Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'El pensament ordenat/Opinió'

Arena blanca. Arena grisa.

 

L’0ctubre del 2007, prest farà 10 anys, vaig escriure una entrada en aquest blog amb el mateix títol. La vaig recordar fa pocs dies, durant un visita que vaig fer a Can Saura, un espai magnífic que l’Ajuntament de Ciutadella ha tingut l’encert de recuperar per a usos culturals davant l’amenaça que es convertís en la seu dels jutjats. Avui l’he tornada a llegir i m’ha semblat, per desgràcies, tan actual que l’he volguda tornar a compartit. Aquí  la teniu:

“No em costa gens imaginar-me les mans tremoloses d’uns pares intentant agafar l’arena blanca d’una platja per fer més suau el repòs etern del seu fill. El dolor de la mort més terrible i, a la vegada, tota la tendresa d’un ritual lligat, sens dubte, a la simbologia de l’arena. Segons Jean Chevalier i Alain Gheerbrand, aquesta, pel fet d’adoptar les formes que la modelen, simbolitza la matriu materna i, per tant, la recerca del descans, de la seguretat, de la regeneració. És, també, un element de purificació: líquida com l’aigua i candent com el foc.

Mentre llegia la troballa, a Can Saura, de les tombes de dos infants amb el fons cobert d’arena blanca, segurament agafada de qualque platja del sud de Ciutadella, no he pogut evitar pensar: quina imatge més literària, més bella. Tanmateix, al cap d’uns instants, la veu del desconsol més absolut m’ha retornat a la realitat: era la veu amb què m’havia despertat aquell dematí. La veu d’un capità de vaixell que, a través de les ones, explicava com havia salvat l’únic supervivent d’una embarcació d’entre els cadàvers d’alguns dels seus companys. La resta, més d’un centenar, es dirigien, sense rumb fix, potser cap a qualque platja.

Deu segles separen els dos fets.

Uns pares amorosos que col·loquen el cos del seu fillet estimat que acaba de morir damunt un llit d’arena blanca perquè el protegeixi del desconegut, perquè l’acaroni tendrament, talment com si fos dins el ventre matern que el va acollir durant nou mesos.

Uns cossos que arriben a una platja desconeguda i queden dipositats, per la força del mar, damunt l’arena humida de la vorera. Una arena grisa que ni és líquida com l’aigua ni candent com el foc. És dura i freda com una llosa. A l’altra banda de la mar, segurament, uns pares estaran dies, setmanes o, potser, mesos, a saber que el seu fill, un desconegut entre desconeguts, no arribarà mai al seu destí.

Deu segles separen els dos fets. Avui dematí, però, s’han trobat, per pur atzar, dins la meva ment. La bellesa d’una imatge llunyana tan literària. La duresa d’una imatge present tan real. O la bellesa d’una imatge llunyana tan real i la duresa d’una imatge present tan literària. Tant se val. Ara, la realitat s’ha convertit en literatura. O al revés. Els límits es confonen.”

Vacances, crítics i diacrítics

Fer uns dies de vacances m’ha servit per dedicar-me al que més m’agrada: llegir, escriure, cuinar i fer de jardinera. No cal dir que la cuina ha estat el més valorat per la família però jo em qued amb les pàgines que he escrit perquè m’han demostrat que encara som capaç de desconnectar de tot -el que el senyor mòbil i qüestions ineludibles m’han permès, això sí- i construir espais, personatges i històries que sé que m’esperaran sempre, passi el que passi.

Ara bé, he de reconèixer que, mentre escrivia, he tingut dubtes, no literaris sinó gramaticals: aquesta paraula duu accent diacrític? I aquesta? Es veu que no vaig estar prou atenta, quan l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en va reduir el nombre a només 14 mots monosíl·labs: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos.

Com recordareu, la reducció de diacrítics va venir acompanyada d’una allau considerable de crítiques, paraula que prové de “kritikós”, que vol dir discernir (“diacrític” ve del grec “diakritikós”, distintiu, que distingeix). Jo no entraré en la qüestió filològica: he acatat la decisió de l’IEC sense protestar. La veritat és que no tenc ni temps ni ganes de dur a terme una anàlisi racional i argumentada del tema, fer una valoració dels aspectes negatius i positius i arribar a una conclusió fonamentada. Perquè, ni més ni manco, això vol dir criticar. Encara que, tantes vegades, sembli que criticar vol dir dur a terme una anàlisi visceral del tema per mantenir-me en allò que pens i arribar a la conclusió que tenc tota la raó. I, si pel camí, puc deixar anar quatre insults i quatre mentides, després ja és de premi.

Aquests dia-crítics -que critiquen cada dia tot el que poden amb uns arguments ben magres- no s’han reduït però la veritat és que no fan perdre molt el temps: els distingeixes sense dubtar un instant. En fi…

De moixos carabassers, caparrots i caparruts

A Menorca, un “moix carabasser” és un moix nat durant l’estiu que es distingeix per tenir el cap relativament gros. Confés que és una expressió que, fins fa poc, desconeixia i que me la van descobrir aplicada a una persona d’aquestes característiques. Ja sé que és una mica cruel però em va fer gràcia.

Per definir una persona que té el cap gros, tenim la paraula “caparrot”. Tanmateix, m’atreviria a dir que l’empram molt més en sentit figurat que estricte per referir-nos a persones curtes d’enteniment, que no comprenen les coses. I, especialment, en aquells casos que no és que no puguin entendre un raonament: és que, senzillament, no el volen entendre.

Així, aquests “caparrots” voluntaris es transformen, de cop, en “caparruts”, en éssers obstinats, que no es deixen convèncer per cap argument o prova empírica i que, facis el que facis i diguis el que diguis, continuen instal·lats en la seva postura inicial. I és una autèntica llàstima perquè atendre les raons de l’altre d’una manera serena, natural, disposat a posar-te a la seva pell, no és fàcil però és l’únic camí per avançar, per no repetir errors.

El problema, per tant, rau en un fet clau: que el debat parteixi  de la desconfiança. Una desconfiança que, com molt bé diu Salvador Cardús, “és el gran obstacle de tot esforç de comprensió i empatia; converteix l’adversari en enemic i, en definitiva, la seva arrogància és la culpable directa del fracàs de tot intent d’acord entre posicions discrepants quan s’han d’assolir objectius superiors.”

Els moixos -carabassers o no-  tenen fama de ser animals desconfiats. Però, a força d’insistir, jo en tenc una -que té por de tot!- que, cada matí, em ve a donar el bon dia i aprofita per fer mitja horeta damunt la meva panxa. Per tant, no podem donar cap desconfiat per perdut.

« Anterior - Següent »