26
set.
2012
Escrit per Maite Salord
Dia 26 de setembre, des de l’any 2001, i promogut per la Comissió Europea i el Consell d’Europa, se celebra el Dia Europeu de les Llengües, amb l’objectiu de difondre el reconeixement de la riquesa lingüística i cultural, com un tret fonamental de la identitat europea. I és per això que, a través d’aquest escrit, em vull sumar a la celebració parlant de la meva llengua, la llengua catalana que parlam a les Illes Balears. A Menorca. Una llengua que, tot i ser la pròpia del nostre territori (així ho diu l’Estatut d’Autonomia), a dia d’avui, encara veu qüestionat el seu ús i, fins i tot, la seva unitat.
“Aquests darrers anys els diaris de les nostres Illes han duit sovint articles i cartes al director, que, firmats per persones molt conegudes a ca-seva, combaten la identitat catalana del parlar baleàric. Les seves afirmacions i negacions solen demostrar que els qui les formulen no saben res de res en qüestions de lingüística. Generalment les seves cartes i articles queden sense resposta: en primer lloc, perquè revelen en els seus autors una tal ignorància que els qui podrien contestar-hi no volen rebaixar-se a refutar-los ni tenen el temps per perdre; i en segon lloc, perquè defensors del “balear” contraposat a “català” són gent que no havia escrit mai en balear, sinó en castellà, i per tant no mereixen ni l’atenció d’escoltar-los perquè són balearistes circumstancials i de conveniència.”
Aquestes paraules van ser escrites per Francesc de Borja Moll, l’any 1982, a la introducció de la primera edició del llibre Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València, un recull de textos d’Antoni M. Alcover, publicat aprofitant l’avinentesa del cinquantenari de la seva mort. Són, no cal que ho digui, d’una actualitat esfereïdora. Com les que va escriure el mateix Mossèn Alcover el 1902: “És bo de fer, negar que el mallorquí o el valencià sia català. A la llengua li fan dir lo que volen. Jo lo que defii tots los qui ho neguin a que ho provin. Jo esper… d’assegut tal prova”.
Així, tants d’anys després, la situació de la nostra llengua encaixa, perfectament, en les paraules dels dos mestres. Un fet que demostra, una vegada més, la manipulació ideològica que s’amaga davall la defensa, per part de determinats sectors, de les varietats dialectals. Perquè mentre parlen de varietats, s’obliden de la “llengua”. O pitjor encara: fan tot el possible per arraconar-la, fent veure que vetlen per les branques mentre malden per acabar amb el tronc i les arrels. Que els dialectes són un tresor a mantenir, ningú no ho discuteix. Ben al contrari. Tanmateix, també és necessari comptar amb un model de llengua estàndard, tal i com tenen totes les llengües normalitzades, per tal d’unificar la variació dialectal i de registre, en aquelles situacions comunicatives formals.
Així, l’autèntic perill de les varietats dialectals (i, per tant, de la nostra llengua, en tant que entitat abstracta que es concreta, forçosament, a través dels dialectes que la integren ) és la presència, cada vegada més aclaparadora, del castellà com a llengua de relació social. Les varietats dialectals viuen, sobretot, en la llengua oral. I si la llengua no es ralla, acaba desapareixent. Aquí és on s’hauria d’insistir. I aquí és, justament, on els que es postulen com a defensors de les varietats dialectals, s’amaguen. Ataquen sense contemplacions un “doncs” entost d’un “idò” i, en canvi, no es cansen de pronunciar “pues” a tort i a dret! A tot això, a més, hi hem d’afegir el fet dramàtic que, en aquests darrers mesos, la presència del català a l’administració s’intenta que sigui –i per a aquest fi es legisla- purament anecdòtica: devem ser, per exemple, l’únic lloc al món on els funcionaris no estan obligats a conèixer la llengua pròpia del territori.
“L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per a un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel•lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilisació inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia.”
M’he permès acabar amb aquestes paraules d’Antoni M. Alcover. M’he permès refugiar-me en els mestres, com ell i Francesc de Borja Moll, perquè, més que mai, haurem de fer-los presents per defensar la nostra llengua i no defallir. Davant l’autoodi, davant la ignomínia, haurem de recuperar l’impuls i el coratge d’aquests mestres. El seu orgull i el seu entusiasme. La seva dignitat.
