Com molts ja sabreu, fa un mes i mig em van operar per treure’m la tiroide a causa dels problemes que m’ocasionaven un nombre important de nòduls benignes que se m’hi havien instal·lat i que, a cada revisió, havien crescut un poc més. En principì, havia de ser una operació rutinària, sense més problemes que els propis d’una intervenció quirúrgica. Tanmateix, la realitat va ser ben diferent.
Així, vaig estar un mes i mig sense veu, vivint un silenci absolut, a moments angoixant, que vaig superar amb sessions de logopèdia i molta disciplina per marcar-me rutines que, sincerament, no sempre em venien de gust. La por a no tenir veu mai més -una opció que vaig haver d’assumir ben prest- va fer trontollar el meu caràcter positiu i optimista, però me’n vaig sortir. Em va ajudar molt, a part de llegir i escriure, mantenir l’activitat -encara que molt limitada- com a consellera, continuar coordinant el grup de lectura de Ciutadella o seguir de prop el que feien els alumnes durant la meva absència.
Des de fa unes poques setmanes, he recuperat una part de la meva veu. Una alegria, com us podeu imaginar, immensa. El procés de recuperació, però, no s’ha acabat. Sembla que, a conseqüència de l’operació, m’ha quedat una corda vocal paralitzada del tot, la qual cosa suposa que tengui una veu greu i fluixa i, sobretot, que em cansi molt a l’hora de parlar. Tanmateix, puc dir que la veu que tenc ara em permet fer una vida mínimament normal, evitant, però, espais sorollosos i parlaments que sobrepassin els pocs minuts.
En aquests moments, com us podeu imaginar, la meva preocupació és saber quan podré tornar a la meva feina, a fer classes a l’institut. Encara estic de baixa perquè em resulta impossible, com ja he dit, parlar molt de temps seguit. En principi, l’objectiu és tenir l’alta el mes de desembre. Ara bé, encara que tot vagi bé i encara que recuperi més veu, sé que hauré de canviar moltes coses de la meva manera de fer dins una aula: hauré d’emprar un micròfon, hauré de mesurar molt el temps de les meves intervencions i hauré de compensar el cansament que em produeix rallar amb una única corda amb altes dosis d’entusisme. I, amb tot, no em vull queixar. És més, esper rebre l’alta ben prest i poder tornar a la meva nova “normalitat”.
Per què us explic tot això? Perquè vull donar-vos les gràcies més sinceres. Gràcies a totes les persones -família, amics, companys de partit i d’altres partits, d’institut, del Consell, coneguts i, fins i tot, desconeguts- que us heu preocupat per la meva salut durant aquestes setmanes eternes. Començ a veure el final del túnel. A poc a poc. Entre sessions de logopèdia i exercicis que provoquen les rialles del meu fill. I, sobretot, amb la sensació, sempre gratificant, de sentir-me acompanyada. Molt ben acompanyada. Sens dubte, el millor que m’ha passat aquestes darreres setmanes.
