Tronya. Pronunciar aquesta paraula és tornar a veure l’àvia. Segons l’Alcover-Moll, vol dir: “Molèstia causada per una cosa insistent (Men.); cast. enfado, pejiguera, fastidio. «Amb aquest fred, em fa tronya aixecar-me». «No em facis més tronya!»«Calla, que ja m’has fet tronya!” Ella la pronunciava com una exclamació quan qualque cosa no li sortia bé; també m’ho deia quan jo, de petita, insistia i insistia per aconseguir el que fos.

Avui, sense voler, la paraula m’ha vingut al cap llegint les darreres i tràgiques notícies sobre les festes de Sant Joan d’enguany. Fins ara, reconec que m’havia fet tronya parlar-ne. Molta. Perquè hi ha tantes coses que no entenc, de la festa. Perquè hi ha tantes coses que no m’agraden, de la festa. Els anys, em fan viure un Sant Joan diferent, fet de moments: aquell gin amb llimonada granissat amb els germans, tot esperant veure com els cavalls surten del Born per anar cap a Sant Joan de Missa; el ribell de gin amb llimonada que el meu fill serveix a les visites; aquella ballada acompanyant la banda de música a la missa de caixers…

Però la festa és molt més que moments. És un tot que ens fuig de les mans. I el que més mal  em fa és veure aquests grups de joves que arriben amb vaixells sense ser conscients d’on van. Supòs que em surt la mare patidora que som i no ho puc entendre. No puc entendre que menors s’embarquin sense cap problema (es demanen autoritzacions?); no puc entendre que les famílies els deixin venir sense ser conscients del risc que hi ha; no puc entendre que els polítics que governen no posin (altres anys s’ha fet) un límit als viatges per mar…No puc. I, com que són reflexions que ja he fet en altres ocasions, no tenia ganes de tornar-hi.

Ara bé, avui, llegint la notícia de la mort de la dona ferida als jocs del Pla i les queixes de la família pel tracte rebut per l’Ajuntament de Ciutadella, he tingut la necessitat d’escriure aquestes paraules. Perquè sé que hi ha temes que són difícils de resoldre; tal vegada, impossibles: seguretat, massificació…  Tanmateix, n’hi ha d’altres que no es poden permetre. És possible que l’alcalde de Ciutadella no s’hagi posat en contacte amb la família de la dona durant la setmana que ha estat ingressada a Son Espases? És possible que els interlocutors de la família hagin estat el cap de protocol i el cap de la policia local de Ciutadella? És possible que, després de morta, la primera tinent d’alcalde hagi telefonat a la filla per demanar-li “com està sa mare”?

Si és així, esper dimissions. La de l’alcalde. Perquè Ciutadella no pot estar representada per una persona que no és capaç d’estar al costat d’una família destrossada. Que no és capaç de manifestar el més mínim d’humanitat i empatia. Que s’emociona fent discursos però que no es preocupa de les persones. No li faci cap tronya dimitir, senyor alcalde. Ja ho hauria hagut de fer.

• El pensament ordenat/Opinió
• 18 comentaris

A cada Ple (i no només als Plens!) em passa igual: el PP em diu i em torna a dir que no entenc res, que m’equivoc i, en aquest darrer del mes de juny, que faig el ridícul amb les meves argumentacions. Com us podeu imaginar, estic desolada. I quin disbarat vaig dir, per fer el ridícul d’aquesta manera, us demanareu? Ni més ni manco atrevir-me a treure, parlant de prospeccions petrolieres, aquesta notícia publicada a l’Ara: “Un informe del ministeri d’Indústria, que ahir va donar a conèixer l’exministre i hoteler eivissenc Abel Matutes, defensa que turisme i petroli són compatibles i posa com a exemple el cas de Salou.”

El debat estava centrat, com haureu pogut deduir, en una proposa que vam presentar sobre les prospeccions, concretament sobre la possibilitat de fer un referèndum al respecte, a la qual, lògicament, aquest PP al·lèrgic a escoltar la veu del poble (si no es tracta de la “majoria silenciosa”) va rebutjar. El seu argument era que ja sabíem que els ciutadans s’oposaven a les prospeccions, a la qual cosa jo vaig respondre que potser sí, però que en una decisió política d’aquesta transcendència, era important donar veu als ciutadans, sense por, fent un exercici de maduresa democràtica. I el més important: potser sabem què pensa la gent però no el PP! I aquí va ser quan vaig treure el retall del diari en qüestió: fa el ridícul, senyora Salord, aquesta notícia no diu res, em va deixar anar la portaveu del PP. En fi. Aquest és el nivell.

D’altra banda, em vaig atrevir a plantejar, a la Consellera d’Educació, una bateria d’actuacions per millorar l’etapa escolar 0-3 anys, actuacions que tenien un cost zero: planificar, coordinar, prioritzar. Lògicament, el PP també hi va votar en contra. Fa uns mesos, la Consellera m’havia dit que no és possible la gestió política sense doblers i ara que li faig propostes que no necessiten pressupost, només feina!, no les accepta. I així ens va.

Sort que vaig aconseguir que s’aprovàs augmentar el pressupost del programa “Menorca, Música i Teatre”, que s’havia esgotat abans d’acabar el termini de presentació dels ajuts perquè, açò sí: els pressuposts del PP són molt, molt, realistes!

I fins aquí la crònica del Ple de juny del Consell Insular de Menorca. Promet fer un esforç i, a partir d’ara, no dir tants de disbarats. O encara en diré més: potser així el PP tindrà, amb una servidora, la mateixa paciència que té amb la Consellera Camps-Trepitja-Moma. Perquè es veu que jo encara no estic al seu nivell…

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

En aquestes alçades de legislatura, pel que fa al conflicte amb el món educatiu, em sembla que tots tenim clar que el senyor -és un dir- Bauzá no canviarà la seva manera d’actuar. La prepotència i l’arrogància guien el rumb d’un vaixell -el Govern de les Illes- que fa temps que va a la deriva i que ja s’atraca, perillosament, a les penyes. El capità, tanmateix, convençut d’haver estat ungit pels déus -més que amb oli, amb fixador de cabells, tanmateix-, no està disposat a escoltar el que ell, des de la seva superioritat,  interpreta com a cants de sirena: les veus assenyades que, des del seu propi partit, li diuen que recuperi el nord. Però no ho farà. Ja ho sabem.

Aquest personatge és qui duu el timó del govern de les Illes, ajudat per un grumet -la mossa Camps- que acata les seves ordres amb aquell atreviment que diuen que només pot ser fruit de  la ignorància més supina. Mai no havíem tingut un curs amb el nivell de crispació d’aquest que és a punt d’acabar. Mai. Però el tàndem continua sense voler copsar els senyals d’alarma. Va començar amb una manifestació sense precedents contra la seva política educativa i lingüística -amb més manifestants que vots ha tingut el PP a les europees!- i acaba amb la vaga de fam (30 dies, ja) del professor Jaume Sastre: exemples de dignitat que van rebre i reben, com a única resposta, la indiferència de qui es creu superior.

El seu objectiu és atacar l’escola pública (retard en el pagament als centres escolars, eliminació de programes de suport educatiu, retard i eliminació dels ajuts i beques a famílies, increment de ràtios a les aules, etc.), però, sobretot, atacar la llengua catalana. Poden parlar de modalitats i de la necessitat de saber anglès, que, a hores d’ara, tots ja sabem quina és l’autèntica obsessió de Bauzá: tornar a les classes de socials, naturals i matemàtiques en castellà, que és l’únic que ha aconseguit el seu TIL. Les aberracions pedagògiques que s’han fet pel camí, i que han pagat, sobretot, els alumnes, no els importen el més mínim, convençuts com estan que un apotecari una advocada-API saben molt més d’educació que tots els ensenyants junts.

No canviaran: els canviarem! El maig del 2015. Sens dubte.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris