Aquestes són les paraules que vaig dir just després d’assumir el càrrec de Coordinadora del Consell Executiu del PSM Més per Menorca:

Primer de tot, i en nom d’aquest primer Consell Executiu del PSM Més per Menorca, moltes gràcies per la confiança a les persones que l’integram i, sobretot, per la confiança a un projecte en el qual creiem sincerament i que implica, des del coneixement i el respecte a allò que hem estat i som, enfrontar el futur d’una forma més oberta, més propera i més transparent. Perquè, més que mai, el nostre objectiu és que la veu de les persones que som el partit, des del debat més constructiu, ha de marcar el camí a seguir a l’hora de decidir què volem per a Menorca.

El nostre partit és història. La d’aquests 35 anys de defensa del territori i de la cultura, valors indiscutibles que ens defineixen com a poble. Som la terra que respiram i la llengua que rallam. Un espai vital que sempre hem concebut des de la justícia social i el respecte als drets més bàsics de les persones. El nostre partit és, també, present, a pesar de les dificultats que ens hem trobat a l’hora de fer camí, al llarg de tots aquests anys. I, sobretot, el PSM Més per Menorca és, avui, futur. Ha de ser, més que mai, futur. Un futur que sabem que no serà fàcil però que hem de mirar amb il•lusió i responsabilitat, conscients que aquesta illa necessita una veu pròpia que s’imposi a discursos i fets que la dissolen dins realitats que no són la nostra. Menorca ha estat, és i serà el nostre camí i el nostre objectiu. Aquest és el projecte menorquinista que, avui, volem continuar impulsant d’una forma encara més clara, més ferma i més contundent. I ho volem fer acompanyats del màxim nombre de persones. I, per açò, hem d’escoltar, hem de compartir, hem de debatre. I, per açò, avui, hem bastit una estructura de partit que ens ho permeti.

Així, més que mai, la porta del PSM Més per Menorca és oberta a tothom que cregui en una Menorca respectuosa amb el territori i la cultura pròpia; amb les persones que l’habiten, sigui quina sigui la seva procedència. Una Menorca que creu en una economia diversificada que té com a motor el turisme, però que no pot descuidar el teixit empresarial tradicional (sabates, bijuteria, artesania, productes alimentaris…) i l’agricultura, fonamental, també, en el manteniment del paisatge. Només sent fidels a allò que som i que hem estat, menorca podrà fer front a una crisi devastadora. Tenim un paisatge que hem sabut conservar i que, avui, és el nostre valor més preuat. Una història i una cultura que ens fan únics. I, sobretot, una gent emprenedora a qui no li fa por enfrontar-se a nous reptes innovadors, sostenibles i socialment compromesos amb l’entorn i la societat.

I és, justament per poder fer realitat aquesta Menorca que he dibuixat que, avui, hem avançat en la consolidació del projecte menorquinista del PSM Més per Menorca. Un projecte menorquinista que té l’objectiu de fer possible que puguem decidir, des de la nostra illa, sobre qüestions vitals que afecten el territori i la nostra gent. Entenem Menorca com a subjecte polític que hem de fer créixer sense exclusions, de forma aglutinadora, participativa i plural perquè Menorca i els menorquins tenguin la clau del seu futur. El menorquinisme polític pot i ha d’actuar de denominador comú d’un ampli sector social de procedències molt diverses i de posicions ideològiques diferents. El menorquinisme polític ha de ser una suma de sensibilitats, més enllà de la rigidesa de les sigles d’un partit, que tenguin en comú entendre Menorca com el nucli central de l’activitat política. El bipartidisme que ens volen imposar els partits que reben ordres directes de Madrid no vetla -i, per desgràcia, en tenim mostres dia a dia- pels nostres interessos i per açò és tan necessària una força política com la nostra perquè Menorca sigui protagonista del seu propi destí, dins el marc de noves configuracions territorials i/o jurídiques o en el marc de la Unió Europea. I aquest menorquinisme polític es pot exercir des de diferents sensibilitats (autonomistes, federalistes o independentistes), tots, però, amb un nexe comú: voler decidir el futur de Menorca des de Menorca, entenent, sempre, que defensant allò que ens és propi, es defensa el més universal (“Pensa globalment, actua localment”).

Així, els partits són instruments de participació democràtica que estan, haurien d’estar, al servei de la societat i dels interessos col•lectius. I açò ens exigeix capacitat d’adaptació a les noves realitats canviants. En aquest sentit, avui, hem tingut l’oportunitat de poder assolir un dels reptes que també s’havia plantejat en l’anterior assemblea: fer camí cap a un projecte més flexible i més obert a la societat menorquina, incorporant nous sectors del menorquinisme, així com l’adhesió de menorquinistes, de manera temporal, a un projecte concret. Un moviment que ens ha de permetre millorar la capacitat de conèixer i la capacitat de fer feina per donar solucions als reptes actuals de Menorca i els menorquins, des de Menorca i des de l’esquerra, l’ecologisme, el sobiranisme i l’enfortiment de la democràcia. Es tracta d’un projecte més assembleari, més participatiu i amb un nombre més elevat de decisions preses per totes les persones que en formam part. Es tracta, en definitiva, de crear una estructura més horitzontal i participativa, més adaptada als temps que corren i que ja vam començar a perfilar en l’assemblea del 2007. Des de llavors, el PSM Més per Menorca ha fet una aposta clara per aprofundir en el menorquinisme, una aposta que es va visualitzar en les eleccions autonòmiques, insulars i municipals del 2011, a través del projecte polític “PSM Més per Menorca”, en el qual van participar un nombre important de persones independents que hi creien.

No ens han de fer por els canvis perquè els canvis són sempre una oportunitat per millorar. En el nostre cas, per consolidar una democràcia més qualitativa i participativa, més transparent. Des del PSM Més per Menorca, volem fer feina per recuperar el prestigi social de la dedicació política, amb polítics capaços de retornar l’autèntic sentit a la seva acció, açò és, fer feina, amb responsabilitat i compromís, per fer possible tot allò en què creuen i que comparteixen amb tants altres ciutadans. I, si volem apostar per una democràcia més participativa i qualitativa, hem de començar per ca nostra i acceptar que en cada moment apareixen noves formes d’organitzar-se, de comunicar, de relacionar-se amb els ciutadans i de conèixer les seves necessitats. Per tant, és necessari estar en continu canvi si no volem quedar molt enfora dels sentiments de la societat.

Han estat molt de mesos de feina per adaptar els nostres Estatuts a aquests objectius. A part de canviar “oficialment” el nom del partit, de crear una estructura més horitzontal i més assembleària, col•legiada, oberta i participativa en què afiliats i adherits tindran més pes en les decisions del moviment, personalment, per la part que em toca, vull destacar el fet que només queden òrgans col•legiats (Consell Executiu i Assemblees) i que desapareix la figura del Secretari General. Així, el màxim òrgan de direcció del partit el formam un grup de persones, amb diferents responsabilitats cadascuna d’elles. Un equip. Un equip de feina. L’estructura en la qual sempre he cregut. Només a partir del diàleg i de la discussió d’idees, és quan s’arriba a solucions realment òptimes. Un equip que, des de l’organització i la capacitat de planificació, hem de saber comunicar el nostre missatge de forma clara; hem de saber escoltar la gent; hem de ser propers i accessibles; hem de reconèixer, també, errors propis i encerts dels nostres adversaris polítics. Només així tindrem credibilitat. Ja ho vaig dir en una altra ocasió: no podem oblidar que l’autèntic valor d’un polític és la seva credibilitat i que, aquesta, només s’aconsegueix des de la coherència de plantejaments, des de la claredat i la concreció de les propostes i, sobretot, des de la serietat en les formes. Aquest ha de ser el nostre objectiu. Un objectiu que no aconseguirem, tanmateix, sense la implicació de militants i adherits que són, en definitiva, la veu i l’oïda del PSM Més per Menorca al carrer. Un equip ampli que encara hem de fer créixer més. Aquest és el nostre repte.

No puc acabar sense un record. N’Àngel. Ell va ser qui més ens va animar a fer tots aquests canvis. Qui més clar va tenir que havia d’assumir la coordinació del Consell Executiu. La revisió dels nous Estatuts que avui hem aprovat va ser la darrera de tantes col•laboracions amb el PSM Més per Menorca. Rigorós, encertat, amb un punt d’ironia imprescindible. Era un guerrer, fidel sempre al seu poble. “Al llavi una flor / i l’espasa ferma”, com va dir Salvat-Papasseit. Aquesta era la seva divisa. Els ideals i la voluntat de lluitar per fer-los realitat. No tenim altre camí.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Avui, m’he despertat amb ganes de parlar d’una tema que fa temps que em volta pel cap. Un tema de vital importància per a les persones. Que ens condiciona, i no poc, la nostra existència. M’estic referint, esclar, a la nostra constitució. O sigui, a la manera com està format el nostre cos. I per què aquest interès, us demanareu, perspicaços. No penseu coses estranyes: aquests dies, col·locant papers, m’han sortit aquelles revisions mèdiques que em feien a l’escola, durant l’EGB, en què el tipus de constitució era un apartat destacat. Enigma resolt.

Així, i centrant-nos en els tema, en el meu cas, em deien que tenia constitució atlètica. O sigui, aquella que es caracteritza per una alçada mitjana i complexió vigorosa. Hi ha d’altres tipus de constitucions: l’astènica, alts i prims i amb les extremitats llargues. I, també, la pícnica, que engloba aquelles persones rabassudes i amb tendència a l’obesitat (desconec si el nom té res a veure amb el fet que, segurament, són grans amants dels “pícnics”). Els atlètics acostumen a ser, diuen, molt actius; els astènics, introvertits; i els pícnics, simpàtics.

Per un moment, m’he imaginat una barreja dels tres tipus i m’ha sortit aquesta constitució:  introvertida, que viu tancada dins el seu propi món, sense preocupar-se gens d’altres realitats que l’envolten; dominadora, de tan activa com és, fet que provoca que passi per damunt dels altres sense pietat ni consideració; i, finalment, feixuga i poc atractiva, malgrat la simpatia amb què es vol vendre. Sort que nyaps d’aquesta magnitud és difícil que es puguin fer realitat. I, si n’existís un, per especial, bé que se li hauria de dedicar una festivitat. O no?

D’altra banda, si parlam de constitucions humanes, ens hem de referir, per força, a la part central del nostre cos: el tronc. En el tronc hi trobam la columna vertebral, els pulmons, el cor, l’aparell reproductiu… La seva importància és equivalent, per exemple, i si ens centram en el món educatiu, a aquelles assignatures considerades “troncals” (bàsiques i obligatòries), en oposició a les “optatives” (l’alumne les tria en funció dels seus interessos).

Per exemple, així com a ningú se li acudiria considerar que el cor i el dit petit del peu esquerre tenen la mateixa importància vital, és absurd pensar que l’aprenentatge de la llengua pròpia, aquella que ens fa ser i veure el món d’una determinada manera, es pugui considerar prescindible, optativa i no troncal. A no ser, esclar, que la persona en qüestió sigui un autèntic cap verd. I, d’existir, vés a saber si, així com va el món, encara no ens el farien ministre!

En fi. Esper que aquesta entrada us hagi ajudat a passar aquest dia festiu en què, personalment,  no tenc res a celebrar. Enguany, a més, com que estic de baixa, no té ni la gràcia que no he d’anar a fer feina. Ara que ho dic, em sembla, això sí, que com a consellera m’havien convocat a un acte important… Quin cap!

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

Sí, heu llegit bé el títol d’aquesta entrada: tenc un investigador a prop! Potser pensareu que són paranoies d’una dona amb massa temps per pensar però, no, de cap manera: és una intuïció i, com que, si parlam d’intuïció femenina, estic convençuda que és una de les ciències més exactes que hi ha al món,  ja podeu anar deduint que no és cap broma. L’únic consol és que, en el meu cas, no es tracta de cap investigació per via judicial, com passa amb altres càrrecs públics de segons quins partits: tenc la sensació que  la cosa és, certament, més casolana.

No és que em tregui ni un minut de son però, com que, a més d’intuïtiva, som bona al·lota, vull facilitar la feina al meu investigador perquè em sap greu que perdi el temps intentant pescar-me quan podria fer coses molt més profitoses . D’entrada, li diré que la meva vida és d’allò més previsible: de casa a la feina, de la feina al Consell, del Consell a casa; conferències; presentacions de llibres; reunions de partit; dinars amb la família… El més atrevit que faig és anar a sopar amb les amigues, encara que,  tot sigui dit, ara fa molt de temps que no ens trobam. Tampoc tenc amants ni res semblant. En fi, que som un avorriment de dona.

Pel que fa a la meva declaració de béns, em limitaré a transcriure la que vaig publicar en aquest bloc, dia 24 de febrer de 2010:

“Així les coses, i tot i ser ben conscient que aquest bloc no té la categoria d’un butlletí oficial, m’he decidit a fer la passa: avui sortiré de la caixa fort i declararé, públicament, els meus béns. La transparència davant de tot. Aquí va el llistat:

1- Una casa a “tritges” amb el meu respectiu i el banc. És grosseta, ho admet, i té bones vistes. L’habitam cinc humans i un moix. Per tant, els metres per càpita ens permeten viure en companyia però amb possibilitats d’evitar-nos quan la salut mental ho requereix.

2- Un utilitari de vuit anys carregat d’andròmines vàries, restes de berenetes, pipes, etc. Hi acostuma a haver tot allò que cerques i no trobes: ulleres de sol, paraigües, jerseis…

3-  Una velo “Bolero” de quatre anys que, fins que la meva filla mitjana no me l’okupava, estava en prou bones condicions. Ara, el timbre no funciona, té el seient romput i la panereta torta.

4- Centenars de llibres que he anat arreplegant des que era una filleta. Sé, a més, que, si tenc una vida llarga, heretaré la biblioteca de la meva padrina i qualque llibret més d’uns amics que m’estimen molt. No és l’herència d’en Balada però… què hi farem! (Jo tampoc som na Leti…)

5-  Una cinquena part d’un hort (herència familiar), amb una casa (absolutament legal!) i un motocultor que potser hauria de deixar als hortolans i hortolanes del FarmVille. Jo, com molts ja sabeu, som una urbanita total i ni tan sols em deix enredar pels horts virtuals.

6- De doblers en efectiu, després de la darrera adquisició de dues rodes del meu respectiu i de pagar unes quantes cosetes, i tenint en compte que som a final de mes, no m’atrevesc a dir què tenc al banc. Em sembla que no em creuríeu.”

Això és el que vaig declarar fa un temps i la veritat és que, des de llavors, la cosa ha variat poc: sumau anys al cotxe, restau uns milers d’euros a la hipoteca i afegiu la velo taronja del PSM Més per Menorca, que no tenc en propietat però que el partit em permet emprar. Res més. Només tenc el meu sou de professora, a jornada completa, perfectament compatible amb les dietes que cobr per assistir a comissions i reunions del Consell. Una assistència també perfectament compatible amb el fet d’estar de baixa, per raons òbvies: la veu no em permet fer quatre i cinc hores de classe seguides (motiu de la baixa) però si poder parlar uns quants minuts seguits (que és el que faig al CIM).

En fi. Després d’escriure aquesta entrada m’he quedat més tranquil·la. Només esper que, ara, no em fabriquin un informe que digui que tenc comptes a Suïssa o tres o quatre llocs o una illa deserta “allende los mares”… Ara que hi pens, però, hi ha un tema que no he comentat i que és molt delicat…  allò de les gallines… Bonjesuset, ja em veig a la portada dels diaris: la consellera envoltada d’animal de ploma! Ja em perdonareu que no ho acabi d’explicar però m’hi jug la carrera política i, com que juraria que els meus investigadors també són assidus a aquest bloc…  #mamapor!

• El pensament ordenat/Opinió
• 8 comentaris