(Francesc Florit Nin)

Segons el diccionari, mentir és dir conscientment alguna cosa contra la veritat. És cert que hi ha graus de mentides, des de les “pietoses” a les més malèvoles però, deixant a part aquests extrems, en general, diria que les persones que menteixen ho fan, bàsicament, per dos motius. El primer, perquè la veritat va en contra dels seus interessos i, per tal de defensar-los, estan disposats a tot, sigui ètic o no. El segon motiu seria perquè la veritat els deixa en evidència i, per tant, la mentida aniria lligada a la irresponsabilitat, a no complir amb els compromisos. En tots dos casos, la mentida seria un mecanisme de defensa.

Tots hem mentit en alguna ocasió, sobretot, de petits. Ara bé, quan qualificam una persona adulta de mentidera no ho feim per una mentida puntual sinó perquè l’ha convertida en un fet habitual. I, quan arribam a aquest punt, reconec que no sé com encaixar-ho. No m’agrada gens la gent que falta a la veritat, perquè ho  trob un comportament infantil i absurd i perquè som ben conscient que, en fer-ho, em prenen per idiota. Tots coneixem aquella dita tan nostrada de “és més bo d’agafar un mentider que un coix”. Idò, açò. al final, tot -o quasi tot- s’acaba sabent.

Vivim envoltats de mentides: de les que ens diuen persones concretes a aquelles que, de manera organitzada, posen en circulació grups, amb més o manco poder, per confondre a la gent. Em revolten les primeres perquè m’afecten directament i em fan por les segones perquè són molt perilloses. Ja ho deia Hitler: les masses sucumbeixen més fàcilment a una gran mentida que a una de petita. Ara, siguin grans o petites, organitzades o puntuals, mentir significa rompre la confiança. En les persones més properes o en la humanitat en general.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Per acabar l’any, en la sessió plenària ordinària del Consell Insular, vam tractar un tema molt important per a Menorca: el model d’escoletes de 0-3 anys. Com és lògic, el  va defensar el conseller Miquel Maria i, per tant, em limitaré a fer un resum de la seva intervenció.

“Quan es va conèixer, el passat mes de setembre, la intenció del Govern de les Illes Balears de treure un decret per regular de manera específica les guarderies assistencials de 0 a 3 anys, va saltar la preocupació dins l’àmbit de l’educació infantil a Menorca. La filtració del primer esborrany d’aquest decret va incrementar encara més aquesta inquietud.

L’Observatori de la infància la família, òrgan consultiu d’aquest Consell Insular, va analitzar en profunditat les conseqüències que podia tenir l’aprovació d’aquest decret, la més important de les quals podria ser la creació d’una doble xarxa d’atenció a la primera infància. Una d’educativa, regulada des de la Conselleria d’Educació, i una altra d’assistencial, regulada des de la Conselleria de Benestar Social.

A llarg del darrer mes i mig, s’ha pogut constatar que la unanimitat a Menorca per la defensa del model educatiu de 0 a 3 anys és total. Ho defensen els professionals, els vuit ajuntaments, el Consell Insular, i tots els partits polítics amb representació institucional.

Fa més de 30 anys que, amb la participació de tots els sectors implicats i amb un consens creixent, a Menorca es treballa amb gran èxit en un model integrat i coherent d’atenció educativa i de guarda de la primera infància que ha assolit un nivell d’excel·lència reconegut dins i fora de Menorca. Es tracta d’una xarxa integrada amb predomini de la participació municipal, però també amb l’ajuda del Consell de Menorca i del Govern balear.

Aquest sistema ha aconseguit l’excel·lència, i en aquest moment, tots els ajuntaments i el Consell, en col·laboració estreta amb els col·lectius professionals, perseguim amb afany una altra meta: assolir l’excel·lència social.

Tots treballam per aconseguir l’equitat: l’Equip d’Atenció Primerenca (EAP), el Servei d’Atenció Educativa Infantil (SAEI), el servei de fisioteràpia infantil, les beques, l’increment del servei de menjador, els tallers de família, i programes encaminats també a aquelles famílies que opten per no escolaritzar els fills.

La nova frontera és l’equitat. Aconseguir que ningú sigui exclòs per raons econòmiques o de qualsevol altre tipus. Ho estam fent possible perquè tots caminam junts. Perquè per damunt de tot hi posam els drets dels infants, i la cohesió social.

Per tot açò, des de l’equip de govern del Consell vam decidir presentar a aquest Ple una proposta per demanar al Govern la retirada del decret que pretén aprovar. Perquè no volem retrocedir, sinó continuar avançant. En educació i en equitat social. Tot junt.

Al mateix temps, el Grup Popular va registrar una proposta que coincideix. amb la intenció i amb els arguments, amb la que presentava l’equip de govern.

A la comissió informativa de Cultura vam tenir ocasió de comprovar l’alt grau de coincidència amb les dues propostes, i ens vam comprometre a treballar per aprovar un text amb el màxim consens, que és expressió, al cap i a la fi, de la unanimitat de Menorca entorn al seu propi model d’atenció educativa a la primera infància.

El passat 30 de novembre, en aquesta mateixa sala es va celebrar una reunió del sector de l’educació infantil i dels ajuntaments amb representants del Consell Insular, i amb els consellers d’Educació del Govern, Sr. Martí March, i de Benestar Social, Sra. Fina Santiago.

En aquesta reunió vam prendre consciència que a Mallorca i Eivissa la realitat és molt diferent de la de Menorca. I es va fer evident que ningú nega la conveniència de regular aquesta realitat, però no de la manera ni amb les propostes que de moment hem conegut.

Qualsevol regulació ha de ser fruit del treball dels experts i del consens amb el sector de l’educació infantil, i no pot ser fruit d’una simple intenció política o administrativa.

A partir del consens existent en aquest tema amb el Grup Popular, i també de les conclusions extretes de la l’esmentada reunió del 30 de novembre, propòs una reformulació de tots els punts d’acord de la nostra primera proposta, per una nova redacció que, d’una banda, recull els diversos aspectes de la proposta del Grup Popular, i que d’altra banda incorpora les demandes expressades per la comunitat educativa a la reunió del 30 de novembre.

Així, idò, els punts de la proposta d’acord quedarien formulats d’aquesta manera:

1. Expressar el suport absolut al model d’educació 0-3 de Menorca. L’educació en l’etapa de 0 a 3 anys s’ha de consolidar des d’un enfocament educatiu pedagògic, i caminar no només cap a l’excel·lència educativa sinó també social.
2. Reconèixer totes les persones, institucions i col·lectius que, al llarg dels anys, han apostat a Menorca per l’educació 0-3 i han permès que avui, l’educació en edats primerenques a la nostra illa, tengui un nivell de salut envejable i permeti donar una resposta educativa de qualitat.
3. Reconèixer al Govern de les Illes Balears la recuperació de les ajudes per al sosteniment de l’etapa de 0-3 anys.
4. Demanar al Govern de les Illes Balears la suspensió de la tramitació del decret pel qual es volen regular les guarderies assistencials, i la creació d’una mesa d’experts que estudiï i proposi alternatives.
5. Demanar al Govern de les Illes Balears que qualsevol mesura que adopti en polítiques d’infància, ja sigui en l’àmbit educatiu o assistencial, estigui vinculada al reconeixement del dret a beques de menjador dels infants escolaritzats de 0 a 3 anys, i la creació i dotació de places per aquesta etapa educativa.
6. Demanar al Govern d’Espanya que impulsi un nou pla d’impuls de l’educació infantil, amb finançament per a la creació de noves places escolars de primera etapa, i amb l’objectiu final de convertir l’educació infantil en una oferta universal i gratuïta, com ho és ja ara a partir dels 3 anys.
7. Traslladar aquest acord al Govern de les Illes Balears i al Ministeri d’Educació del Govern d’Espanya.”

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Enguany farà trenta anys que em vaig llicenciar en Filologia Catalana, una les decisions més importants i encertades de la meva vida. I, tanmateix, hauria pogut decantar-me, perfectament, per la Història o la Història de l’Art o continuar amb els estudis de música. Record el dia que vaig comunicar la meva decisió a la mare: estudiaré filologia. Quina?, em va demanar. Catalana. Es va fer un silenci. Ella sabia que no m’equivocava perquè em coneixia bé. Coneixia bé la meva passió per les paraules, per la lectura i per l’escriptura. Sabia que era curiosa i que em desmotivaven les rutines. Estudiar els clàssics, descobrir la riquesa dialectal de la llengua o endinsar-me en el significat i l’origen de les paraules va resultar ser, efectivament, molt més apassionant del que mai m’havia imaginat. Però el silenci de la mare continuava. I per què, primer, no fas hispàniques, com la teva germana, i després ja faràs catalana?

Era el 1983. Feia un any que el PSOE de Felipe González havia guanyat les eleccions i jo en tenia desset. Ens deien que havíem deixat endarrere una dictadura i que vivíem en un país que mirava a l’Europa més moderna i avançada. I jo m’ho creia. Jo m’ho vaig creure. La meva mare, no. Si un dia tornen a prohibir la llengua catalana, et quedaràs sense feina. Vaig somriure. L’obsessió de la mare era que la petita, l’única que encara havia de trobar el seu camí, tingués feina: una dona que no té independència econòmica no és res. M’ho deia sempre, quan em veia enredada en decisions que sabia que no em durien enlloc. I qui ha de voler prohibir una llengua, la meva llengua? Açò són coses del passat. I mentre jo encara somreia, displicent, els seus ulls es van entelar.

Llavors, jo no sabia res de la vida, encara que, amb arrogància adolescent, estava segura de saber-ho quasi tot. Ella, sí. Ella ho sabia tot, perquè havia viscut una guerra i una postguerra tan devastadores que va ser incapaç de verbalitzar mai el seu dolor. Ella sabia que, un dia, la bèstia latent tornaria a despertar. La dels presos polítics, la de la repressió, la dels judicis sense garanties legals, la de la censura i els mitjans sotmesos al poder… La bèstia que voldria acabar amb les llengües que no fossin l’hegemònica, la dels tres-cents milions de parlants.

Fa vint-i-cinc anys que enyor la mare. Un temps en què m’he imaginat mil converses impossibles amb ella. Si pogués, avui li diria que, una vegada més, tenia raó. Que han tornat els temps en què hi ha qui, obertament i amb absoluta impunitat, diu en veu alta que la meva llengua, la llengua catalana, es pot deixar morir perquè no és necessària. O deixen de fer-la necessària perquè mori. Tant se val.  Com quan era petita, la voldrien  fora de l’escola, fora de l’administració. Però no ho aconseguiran, mare, pots estar tranquil·la. Fa uns anys, ja ho van intentar a casa nostra i no se’n van sortir. Una riuada de valentia i dignitat va omplir els carrers de les Illes. Aquest és el llegat immens que ens heu deixat totes les persones que, d’una manera o altra, vau tenir sempre la llibertat per bandera.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris