Fa sis anys, aquest moix que dorm plàcidament a la imatge va arribar a casa. Fa quatre dies, se’n va anar i encara no ha tornat. L’enyor i m’agradaria tenir-lo a prop. Mentrestant, he recuperar aquestes paraules que em va inspirar ja fa temps.

A l’estiu, quan escric, el moix s’acomoda a l’ampit de la finestra que hi ha al costat de l’ordinador. Ara que comença a fer més fred, es col·loca damunt el  mòdem i, quan no dorm, es dedica a mirar-me fixament. Quan el veig, no puc evitar pensar en aquells versos de Baudelaire: Vine, gat bell, al meu cor amorós; / les teves urpades mesura, / deixa’m nedar en els teus ulls torbadors, / mescla de ferro i d’àgata dura.

No sé si mai el meu moix esdevindrà matèria literària. Ben mirat, em sembla que ja ho és. Ara mateix, escric d’ell. Per què? Segurament, perquè, avui, hi veig  coses que m’agraden. És agraït: jo li don menjar i me l’estim i ell em fa companyia mentre escric, una feina solitària i difícil. De tant en tant, a més, acosta el cap al meu braç cercant una carícia. Tanmateix, és també independent i decidit: sap què vol i no té por als canvis. Tria les companyies i el lloc de la casa on vol estar, sense  fer gaire renou. I té una mirada verda, clara i transparent.

M’agraden les persones que són agraïdes, independents,  decidides i que no tenen por als canvis. M’agraden les persones agraïdes, perquè sempre és més fàcil cercar defectes i errors i criticar i criticar sense descans abans que valorar les coses positives que poden oferir-nos els altres. M’agraden les persones sinceres, sobretot, amb elles mateixes, encara que la mentida pot ser, de vegades, el camí més fàcil. M’agraden les persones que prenen decisions, sovint difícils, tot i el risc d’equivocar-se. I m’agraden les persones que miren a la cara. I torn a  mirar els ulls verds del moix quan, com va dir el poeta, “és en mi mateix que jo miro”.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Ahir vaig acabar de corregir les galerades de la nova novel·la, que sortirà publicada en pocs dies. Es tracta de la darrera revisió, just abans d’anar a impremta. La vaig lliurar i, de cop, em va envair una sensació de vertigen i de pèrdua que se’m fa difícil d’explicar. Ho vaig dir en veu alta i la filla es va posar a riure: fa més de vint anys que escrius aquesta història, com no vols sentir-te buida!

I té raó. No és una altra novel·la: som escriptora només per poder escriure aquesta història. He perdut el compte de les versions poc reeixides que n’he fet, al llarg de tots aquests anys. Però m’han servit per aprendre a escriure. Per aprendre que escriure és un acte de paciència i d’humilitat. I que mai no s’ha de tirar la tovallola. De fet, pràcticament cada frustració davant una història que no acabava de ser la que jo volia, s’ha traduït en un títol nou: Com una nina russa, Mar de boira, La mort de l’anima… Record el somriure de l’enyorat Isidor Cònsul (llavors editor de Proa) quan li explicava tot això: sembla un argument de novel·la, em deia. I tenia raó.

Avui, però, la novel·la és una realitat. Una història dura, de perdedors, silenciats i humiliats. La vaig escriure, vaig ser capaç d’escriure-la, ara sí, des del meu silenci més absolut. Vaig quedar sense veu i, de sobte, la veu de tots els personatges, tants d’anys guardada vés a saber on, em va sortir amb una força que no podia aturar. Un altre argument de novel·la, potser.

Un dia, ja us explicaré tot el que té d’especial aquesta novel·la: qui me la va encarregar, poc abans de morir-se; la meva relació amb els personatges; les decisions literàries arriscades que he pres; també, les personals. El mestre Joan López Casasnovas, després de llegir-la, em va dir: i, després d’aquesta novel·la, què, Maite? Vaig somriure: tenc la sensació que durant més de  vint anys he escrit, només, aquesta història, amb títols diferents, i que, ara, tanc una etapa. Potser, molt més que una etapa literària.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris

Com molts ja sabreu, des de fa anys tenc aquest blog (maitesalord.cat) en el qual hi vaig reflectint la  realitat del meu dia a dia. Així, hi trobareu comentaris sobre temes  d’actualitat, textos literaris propis, ressenyes de llibres que he llegit, cròniques de Plens, confessions més íntimes, etc, etc. Es tracta, per tant, d’un espai personal del qual us he de dir que me’n sent ben gelosa perquè, a part de ser un espai de creació, a través dels comentaris, és també un espai de debat i de diàleg, tot i que, aquests darrers temps, entre que enllestia una novel•la i l’aparició d’altres xarxes socials, l’he descuidat un poc.

Fa uns dies, vaig publicar una entrada sobre les festes de Sant Joan que va aparèixer manipulada al diari Menorca. I dic manipulada perquè, en primer lloc, el que era i és una opinió personal meua es va acabant convertint en un una espècie de nota de premsa del partit polític que represent; i, en segon lloc, perquè la notícia treia de context algunes afirmacions meves i, per tant, les desvirtuava. Sorprèn que el diari que tantes vegades no publica notes de premsa que envii sigui tan ràpid a agafar-me textos d’un blog personal. Però aquesta és una altra història.

Així,  en aquesta darrera entrada, deia que, de confirmar-se el poc tacte humà amb la família de la víctima,  esperava dimissions, com la de l’alcalde. Per tant,  no em referia a cap tema de seguretat o de planificació sinó, senzillament, a un tema d’actitud perquè, com a persona i ciutadellenca que som, per damunt de tot, em van fer molt de mal les declaracions de la filla de la víctima en què afirmava haver-se sentit abandonada per l’Ajuntament de Ciutadella. Durant els dies que la seva mare va estar ingressada, va afirmar que no va rebre ni una telefonada de l’Alcalde, ja no diguem una visita. I ningú no ha desmentit, fins ara, aquesta informació.

Estarem tots d’acord que la nostra Festa necessita de reflexions profundes  i que trobar solucions als problemes que, amb els anys, han anat sorgint, no és feina fàcil. Ara bé, pens, i mantenc, que, si bé a un càrrec polític no se’l pot responsabilitzar d’un desgraciat accident, sí que se li pot exigir estar, des del punt de vista humà, a l’alçada de les circumstàncies. I d’aquest convenciment  neix  el meu escrit al blog.

Entenc que el que vaig dir no hagi agradat a determinades persones; entenc que hi hagi qui pugui compartir els meus arguments però pensi que no són prou motiu per demanar una dimissió; entenc que qualcú pugui pensar que, quan rallam de Sant Joan, tocam temes delicats que hauria estat millor deixar de banda. Entenc totes les crítiques i les accept i les respect, sincerament. Però, de la mateixa manera, voldria que tothom entengués que em vaig limitar a expressar una opinió, compartida per molts de ciutadans -perquè així m’ho han fet arribar-, en un blog personal.  I ho vaig fer de forma absolutament respectuosa, com intent ser sempre i com comprovareu si llegiu l’entrada.

Res més. Els que em coneixeu sabeu que no m’agrada amagar-me, que m’agrada explicar-me (com he fet aquests dies amb tothom que m’ho ha demanat), que no em fan por les crítiques, sempre que siguin realment pel que he fet o dit, no per interpretacions desvirtuades. Reconec que marcar fronteres entre les diferents facetes de la meva vida a mi em resulta molt fàcil: potser no ho és tant des de fora. Però aquesta és, també, una altra història que segurament explicaré un dia en el meu blog.

Moltes gràcies a totes les persones que m’han fet arribat les seves opinions sobre el tema, siguin de crítica o de suport, a través del blog, el facebook o el twitter.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris