El 2009, vaig escriure una entrada en aquest blog titulada Bach(s)  en què, a més d’explicar la meva predilecció pel músic alemany, confessava que havia començat a prendre flors de Bach -del metge i homeòpata- per intentar relaxar-me. En aquells moments, era regidora de cultura a l’Ajuntament de Ciutadella.

Ara, uns quants anys després, les flors de Bach han tornat a entrar a casa però -en contra del que seria previsible- no per relaxar la presidenta del Consell (ho duc prou bé!) sinó la parella de moixos de la família, que es veu que són ben complicats. Molts ja coneixeu la història de la desaparició d’en Calcetes durant nou mesos i de la nova incorporació que vam fer durant la seva absència -que donàvem per definitiva- en forma d’una moixeta petita i poruga. I, evidentment, la convivència  no és tan fàcil com voldríem, tot i la idíl·lica fotografia que il·lustra aquesta entrada.

Na Mixi té por d’en Calcetes perquè no pot oblidar els atacs del principi de compartir casa. I en Calcetes, que sempre ha estat un moix dolentot (dit amb tot l’amor possible), ho sap i juga a fer-li males passades. La conclusió de tot plegat és que tenc un moix esvalotat i una moixa estressada i la solució podria passar pel senyor Bach. Veurem.

En el meu cas, però, tenc clar que no hi ha millor remei per desconnectar del món que escoltar el Concert per a dos violins en re menor de Johann Sebastian, el meu preferit i, si no m’equivoc, el preferit, també, de la meva admirada Carson McCullers.  És el que faig mentre escric aquesta entrada. Largo ma no tanto… Sona el telèfon. Torn a la dura realitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Balance

Segons el meu diccionari de símbols de capçalera, el de Chevalier i Gheerbrant, el meu és el setè signe del zodiac -Balança-, signe d’equilibri entre els plans còsmic i psíquic. Lligat als conceptes de legalitat i justícia, socials i interiors, indica l’equilibri entre el bé i el mal: per un cantó, tendeix cap a Scorpio (món del desig) i, de l’altre, cap a Virgo (sublimació). Representa l’equitat universal i l’esperit de la justícia, així com l’harmonia social i personal.

Així, en entrar en aquesta constel·lació del zodíac, el sol es troba en el punt mitjà de l’any astronòmic, entre el crepuscle d’una tardor exterior i l’aurora d’una primavera interior. En aquest punt central en què s’anivellen el motor i el fre, l’impuls i la retenció, l’espontaneïtat i la reflexió,  l’abandonament i el temor.

No sé si res de tot açò que acab d’escriure explica que no m’agradin gens, d’una banda, les persones negatives, aquelles que sempre ho veuen tot negre, que res no els està bé, que només veuen fracassos a l’horitzó, que desconfien de tot i de tothom; i, de l’altra, els superficials, lleugers, inconscients, que sempre troben que s’exageren els problemes, que no hi ha per tant, que no cal preocupar-se perquè, al cap i a la fi, tot s’acaba solucionant, d’una manera o altra.

No sabria dir quins dels dos m’incomoden més. El que sé ben cert és que, amb qualsevol de les dues actituds davant la vida, no es fa camí. Cal ser realista, tocar de peus a terra, ser conscient de les dificultats, fer autocrítica i, tanmateix, i a la vegada, no perdre mai la il·lusió, l’empenta i el coratge per assolir els objectius. Fugir tant de la crítica corrosiva com de les rialles buides. Cal ser crític i cal riure. La vida és feta de matisos. I jo la vull en aquest punt central en què s’anivellen el motor i el fre, l’impuls i la retenció, l’espontaneïtat i la reflexió,  l’abandonament i el temor. No hi ha res més engrescador que intentar fer real l’impossible. Ja ho va dir Shakespeare; estam fets de la mateixa matèria que els somnis.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Avui, he hagut d’anar a declarar, en qualitat de testimoni, al judici per presumpta prevaricació administrativa, contra una ex-regidora del PP de Ciutadella, arran de la denúncia posada per Unió del Poble de Ciutadella (UPCM) per la desaparició d’un expedient de disciplina urbanística. I, la veritat, ha estat com un retorn al passat en què m’he adonat de com passen els anys i, sobretot, de tot el que vaig viure el temps que vaig ser regidora.

Els fets es remunten al mandat 2007-2011, un dels més convulsos i vergonyosos que ha patit l’Ajuntament de Ciutadella i, per extensió, tot el poble. Curiosament, els escrits d’aquests anys que vaig anar publicant en el blog, juntament amb els nombrosos comentaris que s’hi van fer, són un testimoni impagable per poder resseguir el fil dels esdeveniments.

L’any polític començava, el 2008, aparentment tranquil, a Ciutadella. Feia pocs mesos que el PP i UPCM havien signat uns acords de govern i, tot i que s’intuïa que la relació no seria fàcil de mantenir, res no feia pensar en l’explosiu desenllaç final. La comissió d’investigació sobre la permuta del Palau Saura Morell (Comissió Nerer), presidida pel regidor d’UPCM que va fer una excel·lent feina, anava avançant i traient a la llum pública les irregularitats de l’operació, sens dubte, una de les millors notícies polítiques de l’any i de la qual em sent especialment satisfeta, sobretot a la vista que, quan el PSM va tenir la iniciativa, eren molts els que no s’estaven de dir que no en trauríem res i que seria una pèrdua de temps. Avui, les sòlides conclusions han provocat l’actuació de la Fiscalia Anticorrupció que tots coneixem.

Aquest tema i molts d’altres, van provocar moments de tensió dins l’equip de govern. Ara bé, sens dubte, la traca final, la van encendre els vuit regidors del PP, amb l’alcalde al capdavant, quan, dia 31 de juliol de 2008, es donaven de baixa del partit i rompien l’acord amb el regidor d’UPCM, provocant una crisi de govern insòlita. A partir d’aquell moment, la idea d’una moció de censura per fer fora els trànsfugues “morals” de l’ajuntament va començar a sonar amb força i es va acabar fent realitat el 16 de març de 2009, moment en què un govern de PSOE i PSM va dirigir l’Ajuntament de Ciutadella, gràcies al vot favorable a la investidura del regidor d’UPCM.

El juny del 2010, va esclatar el cas de l’expedient de disciplina urbanística desaparegut i la denúncia que m’ha fet anar avui al jutjat. Entremig, un altre episodi que em va afectar personalment: la coincidència de llinatges amb la regidora imputada va fer que TVE a Balears m’acusàs del presumpte delicte, en horari de màxima audiència, un error indigne d’un mitjà mínimament seriós. Encara record la cara de pànic del meu fill petit que, dret davant la tele, anava repetint: però tu no has fet res, però tu no has fet res… En fi, una batalleta més a explicar.

No sé com acabarà aquest tema de l’expedient desaparegut, ni el cas Nerer, ni el CITUR. Els jutges tenen la darrera paraula. En qualsevol cas, si durant aquells anys de govern del PP a Ciutadella -d’una prepotència i menyspreus constants i d’una falta de transparència absoluta- m’haguessin dit que jo seria testimoni en una causa contra ells, no m’hauria estranyat gens. Que hi aniria a declarar com a Presidenta del Consell de Menorca, m’hauria fet riure. Avui, però, la situació m’ha provocat una glopada de records amargs d’un temps fosc que Ciutadella no es mereixia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari