(Fotografia d’Antoni Barber)

Continuant amb el repàs de la gestió de l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Ciutadella, entre el 2009 i el 2011, i de la Planificació que es va fer, parlarem del Teatre del Born, sens dubte, el projecte en el qual hi vam invertir més temps i esforç, atesa la seva complexitat.

TEATRE DEL BORN (2009-2011)

Des del mes de febrer de 2006, el Teatre municipal del Born es troba tancat a causa de les greus deficiències que patia i que feien que no es pogués garantir la seguretat dels usuaris. Aquest fet va provocar que Ciutadella es quedàs sense cap espai en condicions ni amb un aforament adequat per a la realització d’espectacles teatrals.

1- PROJECTE. Quan l’equip de govern PSOE-PSM va entrar a governar, el març del 2009, tres anys després del tancament del teatre, vam trobar damunt la taula l’aprovació inicial del projecte bàsic. Com que només s’havia contractat els arquitectes per redactar aquest projecte bàsic, es va haver de fer un concurs públic per redactar el projecte executiu, que va guanyar, aplicant el que marca la llei, José M. Forteza.

El projecte executiu, aprovat definitivament en el Ple de l’Ajuntament de dia 10-3-11, per unanimitat, havia rebut, abans, l’aprovació unànime dels membres de la Comissió de seguiment del Teatre del Born (només a l’aprovació inicial, una entitat havia manifestat el seu desacord per una qüestió d’aforament, que es va veure que era impossible). Per tant, el projecte executiu es va aprovar sense cap divergència d’entitats culturals i partits polítics. Ara bé, la realitat és que el projecte executat no és el que es va aprovar en aquell moment. Basta mirar el llistat de deficiències fet pels tècnics de l’Ajuntament per veure que n’hi ha que responen a modificacions posterior, fetes entre el 2011-2014, que no es van aprovar per Ple, tal i com és preceptiu; i n’hi ha que són fruit de la mala execució de l’obra. El problema, per tant, no és el projecte sinó al fet que l’equip de govern del PP no ha fet un seguiment adequat de l’obra i de la seva direcció durant aquests darrers quatre anys.

2- FINANÇAMENT. Després de molts de viatges a Madrid, es va signat un protocol d’intencions amb el Ministeri de Vivenda per cobrir el cost total de la rehabilitació, 4,4 milions d’euros. Hi faltava, però, aconseguir la titularitat pública al 100% de l’equipament per tal de poder garantir la inversió i veure fet realitat l’objectiu que tots volíem: l’inici de les obres de rehabilitació del teatre.

3- TITULARITAT PÚBLICA. Aconseguir la titularitat pública de les llotges del Teatre del Born va ser, sens dubte, una feina complicada i apassionant, que va comptar, des del principi, amb la bona voluntat dels propietaris. I, aquí, vull dedicar un record sincer a Jesús de Olives, sense el qual el camí hauria estat molt més complicat.
Des del principi, teníem clar que, tot i l’interès general del projecte, havien de respectar-se al màxim els drets legítims dels propietaris i se’ls va fer una proposta que reflectia el doble valor de les llotges. D’una banda, el seu valor més personal i sentimental, que es correspondria amb els anys de concessió; i el més material, el del valor econòmic de les mateixes.

Així, després d’un any de negociacions, de les 23 llotges privades, l’Ajuntament va arribar a un acord amb la majoria de propietaris, i només es van haver d’expropiar per dificultats en els tràmits. Tanmateix, no negarem les dificultats que ens vam trobar pel camí. Tot i que altres equips de governs van començar aquesta tasca, la informació sobre la propietat de les 23 llotges que vam trobar era molt incompleta i, en qualque cas, fins i tot, errònia. Van ser hores de “reconstruir” la història que amagava cada llotja. Una història que he de reconèixer, però, que va ser apassionant escoltar de boca de qui l’havia servada dins la memòria durant molts anys.

El juny del 2012, deixava l’Ajuntament de Ciutadella convençuda que el camí iniciat tindria continuïtat i que, de cada vegada, era més a prop de fer-se realitat el somni, compartit amb totes les entitats i associacions culturals de Ciutadella, amb tota la ciutadania, de veure el Born obert una altra vegada, acollint concerts, dansa, representacions teatrals i, sobretot, el lliurament del prestigiós Premi Born de Teatre. No ha estat, per desgràcia, així. I dol. Molt.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

Del març del 2009 al maig del 2011, vaig tenir l’honor de gestionar l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Ciutadella. Tot i que les circumstàncies no eren, certament, les millors (un govern en minoria, després de l’enèsima –i no darrera– desfeta del PP local), vaig posar en pràctica tot allò que sempre havia defensat: planificació i participació. Així, el 2010, vam elaborar una Planificació de l’àrea de cultura que tenia els següents apartats: 1- Estat de l’Àrea de Cultura 2009. Una breu anàlisi; 2- Planificació general de l’àrea de cultura 2010, amb un Pla d’acció, amb objectius i propostes de funcionament, que abraçava tres àmbits: Patrimoni historicoartístic; Teatre i espectacles i Foment de la cultura.

Així, entre altres actuacions, i tal i com recollia la Planificació, es va traslladar l’Arxiu administratiu a un lloc en condicions; també l’Arxiu Històric, amb tot un protocol de funcionament per potenciar la tasca investigadora; es va crear la Comissió de Patrimoni; es va fer un programa teatral ambiciós i que va rebre molt bona resposta de públic; es va crear un grup de lectura municipal; es va reconduir un projecte desproporcionat d’auditori, del qual només teníem el 30% de finançament, i es va transformar en dues sales de cinema (abans pagàvem l’espai i a l’empresa perquè projectàs pel•lícules!) i una sala polivalent senzilla però que és l’únic lloc on encara avui es poden fer segons quins tipus d’actuacions, etc., etc.

Tanmateix, les gestions més importants d’aquests dos anys es van fer per recuperar dos espais emblemàtics de Ciutadella, Can Saura i el Teatre del Born, dos espais que, avui, per desgràcia, no només no estan a l’abast dels ciutadans sinó que, a més, estan envoltats de polèmica. M’agradaria aportar la informació que jo en tenc perquè, des del coneixement, siguin els lectors els que jutgin les actuacions d’uns i d’altres. Començarem per Can Saura.
CAN SAURA 2009-2011

1- OBRES. Quan el 2009, PSOE i PSM vam haver d’assumir el govern de l’Ajuntament de Ciutadella, ens vam trobar les obres de Can Saura endarrerides i pràcticament aturades perquè no es pagava el constructor. L’Ajuntament ja havia rebut els milions corresponents del Govern Balear però s’havien dedicat a altres despeses. Vam aconseguir que les obres avançassin a bon ritme perquè vam pagar –sense fer-nos els màrtirs ni sortir pel diari dia sí dia també– els endarreriments que el PP havia deixat pendents. El juny del 2011 no es va poder signar el final d’obra, però, perquè el Govern Balear (responsable de l’obra) i el constructor no es posaven d’acord en el sobrecost.

2- MUSEOGRÀFIC. Ens vam trobar damunt la taula un projecte museogràfic de milions d’euros, impossible d’assumir. Per tant, vam replantejar el cost del projecte reduint-lo a un terç, 800.000€, i, el que és més important, vam trobar el finançament per dur-lo a terme. Dia 10 de setembre del 2010, el Consell de Govern del Govern Balear, presidit per Francesc Antich, aprovava la inversió de 600.000€ per a l’execució del projecte museogràfic de Can Saura, 400.000€ dels quals provenien del Fons Europeus de Desenvolupament Regional (FEDER). L’ajuntament de Ciutadella, a través d’anualitats, completava, en 4 anys, els 200.000€ restants. Aconseguir aquests fons europeus no va ser fàcil. Gens fàcil. I, tanmateix, en arribar Bauzá al Govern, va dir que no hi havia cap compromís del Govern d’aportar 200.000€ ( l’acord del Consell de Govern es troba a la seva pàgina web); que, a més, no hi havia doblers, etc., etc. La realitat és que Ciutadella es va perdre l’aportació europea.

Així, la realitat és que el 2011 el PP es va trobar les obres de Can Saura acabades i un projecte museogràfic de 800.000€, que a l’ajuntament n’hi costava 200.000. Qualcú pot considerar que continuava essent car però vull fer dues reflexions: 1) amb aquesta inversió, Can Saura es convertia en un museu de referència que, entre el lloguer del bar, la botiga i les entrades, es podia mantenir; i 2) el Museu del Bastió necessita una inversió importantíssima (segurament superior als 200.000€ del museogràfic) per adequar-se a la llei (conservació, barreres arquitectòniques…) que fins ara es podia evitar per la perspectiva de traslladar-lo a Can Saura. Si es converteix en jutjat, veurem què passa amb el Bastió però ja augur que res de bo.

Per tant, aquesta és la feina que es va fer a Can Saura del 2009 al 2011. A partir d’aquí, tot es va desfer fins arribar a la situació actual. Van dir que seria la seu de l’Escola de Música, un hotel … Finalment, Can Saura convertit en un jutjat, en ple centre històric de Ciutadella, en una zona per a vianants, sense aparcaments… Un autèntic despropòsit.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Feia vint-i-cinc anys que no vivia un Sant Jordi a Barcelona, des que era estudiant de filologia a la universitat. I, ara, tant de  temps després, hi he tornat per viure’l, per primera vegada, des de l’altra banda de la taula. Ha estat tota una experiència: he signat llibres a coneguts i amistats que m’ha fet il·lusió retrobar; a lectors desconeguts que han triat el llibre en un impuls o que han vingut expressament perquè n’havien sentit parlar; he signat a la parada de l’editorial Arrela, davant la Catedral, un espai acollidor i amable que facilitava la conversa; a l’Espai Mallorca, sota un sol abrusador; a Rambla Catalunya, al costat d’escriptores de best-seller com Sarah Lark i de directors de cine com David Trueba, que no cal que us digui que tenien coes llarguíssimes de lectors mentre els altres anàvem fent, amb un mig somriure a la cara; un ex-alumne -quan ja em pensava que seria l’única dona a Barcelona sense- em va regalar una rosa…

La història de L’alè de les cendres, però, va començar fa més temps, gairebé nou mesos, quan l’Editorial Arrela me’l va portar a casa acabat de sortir del forn. Des de llavors, he de confessar que mai m’hauria imaginat tot el que m’ha permès viure aquesta novel·la. Després de vint anys intentant donar-li forma, d’un procés d’escriptura lent i treballant, dolorós, a moments, pensava que amb la publicació quedaven tancades totes les emocions possibles. I no ha estat així. En absolut.

He trobat el suport incondicional d’amics, de coneguts i de desconeguts que han presentat la novel·la a Menorca, Mallorca i Catalunya, amb tota la il·lusió del món: David Ginard, Joan F. López Casasnovas, Josefina Salord, Eva Piquer, Pilar Arnau, Ismael Pelegrí, Margarita Ballester, Pere Gomila, Miquel Àngel Marquès, Adelina Gómez, Àngels Àlvarez, Georgina Sas, Sebastià Perelló, Damià Pons, Isabel Roca, Xavier Serrahima, Isabel Graña, Agustí Colomines, Xavier Pla…

He trobat la complicitat de llibreters que han recomanat la novel·la amb entusiasme: totes les de Menorca; Saltamartí de Badalona; Cinta de Terrassa; Espirafocs d’Inca; Embat de Palma; Quatre Cantons de Berga; La Impossible de Barcelona; Libreria 22 de Girona; Sa Botigueta de Girona…

He trobat la generositat de totes aquelles persones que van voler dedicar una part del seu temps a fer una ressenya, entrevista o comentari de la novel·la: Bep Joan Casasnovas, Pere Gomila, Francesc Florit Nin, Josefina Salord, Maria Camps, Isabel Graña,  Xavier Serrahima, Esperança Camps, Joan F. López Casasnovas, Sebastià Perelló, Damià Pons, Eva Piquer, Xavier Pla, Màrius Serra, Xavier Grasset, Gemma Albiol… O que van voler posar música al text: la cançó -preciosa- “Al final del temps”, de Cris Juanico, inclosa dins el seu darrer disc F(a)usta.

He (re)trobat, amb emoció, família que coneixia -els cosins de Palma- i família que no coneixia i que ja hi són per sempre; m’han regalat records intensos, com els de l’artista Joan Lacomba, nascut a Son Espanyolet a finals dels anys trenta; he trobat lectors i lectores que m’han fet arribar les seves lectures de la novel·la, personalment o a través de les xarxes; les trobades amb els grups de lectors de Ferreries, Ciutadella i Maó i amb l’Associació de veïns des Castell… I segur que encara me’n deix. Perdonau-me.

Gràcies a tots, de ver. I, també i sobretot, a Editorial Arrela per la dedicació i l’entusiasme i per no defallir mai malgrat les dificultats. I a la meva família: sense ells, mai no hauria pogut escriure L’alè de les cendres. Biel, Rosa, Emma, Francesc pel suport incondicional i la paciència. Pere, Lena, Fina, Lina perquè hem sabut mantenir viu el llegat dels pares: l’amor, la dignitat i la honradesa.

L’alè de les cendres tanca una primera etapa. Continuarem.

• El pensament ordenat/Opinió , Llibres i autors
• 2 comentaris