Dia 12 d’abril del 2014, vaig publicar una entrada amb aquest mateix títol en la qual repetia una entrada del 2010. Per tant, si faig bé els comptes, aquesta és la tercera vegada que escric  de dialectes i registres en aquest bloc, avui, arran de la decisió de retornar l’estàndard als informatius d’IB3 televisió. Em limitaré, bàsicament, a repetir la mateixa informació a veure si n’hi ha que ho arriben a entendre:

“Fa quatre anys, vaig escriure una entrada en aquest blog titulada “Dialectes i registres”, amb la intenció de clarificar alguns conceptes bàsics sobre el tema. En aquests moments, després de veure la campanya organitzada i planificada contra la llengua catalana que el PP està perpetrant des de fa anys, ja no tenc cap dubte que el seu no és un problema de desconeixement: el seu únic objectiu és fer desaparèixer la llengua catalana com a llengua moderna i de cultura. O, com molt bé ha dit Damià Pons, convertir-la en una “llengua d’estar per casa”.

Tanmateix, només que aquest escrit ajudi a una persona a desmuntar les mentides que escampen, sense empegueir-se, els falsos defensors de les varietats dialectals, ja em donaré per satisfeta. Aquí el teniu.

Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants rallen d’una manera diferent segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també en funció de la situació comunicativa en què es troben. Així, l’emissor adopta una determinada estratègia lingüística tenint en compte els quatre factors contextuals : tema, canal (oral/escrit), intencionalitat i grau de formalitat. En aquest darrer cas, estam rallant de varietats estilístiques o registres.

Per damunt de la variació dialectal i de registre, les llengües normalitzades tenen encara una altra varietat: un estàndard que pretén ser una varietat comuna als parlants dels diferents dialectes (en facilita la intercomprensió), però alhora és un registre amb un grau de formalitat mitjà-alt. És el model de llengua dels mitjans de comunicació de massa, de l’Administració o de l’ensenyament. Es pot manifestar oralment a través de la ràdio, la televisió, etc; i, per escrit, en la premsa, els llibres de text, en obres de divulgació científica, etc. L’estàndard representa la unitat de la llengua.

Quan escric una entrada en aquest bloc, empr un estàndard que incorpora l’article literari i les desinències verbals i el lèxic propi del meu dialecte balear. L’article “salat”, així, quedaria per a aquelles situacions comunicatives orals o escrites de tipus més poc formal (per exemple, al facebook). Com va dir Francesc de Borja Moll, “aquesta substitució té el seu fonament en la conveniència de facilitar la comprensió dels escrits d’autors baleàrics entre els llegidors del continent. Els mallorquins, menorquins i eivissencs conscients no se senten gens violentats per l’adopció de l’article literari perquè aquest article conserva una gran vitalitat en el parlar viu de les illes Balears (la mar, el Papa, el bisbe, el rosari, fer la bona…).”

Resulta evident que una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Qualsevol sistema de comunicació és llengua i dialecte a la vegada i totes les varietats d’una llengua són igualment bones i de la mateixa categoria. Perquè ens entenguem: no hi ha varietats inferiors o superiors a les altres, només depèn de la situació comunicativa en què ens trobam que n’emprem una o altra, i totes són necessàries.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

(Vídeo de Rosa Torres Salord)

Setembre, un mes especial. M’agrada la seva llum,  el color blau del cel, la seva calma. Enguany, però, se’m fa estrany. Destil·la pèrdua, tristesa, dolor. Demà tampoc entraré a les aules. La rutina ara és una altra. I també enyoraré alumnes, companys, llibres, xoc. Les filles a Barcelona. Una Barcelona que mai més tornarà a ser la mateixa. Costa encaixar els canvis i, tanmateix, no podem no fer-ho. La vida flueix i, per sort, t’agafa de la mà i no et permet que la ignoris. Som més forts del que ens pensam. Dreceres per no perdre’ns mai. Lliçons que ens fan un poc més savis, un poc més humans. Les paraules i els gestos tornen suaus perquè res no és prou important per alterar-los. Tot es mira des de la perspectiva de l’abisme i tot, de cop, es fa petit, més insignificant en la seva grandesa.

He recuperat una novel·la inacabada del calaix -de l’ordinador, que no és tan poètic- perquè sé que la vull construir de nou. Que necessit construir-la de nou, encara que només sigui per tornar-la a deixar dins el silenci. Aquestes dreceres inevitables. Com viure cada segon com si fos el darrer. No deixar cap paraula sense dir ni cap gest sense oferir a l’altre. Assumir el dia a dia amb la voluntat de donar el millor de tu mateixa mentre puguis. Res nou, segurament. I, tanmateix, viscut tot de manera diferent. Amb una barreja d’urgència i de tranquil·litat que desconcerta.

Dies lluminosos de setembre. Més curts, però. La foscor guanya terreny. El sol i la lluna. La vida i la mort. Sense estridències. Serenament.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Els llibres d’autoajuda, com ja sabem, són aquells que malden per donar consells sobre com millorar aspectes de la vida personal. Així, superar el fracàs, ser feliç, tenir èxit, potenciar la intel·ligència emocional o mantenir un esperit positiu serien alguns dels temes que s’hi tracten.

Diria que no n’he llegit cap mai (i, si ho he fet, no ho record), més enllà d’alguna ressenya dels de més anomenada. És per això que, ahir, quan em van proposar de convertir-me en autora de llibres d’autoajuda em va agafar un atac de riure. I no, no us penseu que va venir un súper-editor, talonari en mà, a fer-me una proposta que no es pot rebutjar: m’ho van proposar les meves filles!

A la platja, en remull, parlant de tot i de res, de la vida en general, de sobte, la gran em diu: hauries d’escriure llibres d’autoajuda, sobretot un de com ser una bona mare, a la qual cosa la mitjana afegeix: ho petaries! Després de riure, em vaig emocionar: tots i els errors inevitables, les crisis de l’adolescència, més d’un crit i alguna portada, dels moments d’incomprensió mútua, el que compta és el que queda. I el que queda és, ni més ni manco, l’amor, el respecte a la manera de ser de cadascú, les hores batallant per trobar el camí correcte, la mà que t’aixeca quan caus i que t’empeny a continuar endavant, les llargues converses…

I, avui matí, mentre hi pensava, he descobert que, de tot això, n’he parlat moltes vegades a través de les meves novel·les. He parlat de mares i filles; de l’amor que et salva de la derrota; de la necessitat d’aprendre dels errors i de no caure mai en el victimisme; de la importància d’escoltar per entendre les raons de l’altre; del que és real i del que és aparent; de la vida com a lluita i superació; de la dignitat que ens fa lliures…

Ara bé, si hi ha un llibre d’autoajuda que m’encantaria escriure és un que duria per títol, més o manco,  “Com neutralitzar la gent tòxica”. Gent envejosa, destructiva, que dóna la culpa de tot als altres, que complica fins i tot les coses més senzilles, que viu cercant l’error per tirar-te’l en cara, que parla sempre des d’una suposada superioritat moral… De moment, encara no m’hi veig amb cor perquè no he trobat l’antídot perfecte però us puc avançar per on anirà la meva teoria: sentit de l’humor, paciència i no fer-los gaire cas.  No és fàcil, també ho he de dir…

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris