, necessitam tota la força per defensar el que tant ens va costar aconseguir. Una democràcia imperfecta, a moments, justeta, és cert, però que és l’única que ens garanteix, en darrer terme, l’exercici diari i continu de la nostra llibertat. De la llibertat de posar i treure polítics. O de poder ser polític, amb el cap ben alt.
