Aquest és l’article que va escriure Miquel Àngel Limón amb motiu del primer any de la mort d’Àngel Mifsud i que no va ser ni acollit pel diari Menorca tot al·legant que no eren del seu interès els articles d’aniversaris necrològics.

NO FARÉ DESBORDAR L’ESCUMA BUIDA DEL CAVA

Avui, com tothom sap per notorietat, és dia 22 de desembre. El cava barat acostuma a córrer frenètic com un rierol agitat, d’eufòria verbal i d’abraçades hiperbòliques un poc ridícules, reconeguem-ho. Un cert costumari de factura televisiva —època de la imatge i l’aparença— ens el presenta com la porta esbatanada al Nadal —al Nadal no pas pristí, ben entès, sinó al merament opípar, de despesa folla i de salutacions edulcorades, un punt mecàniques. Per mi, però, el 22 de desembre és ben bé el dia de la mala Parca. Ho precisaré encara més, amb una punta de tragèdia: no és exactament un jorn d’advent, en el sentit catòlic del mot. I no ho és perquè, pensant en tu, Àngel, no puc sentir-me disposat a esperar el broll de la vida que l’advent endega. No, un 22 de desembre ja no, ans al contrari. En realitat, algun fet que ningú no volia que arribés, em tindrà afeixugat tots els 22 de desembre. S’hi produí, ai, el teu traspàs, Déu meu. Per tant, ara, per mi, el 22 és mort sobre vida, passió i calvari sobre advent. Vet aquí, Àngel, la remor torba de mar vella que, per mi, conté i contindrà des d’ara la data del 22. Maleït 22, quan et férem l’adéu amb llàgrimes i cants, amb poemes i prosa, amb testimonis de civisme, amb gestos d’amor fidel al país. Cendres sobre corporeïtat, memòria sobre batec viu: són les penyores d’un 22 maldestre, desatent i cruel.

Damunt el cor, com una destralada de botxí, el 22 de desembre sent que em colpeja l’aniversari del teu comiat. És el devessall de glops i records que, de tu, habiten en mi sense endreç.  I no em sé avenir. Potser mai no m’hi acomodaré. Adés experiment el dolor de la teva absència com les agulles del fred d’hivern picades al rostre, adés em sembla de mal creure, com si tu i jo tinguéssim acordat de veure’ns en uns minuts, de seguida, a cop de telèfon.

No podries fer-te’n idea de les vegades que surts a col•lació. Na Rosa des Racó i en Paco també et troben a faltar. M’ho comenten una vegada i una altra. Enyoren la bonhomia que esmerçaves en qualsevol circumstància, el somrís indeclinable, les teves maneres elegants de comprar-los la premsa, de fer-hi petar la xerrada o d’explicar-los, senzillament i sàviament, tants misteris de l’actualitat periodística confusa.

També t’evoquen sovint na Maria Jesús i l’entremaliat, l’irònic Eduard. Diria que entre tots cinc —Rosa, Paco, Maria Jesús, Eduard, jo mateix— et mantenim vivíssim i tibant a la vora nostra, talment com si haguessis de dirimir una opinió o d’il•lustrar-nos-en amb aquell antecedent o aquell conseqüent sobre les coses incomprensibles que ens envolten. Però no acaba aquí l’enyor enorme que experimenten tantes i tantes persones, el seguit enter de les entitats culturals menorquines. Avui, en aquest 22, tots nosaltres tenim poques esperances en la grossa. No farem desbordar l’escuma buida, banal, del cava. No ens farem rics, ni riurem ni repartirem abraçades a gavells. No, no ho farem, perquè és 22 de desembre: un trist aniversari que no ens mena a l’advent de la vida, sinó al calvari de les cendres. Tant de bo que els records alegres i humaníssims que ens has llegat ens faran remuntar la carena, veure-hi i exclamar el triomf esplendent de la pàtria interior. Et recordarem cada dia, cada matí, amb grossa i sense. Perquè tu has estat un dels més grans: una grossa per l’ànima.

Miquel Àngel Limón Pons

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

Estimats votants, o no, del PSM Més per Menorca, deixaré els meus llibres “energètics” (els propis i els aliens) per uns instants i dedicaré cinc minutets (potser no aprov la comprensió lectora però, com diu el meu company Pepe Mascaró,  som “ligera de pluma”), a contestar el que es diu avui a la prestigiosa secció “Pont i Cova” del diari “Menorca”, l’àlter ego de la qual és aquest modest “Clot i bony”.

Fa tot just una setmana, el “Pont i Cova” dedicava una pàgina a (des)informar sobre la meva suposada renúncia a la política: deia que no em presentaré a les eleccions del 2015 i que Nel Martí encapçalarà la llista del Consell.  Avui, diu que no el vaig entendre bé (em suspèn en comprensió lectora) i que només deia que jo no em presentaré al Consell però que sí que ho puc fer al Parlament. O sigui que en Nel i jo ens canviaríem els papers: aquest bon home de cada vegada ho enreda més!

Anem a pams.

1- Segons l’Editor del Menorca, ser consellera sense dedicació, combinat amb la feina de docent a jornada completa, amb tres fills, és més lleuger que ser diputat amb dedicació exclusiva. Per tant, envia en Nel (per motius familiars: els mateixos que els meus!) al Consell i jo -que segons ell estic molt cansada- al Parlament -que és més pesat per això d’anar i venir-. No entenc res, certament.

2- El senyor Pons Fraga obvia un fet importantíssim que hauria de saber perquè no me n’he amagat mai: no m’agraden els avions! Per tant, ja es pot imaginar quin gustàs seria anar i venir de Menorca a Mallorca, un parell de vegades cada setmana, amb aquelles tramuntanades tan nostrades…

3- Veig que la capacitat del senyor Pons Fraga de fer el ridícul és infinita: el juliol del 2010, a pocs mesos de les eleccions, anunciava, al Pont i Cova, que Nel Martí s’havia  “retirat” per “raons personals” (el maig del 2011, encapçalava la candidatura del PSM Més per Menorca al Parlament de les Illes Balears) i que “la candidatura al Parlament l’encapçalaria una dona”!

4- Quan diu que al PSM “s’espera una major dedicació i iniciativa de qui va ser triada coordinadora” fa un any, aquí, en part, li he de donar la raó: desconeixia que el partit hagués obert el procés electoral. Ja ho veu, quines coses. Però sigui comprensiu: som mare de tres fills, professora, tutora, cap de departament, coordinadora d’un grup de lectura, membre de l’IME, lectora, escriptora, consellera i coordinadora del PSM Més per Menorca, a més, esclar, de cuidar i estimar el meu home i el moix.

5- Torna a repetir que no “optaré a la reelecció” i, torn a repetir, gràcies per informar-me perquè no en sabia res.

Finalment, no puc acabar sense dedicar un agraïment molt sincer al senyor Pons Fraga: aquests darrers dies, després que vostè em jubilàs de la política, he rebut més mostres de suport de les que mai no m’hauria imaginat. I de persones que mai no m’hauria imaginat! Continuï així.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Avui, dia de Tots Sants, és dia de bunyols i castanyes. Bunyols i castanyes que, ens agradi o no, conviuen, també, amb carabasses, símbol d’aquesta celebració gens nostrada que és el Halloween. Tanmateix, avui no rallaré de gastronomia típica. Ni tan sols m’exclamaré en contra d’uns costums aliens que amenacen de fer-nos perdre els de tota la vida. Parlaré de llengua, de semàntica, de la riquesa de significats dels mots “bunyol”, “castanya” i, també, “carabassa”. I, com que tenc, damunt la taula, una muntanya d’exàmens i comentaris a corregir (sense comptar tots els que he enllestit aquesta setmana), em permetré de fer-ho en clau educativa.

Així, començarem pel “bunyol”. Pel bunyol més espectacular que s’ha vist mai en educació: el Tractament Integrat de Llengües (TIL). Un bunyol de proporcions descomunals que és, a més, indigerible, encara que ens hi posin sucre, arrop i mel per fer-lo més atractiu. De fet, la castanya que aquest bunyol ha clavat a tota la societat fa i farà molt, molt de mal. Perquè és un cop brutal a un sistema educatiu que tenia, com a llengua vehicular, la pròpia de les Illes, l’escollida pels Consells Escolars dels centres. Però és que, a més, la justificació del TIL és una altra castanya immensa: és rotundament fals que el seu objectiu sigui l’aprenentatge de l’anglès, ans al contrari, és l’arraconament de la llengua catalana. Perquè, no ens enganyem: qualsevol sistema seriós d’aprenentatge d’anglès (Seccions Europees o British Council) no té res a veure amb el TIL. De fet, s’assemblen com un ou a una castanya.

Així, s’ha de ser més clos que una castanya o tenir un cap de carabassa per no veure la magnitud del despropòsit que és el TIL: professors que fan clases en anglès sense la titulació adequada, alumnes que no entenen les classes perquè el seu nivell de coneixement d’anglès no els ho permet, més presència del castellà en detriment de la llengua pròpia… No volen acceptar, però, el seu error. De cap manera: donen carabasses als representants dels docents durant les negociacions i encara tenen la barra de dir que, si no s’arriba a un acord, és culpa dels de les camisetes verdes… com ara plouen carabasses!

Senyora Juana Mari Camps-Senyor Estarellas: com deia un professor d’un institut de Ciutadella als alumnes que suspenien: cucurbita a tots dos! Una carabassa ben grossa per un bunyol que és una autèntica castanya. Potser si tenen la paciència de coure-la, lentament, amb sucre, remenant-la a poc a poc, tot el temps, podran convertir-la en un bon cabell d’àngel, dolç, fi, agradable, capaç d’endolcir les seves paraules. O, també, la poden buidar i posar-hi una espelma a dins que els guiï en aquest fosc i estret carreró en què ens han ficat a tots. Perquè vostès mateixos, que són tap i carabassa, s’hauran de treure les castanyes del foc.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris