Aquesta secció del blog es diu “El pensament ordenat” i no és per casualitat: necessit escriure el que em bull dins el cap per posar ordre, per organitzar les idees i situar-me. I, aquestes darreres setmanes, la meva vida s’ha capgirat d’una manera tan dràstica que, per força, he de donar resposta a aquesta necessitat.

Quinze dies després de ser nomenada presidenta del Consell Insular de Menorca, un breu diàleg amb el meu fill de 15 anys podria resumir la situació a nivell familiar i personal: t’enyor, li vaig dir un vespre, i quan em pensava que m’enviaria a filar (reacció lògica en un adolescent) em va respondre que ell també. Han estat dies d’activitat frenètica: muntar el cartipàs del Consell; reunir-me amb infinitat de persones; fer visites i assistir a actes “oficials”; demanar expedients importants i digerir-los (amb ajuda dels tècnics corresponent, de la manera més ràpida possible); obrir carpetes per temes per anar arxivant els papers que vaig arreplegant; fer reunions d’equip per coordinar-nos i començar a prendre decisions importants; conèixer els espais i el personal del Consell…

Sé que tots els canvis són, d’entrada, complicats. Tanmateix,  si durant els darrers quatre anys he sabut fer compatible la meva vida familiar amb la feina a l’institut, la dedicació política i l’escriptura, estic convençuda que ara no serà diferent. Però m’he de situar i he de situar tots i cadascun dels temes que avui tenim damunt la taula i que són prioritaris. Quan tengui la fotografia de l’estat actual del Consell de Menorca dins el cap (i aquesta és la feina que faig ara) estic segura que tot començarà a encaixar i que la gestió del meu temps serà molt diferent i que ben prest es començaran a veure els resultats de tot plegat.

Avui, però, encara tenc la sensació que el rellotge i el calendari juguen amb mi. Que no és possible que ja hagi passat l’hora d’anar a dinar i que, a la vegada, em sembli que fa dies que no surt del Consell, de tantes coses que he fet en un matí. És una sensació estranya, sobretot per qui està acostumada a exercir un control estricte sobre el temps, a base d’organització, de planificació, d’ordre. Els temes entren dins el despatx a betzef. Tot és urgent. Res no pot esperar. A poc a poc, però, estic convençuda que les coses se situaran al seu lloc. L’equip treballa amb ganes i il·lusió i responsabilitat per fer-ho possible.

Gràcies pels vostres missatges d’ànim, de suport i, també, de crítica. Tots tindran resposta, encara que no sigui de manera immediata. També preguntes que m’heu anat plantejant i que, com que no estan tancades o són delicades, per prudència convé esperar. Són dies intensos, sens dubte. I, tanmateix, ara que he explicat les sensacions en veu alta, tot se’m fa més lleuger. Gràcies per escoltar-me!

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

Dia 24 de maig, els ciutadans de Menorca van rallar fort i clar: d’entrada, i en general, van expressar que estaven cansats de bipartidisme (davallada del PP -espectacular- i del PSOE); i, d’altra banda, en el cas concret del Consell Insular de Menorca, amb l’ascens de Més per Menorca i Podem, van evidenciar la voluntat d’un govern de canvi i plural.

Des del primer moment, Més per Menorca ha fet feina perquè aquest govern fos possible. Un govern que, integrat per tres forces –PSOE (3), Més per Menorca (3) i Podem (2)-, recollís les il·lusions i les esperances que tantes persones hi van dipositar. Un govern que ha de ser, sobretot, fort, sense fissures, capaç de generar confiança i il·lusió i que reflectesqui el canvi que la gent vol.

Dins aquest context, ara per ara, el tema de qui ha de presidir-liderar aquest govern s’ha convertit en el principal escull. Podem ha dit (encara ho ha de ratificar la seva assemblea) que vol un govern liderat per Més per Menorca; Més per Menorca ha dit que vol un govern de tres i que accepta la presidència per fer-lo possible, com acceptaria un altre escenari; el PSOE ha dit que vol la presidència perquè és la llista més votada dels tres. Complicat, com a mínim.

Tot i ser part implicada directament, vull compartir les meves reflexions, que vull creure que són prou objectives:

1-   Un govern del Consell Insular de Menorca que no comptàs amb els tres partits no reflectiria la pluralitat demanada per la ciutadania a través dels vots emesos dia 24 de maig. No ho reflectiria, fos quina fos la seva combinació: PSOE-Més (6 consellers); Més-Podem (5 consellers), perquè implicaria tenir oposició per la dreta i per l’esquerra; seria, en definitiva, un govern que crearia decepció en tot l’electorat d’esquerres.

2- Apel·lar al fet de ser “la llista més votada” quan la llei electoral fomenta la creació de governs de coalició i de pacte és un argument lícit però no determinant. Ho fa el PP, que ha estat, efectivament, la llista més votada a Menorca però que ha hagut d’entendre que 3+3+2 sumen més que 5; i ho fa, ara, el PSOE, que ha estat, efectivament, la llista més votada de l’esquerra, tot i que la suma de Més i Podem el supera.

3- Suposant que Podem no volgués entrar en un govern dels tres partits, llavors només hi quedaria l’opció d’un govern PSOE-MÉS. En aquest cas, en parlar de la presidència, el PSOE posaria damunt la taula l’argument de ser la llista més votada. Més per Menorca hi posaria la il·lusió i confiança generada entre els ciutadans (el doble de vots que el 2011); l’experiència de quatre anys d’oposició al PP; i, finalment, la complicitat per arribar a acords amb Podem des de l’oposició.

Aquest és el panorama. Dilluns, PSOE, Podem i Més per Menorca ens tornarem a trobar per tancar les línies programàtiques i començar a perfilar l’organigrama del nou Consell Insular de Menorca. Esper, sobretot pels ciutadans que dia 24 de maig a la nit estaven radiants, que imperi el sentit comú i que el govern del Consell Insular de Menorca que s’acabi formant sigui el que els menorquins van triar a les urnes, sense exclusions. Com ja vam dir des del principi, dia 4 de juliol és el dia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 12 comentaris

Bellver, 20 de desembre de 1936

Estimats pares,

Jo bé, el mateix desitjo per a vosaltres. Mare, vaig rebre el paquet i amb ell he rebut quatre pastilles de tabac, dues capses de mistos, dues de paper de fumar, uns calcetins, una muda interior, una calçons, un mocador i la boina. En el proper paquet enviau-me unes espardenyes i l’abric perquè fa molt de fred. Suposo que veureu que això és escrit meu, ja em direu si ho enteneu. Segurament ja sabreu que en Martí ja no està amb mi, donau records a la seva família. Margalida, encara no he rebut carta vostra ni de na Isabel, tal vegada la rebré més tard. Res més, donau records a na Juanita,a n’Andreu i a Dña Juana i una besada al nin. Igualment a tots els que demanin per mi. Record als meus germans. Vosaltres rebeu una forta abraçada.

Ramon Lacomba Esteva

———————————

Recuperar el temps.  L’immediat i el llunyà. Prest farà un any de la publicació de L’alè de les cendres. Un any intens. De lectors que m’han retornar part de la meva història. El primer, Joan Lacomba. Nascut al barri de Son Espanyolet de Palma. Un cafè a la terrassa de casa. Emocionant. Jo vaig conèixer el teu avi. Em tallava els cabells, quan era petit. Tenia dos pots per posar els doblers. A un, els que cobrava per la feina de barber. A l’altre, els del silenci: per ajudar els companys tancats, les seves famílies, les viudes. Només un murmuri.

Després del cafè, van venir els correus. Un parent tancat, també, a Bellver. Les seves cartes: “Avui matí mateix, en acabar el llibre, he rellegit algunes cartes del tio Ramon, i n’hi ha una força interessant, dirigida a la seva germana Margalida, datada el 21-11-36 que entre altres coses diu: Dirás a casa de Isabel que les escribí una carta… ; acaba la carta amb una PD : Recuerdos de los amigos Martin, Antonio y Juanito.”

He retrobat en Joan Lacomba a les presentacions que he fet de L’alè a Palma, a Can Alcover i a les Converses del Terreno. Sempre ha fet la darrera intervenció. Perquè, després de les seves paraules, ningú volia obrir la boca. Paraules intenses, sentides, plenes de vida i de mort. I un altre regal: el catàleg d’una exposició: Rompre els murs de silenci (2011). Els artistes recuperaren la memòria a través de l’art. Com havia fet jo amb paraules. La seva obra duu el títol de “La darrera carta”. Gràcies per tot, Joan.

PS. Ramon Lacomba Esteve va morir a 27 anys. Fadrí. La seva mort constitueix un misteri, car era un home totalment apolític. Feia de pescador perquè era fill de pescador. (…) La primera quinzena de gener de l’any trenta-set se l’emportaren a afusellar a Porreres. No podia imaginar-ho. En el Castell de Bellver, servava l’optimisme i aprenia d’escriure. (Llorenç Capellà, Diccionari Vermell)

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari