Cridà l’amic en alt a les gents, e dix que amor los manava que amassen en anant e en seent, e en vetlant e en dorment, e en parlant e en callant, e en comprant e en venent, e en plorant e en rient, e en plaer e en llanguiment, e en guanyant e en perdent; e en qualsque coses faessen, en totes amassen, cor d’amor n’havien manament.
Ramon Llull, Llibre d’Amic e Amat
Després de les eleccions del 20 de desembre, són moltes les anàlisis que s’han fet d’uns resultats que deixen el futur govern de l’Estat en una situació d’incertesa absoluta, fet que, lògicament, preocupa els ciutadans. Tanmateix, avui, m’agradaria centrar la meva reflexió en aquells aspectes més propers, aquells que afecten directament el projecte de Més per Menorca
Així, la meva anàlisi -personal i discutible, no cal dir-ho- parteix de certeses i d’intuïcions. Comencem per les certeses. La primera: el resultat de la candidatura de Més al Congrés no ha estat el que hauríem volgut perquè, tot i haver estat el millor en unes eleccions generals, el nombre de vots no ha estat suficient per assolir la presència d’una veu pròpia que defensàs, per damunt de consignes de partits estatals, els interessos illencs a Madrid.
A partir d’aquí, una segona conclusió clara: en tots els anys de democràcia, no hem estat capaços d’explicar als ciutadans per què era i és tan important poder comptar amb un diputat al Congrés -encara que només fos un- que posàs damunt la taula, sense condicionants partidistes, temes imprescindibles per a les Illes, com el finançament o el transport aeri, i que obligàs, per tant, o moure fitxa, o no, a la resta de representants dels altres partits. Resulta evident, idò, que el missatge s’ha de treballar amb temps i no només durant les poques setmanes prèvies a les eleccions. Si altres territoris de l’Estat ho han aconseguit i el resultat ha estat positiu, nosaltres hem de fer-ho possible també aquí. Aquest és el repte.
D’altra banda, podríem constatar, també, la importància que tenen els mitjans de comunicació d’àmbit estatal a l’hora de fer visibles els líders dels partits majoritaris i d’influir en allò que s’anomena “vot útil”, espais en què, no cal dir-ho, un partit com Més no hi té cap tipus de presència. El fet no és cap novetat i pens que no ha de servir d’excusa per amagar uns resultats decebedors. Al contrari: com que ja coneixem la situació, hauríem de ser capaços de trobar alternatives per arribar a la gent.
Fins aquí les certeses i, en conseqüència, una pregunta que em sembla clau: qüestionen aquests resultats d’àmbit estatal el projecte de Més per Menorca? I les meves intuïcions: estic convençuda que no, que aquelles persones que el mes de maig van dipositar la seva confiança en les llistes de Més per Menorca hi continuen essent, properes, atents, crítiques (com ha de ser!), il·lusionades… Perquè ho he tocat amb les meves mans, m’ho han dit persones properes que van votar Més a Consell i Parlament -i que ho tornarien a fer sense dubtar ara mateix- i que, ves per on, el 20-D es van decantar per altres opcions polítiques que consideraven més “útils”. Sé que aquest suport no es pot quantificar però es pot percebre, dia a dia, a través de paraules, de gestos, de complicitats.
Així, el projecte de Més per Menorca, el meu projecte, és aquí, carregat de vida, integrat per persones amb ganes de dur a terme aquelles iniciatives que consideram que són positives per a la nostra illa. Molt ben acompanyats per la gent que ens empeny i ens esperona a fer-ho sempre un poc millor. Només esper que, un dia, tots junts, puguem fer arribar la nostra veu de manera clara, nítida i contundent a Madrid. Jo no hi renuncii.
Fa uns mesos, vaig dedicar una entrada a les “persones tòxiques” que acostumen a complicar-nos la vida. Al cap d’uns dies de publicar-la, i mentre plorava la mort del meu germà, un amic seu de tota la vida el va definir com una “persona terapèutica”: serena, equilibrada, balsàmica. Em va agradar l’expressió i no només perquè vaig pensar que el definia perfectament: em va fer pensar en tota la gent que m’envolta i que es desviu per fer-me la vida un poc més agradable i, si és possible, més fàcil. Gent que és imprescindible però que acaba dissolta dins la quotidianitat, dins la rutina més immediata. I no és just.
I, perquè no és just, avui vull dedicar aquesta entrada a les meves persones terapèutiques, siguin on siguin. A aquelles que em van ajudar a ser com som, que em van estimar i que encara sent ben a prop malgrat la distància física. A aquelles que m’han regalat la seva amistat i que hi són sempre que els necessit, a través d’un somriure, d’una conversa, d’una abraçada, d’un missatge que et fa riure, d’un cafè, d’una canya o d’un sopar. A aquelles que, a més de l’amistat, dia a dia, minut a minut, saps que hi són per treure’t preocupacions, per-te la feina -i la vida!- més fàcil, que t’aconsellen i t’apugen la moral quan les circumstàncies són adverses. A les persones desconegudes que s’atraquen per dir-te que els han agradat molt les paraules que has dit, el llibre que has escrit o que t’animen a continuar endavant. Als alumnes que et saluden afectuosament.
I les persones de més a prop, sobretot, les germanes grans, sempre atentes al meu dia a dia, la protecció més sòlida. El respecte de les filles. La paciència -i el bon humor perpetu- dels dos homes de la casa, que sempre em reben amb la millor cara després de les meves jornades interminables de feina. I, si m’ho permeteu, els dos moixos, també, que em fan companyia de nit i de dia.
I, com que tot açò no té preu, com a mínim aquí teniu el meu més sincer agraïment.