Els dos candidats a presidir el PP de les Illes defensen, a capa i espasa, les varietat dialectals i reneguen de l’estàndard. Ells, diuen, ja no dubten de la unitat de la llengua catalana, no, açò ja ho tenen clar: ara, només ataquen la seva integritat.
Totes les llengües són entitats abstractes que es concreten, forçosament, a través de les diferents varietats dialectals que les integren. I, per tal d’unificar tota la variació dialectal i de registre (culte, col·loquial, vulgar), totes les llengües normalitzades compten amb l’estàndard, que és el model de llengua dels mitjans de comunicació, de l’administració o de l’ensenyament.
Les persones que realment defensam la nostra llengua tenim claríssim que els dialectes són un tresor a mantenir i que l’estàndard és una varietat necessària en segons quins àmbits d’ús. L’autèntic perill de les varietats dialectals (i, per tant, de la llengua catalana) és la presència, cada vegada més aclaparadora, del castellà com a llengua de relació social. Les varietats dialectals viuen, sobretot, en la llengua oral. I si la llengua no es ralla, s’ha acabat tot. Aquí és on s’hauria d’insistir. Però no ho faran perquè l’únic objectiu és la manipulació ideològica de l’estàndard i, en el fons, la voluntat d’arraconar el català dels usos més cultes.
Us imaginau que el PP, a nivell estatal, demanàs ensenyament en les modalitats extremenya, andalusa o càntabra? Podem estar tranquils perquè no ho faran mai: l’existència de l’estàndard castellà és inqüestionable. Així que, guanyi qui guanyi a cal PP, Bauzá o Company, la que hi sortirà perdent és la nostra llengua. Res nou.
