Arxiu de la categoria 'El pensament ordenat/Opinió'
És ben evident que vivim una situació econòmica de les més dures que es recorden en els darrers temps. Les xifres així ens ho indiquen: més de 6 milions de persones sense feina, un 27,16% de la població activa, dels quals un 60,97% són menors de 25 anys. No es tracta d’un parèntesi de creixement que, tard o prest, ens tornarà a la situació anterior a la crisi. En absolut: estam, per molt que el PP ho negui, com abans ho havia fet el PSOE, davant un canvi de cicle que obligarà a dur a terme un renovació profunda de les estructures polítiques i econòmiques en què ens hem basat fins ara. El sistema ha fet fallida i, com sempre, qui paga els plats romputs són els més dèbils, els més vulnerables.
Per açò, no volem parlar de xifres. Volem parlar de persones. Posar rostre als drames quotidians que ens envolten cada dia: famílies senceres que viuen de les pensions dels pares ja grans, o que tenen tots els membres a l’atur (5.400 famílies a les Illes), o que veuen com els bancs els volen prendre l’única casa que tenen, o que han vist retallat el seu sou, o que tenen fills joves sense cap perspectiva de trobar feina. Tots en coneixem i és massa fàcil, per desgràcia, reconèixer qui s’amaga darrere els nombres que els que manen ens van abocant a sobre, de tant en tant.
Així, tan dramàtic com aquesta situació econòmica és veure la forma amb què els partits majoritaris l’han gestionada i gestionen: austeritats i retallades, reformes laborals suïcides sense polítiques d’impuls a l’ocupació i al creixement, polítiques impositives que acaben d’escanyar les economies familiars, bancs rescatats amb els nostres diners i que després ens neguen els crèdits, etc. I, tot açò, ben embolicat amb un discurs fals, d’engany continu contra el qual ja fa temps que s’han aixecat veus qualificades que el desmunten amb arguments sòlids.
No es poden retallar uns serveis bàsics (sanitat, educació, serveis socials), que haurien de ser intocables i que tants d’anys i patiments ha costat aconseguir-los; no es pot carregar el pes de la crisi damunt els treballadors, emprenedors i petits empresaris mentre s’aboquen milions dels nostres euros dins les caixes dels bancs i després veiem que es paguen sous i pensions milionàries als seus directius; no es pot pretendre acabar amb les administracions més properes als ciutadans, les que donen resposta immediata a les seves necessitats més bàsiques quan la major part de la despesa pública, aproximadament el 80%, la genera l’administració central o es manté un Senat, delegacions del govern o Ministeris absolutament buits de contingut; no es pot permetre que es redueixin a la mínima expressió les ajudes a entitats socials, culturals i ONGs quan no s’aborda de manera decidida la reforma de la llei de finançament de partits i, sobretot, la llei electoral, les subvencions electorals i el finançament a les fundacions de partits polítics… Patim una crisi injusta perquè són injustes les mesures dures contra els febles i febles amb els poderosos.
És per tot açò que, des del PSM Més per Menorca volem reivindicar, aquest 1 de maig de 2013, un canvi radical en les formes de gestionar la crisi que tengui, com a eix central, el benestar de les persones. Així, entre d’altres mesures, proposam:
• Revisió del Pacte d’Estabilitat de la UE, que fixa limitacions estrictes de contenció de la despesa pública, flexibilitzant els actuals objectius i terminis del dèficit, que només ens duu més empobriment.
• Reprendre el diàleg social i arribar a un gran pacte per l’ocupació, amb tots els agents implicats, dissenyant alhora una Pla d’incentiu real a la creació d’ocupació com a prioritat.
• Reforma fiscal basada en els dos grans eixos de progressivitat i fiscalitat mediambiental, gravant als qui més tenen i als qui més guanyen, i prohibició d’amnisties fiscals i disseny d’un Pla de lluita contra el frau fiscal, alhora que s’incentivi que l’economia submergida, que representa més d’un 23% del PIB, pugui aflorar.
• Acord per eradicar o, com a mínim, regular a nivell europeu els paradisos fiscals, aprofitats per les grans corporacions i fons d’inversió per evadir grans quantitats d’imposts, a més d’operar de forma incontrolada en benefici propi, a la vegada que es plantegi una taxa financera als moviments financers especulatius, sobretot els de curt termini.
• Modificació de la Llei de finançament dels partits polítics, fent-la més transparent, de la llei electoral, de les subvencions electorals, anul•lant la subvenció per mailing, i reduir o anular les subvencions a les fundacions dels partits polítics o assimilades que reben dels diferents Ministeris.
• Reducció dràstica de salaris i incentius dels alts directius d’empreses de capital públic i d’empreses que hagin rebut ajudes públiques; de les despeses del Ministeri de Defensa i de la Casa Reial; dels privilegis que tenen els càrrecs públics i determinats polítics, etc, etc.
• Lluita decidida contra la corrupció, posant tots els mitjans necessaris a la justícia i als tècnics d’hisenda, i compromís per lluitar per retornar a les arques públiques fins al darrer euro de la corrupció.
Així, davant la situació d’emergència social que vivim, cal un canvi radical de política econòmica i és urgent que el PP abandoni la seva actitud de supèrbia i submissió als dictats d’Europa i sigui capaç d’engegar un diàleg polític i social adreçat a articular un pla d’urgència per salvar persones, amb propostes a favor de la creació d’ocupació i per combatre la pobresa. Si creiem en el sistema democràtic, tenim l’obligació de cercar altres formes de fer política. S’ha esgotat el temps de les bones paraules. La situació és molt pitjor del que ens diuen. No hem de tornar a caure en la trampa de no voler veure la realitat. D’amagar el cap davall l’ala. Ens hi jugam el futur de la nostra democràcia.
De Garrigues Walker a Gay de Liébana: dels mons de iupi a la dura realitat.
20 abr. 2013
Escrit per Maite Salord
Dijous passat, vaig assistir a la conferència d’Antonio Garrigues Walker que es feia a la seu del Consell Insular de Menorca, organitzada pel Cercle d’Economia. Sentia una certa curiositat per saber què diria el ponent sobre un tema tan, a priori, interessant com “Què passa a Espanya, què passa al món”, que era el títol de la conferència. Discretament, em vaig asseure entre el públic, amb la més bona de les predisposicions: una primera intervenció del president del Cercle, molt correcta; una segona intervenció de la consellera de Benestar Social, tan edulcorada que es va fer embafadora; i, finalment, el senyor Garrigues Walker.
D’entrada, va fer una crida a l’actitud positiva i dues afirmacions que puc compartir: 1) la crisi mundial, la provoquen els bancs americans i 2) és clau la transparència. Res a dir. Al contrari. Ara bé, a partir d’aquí, va enllaçar una sèrie d’afirmacions, que transcric literalment: hi va haver un moment que vaig haver de treure paper i boli perquè no em podia creure el que sentia. Aquí les teniu:
Espanya és un país digne; prest sortirem de la crisi, a final d’any o principi de l’altre; el Tea Party és gent sensata; Espanya ha actuat bé davant la crisi; no som els pitjors; estam millor que altres països per créixer; no hem de fer gaire cas de les previsions del FMI (per negatives); s’ha fet la feina sensatament bé; Espanya és el país nombre 30 en el rànquing de corrupció i no està gens malament; Espanya no és el país més corrupte…
Ni una, ni una vegada, el senyor Garrigues es va referir als milions d’aturats que hi ha en aquest país, als milers de desnonats, als milers de famílies que tenen tots els membres a l’atur, a les retallades en educació i sanitat… Al contrari, va acabar la seva intervenció alabant el projecte “Madrid, ciutat olímpica”, en el qual ell col·labora!
Ahir, vaig assistir a la conferència, organitzada pel Cercle Artístic de Ciutadella, de Gay de Liébana, “España se escribe con “e” de endeudamiento”. Res a veure amb el que he explicat fins ara. En un to histriònic, el ponent va anar dibuixant un panorama desolador: crisi econòmica, fruit d’haver gastat més del que s’ingressava; crisi financera per un excés de deute públic i privat; crisi comptable perquè les dades no s’analitzen amb rigor; una pèssima gestió de la crisi, tant per part del govern de Zapatero com del de Rajoy; es rescaten bancs i es permet que les grans empreses no paguin el que correspondria d’imposts de societats, mentre s’ofeguen les economies familiars i les petites i mitjanes empreses…
La solució de Gay de Liébana passa per millorar les xifres d’atur. Com? Rebaixant les quotes de la Seguretat Social: es crearia ocupació, es podria davallar la partida de subsidis i, a més, es reactivaria el consum. Segons ell, el problema és que qui ens governa no coneix -o no vol conèixer- la realitat. Si dijous no hagués escoltat el senyor Garrigues, m’hauria pensat que es tractava d’una afirmació exagerada. Avidentment, avui només en puc donar fe.