Fa uns dies, vam poder assistir, a la Casa de Cultura de Ciutadella, a una interessant conversa sobre l’autogovern de Menorca entre Francesc Tutzó, primer president del Consell Insular, i Joana Barceló, la persona que durant més anys ha presidit la institució. L’excel·lent iniciativa va ser de l’associació Menorca a Debat, “formada per un grup de joves menorquins inquiets, actius i crítics, caracteritzats per les diferents ideologies dels formants, però amb l’objectiu comú d’estar fortament interessats i amb la voluntat de voler formar part del desenvolupament present i futur de l’illa de Menorca”. A tots els que la vau fer possible, moltes gràcies.
Durant l’hora llarga que va durar el debat, moderat per Andreu Servera, es va fer un repàs del que ha estat la història de la màxima institució de l’illa: del seu naixement i la lluita -eterna i inevitable- per fer sentir la nostra veu davant Mallorca, als principals projectes que han permès construir la Menorca que tenim avui (Pla Territorial Insular, polítiques de benestar social, assumpció de competències…).
De tot el que es va dir, em qued amb dues idees. La primera, exposada i defensada per Tutzó, fa referència al consens, entre les forces polítiques menorquines, amb què va néixer el Consell Insular de Menorca. Un consens que, quan l’hem sabut recuperar, ha donat els millors fruits: la creació de l’Institut Menorquí d’Estudis; la Menorca Reserva de Biosfera; la Menorca Talaiòtica; el Moviment Menorca Edu21, Pacte per l’educació… Personalment, lament que l’haguem perdut en un tema tan important com la llengua pròpia de les Illes, la catalana, segons el nostre Estatut. Consens que va permetre aprovar, per unanimitat, la Llei de Normalització Lingüística (1986), essent president del Govern Balear el “popular” Gabriel Cañellas. Res a veure amb l’actuació del PP d’aquests darrers anys.
La segona idea que voldria destacar la va plantejar Joana Barceló en resposta a una pregunta del públic: com poden mobilitzar la seva gent, els partits polítics?, un tema, sens dubte, prou complex i d’actualitat. Personalment, pens que estant sempre a la seva disposició, no només quan s’ensumen properes eleccions, i donant resposta a queixes, dubtes i crítiques que ens plantegen, a través del mitjà que sigui. I aquestes respostes només es poden donar amb paraules. Com deia l’admirat Jesús Tuson, “una imatge NO val més que mil paraules”. Ni mil fotografies substitueixen una conversa, afegiria jo.
Anem, però, a la resposta de Barceló, remetent a una conversa que havíem mantingut les dues feia pocs dies: de vegades, va dir, els moments en què un polític és més atacat són els que, a la llarga, l’acaben reforçant. Perquè s’ataca qui és fort en la presa de decisions i perquè els atacs provoquen un sentiment de solidaritat entre els seus -sempre crítics i, de vegades, molt crítics- però prou vius per veure què s’amaga darrere un bombardeig polític i mediàtic que, més enllà de la crítica política “normal”, manipula la informació, arriba a qüestions personals i, fins i tot, a l’insult. Ella sap perfectament de què parla: va guanyar les eleccions al Consell del 1999, del 2003 i del 2007, aquestes darreres, després de la vergonyosa campanya en contra seva pel tema del dic del port de Ciutadella.
Oscar Wilde va dir: “Només hi ha una cosa en el món pitjor que que parlin de tu, i és que no parlin de tu”. I el gran i irònic Dalí va afegir: “que parlin de tu, encara que sigui bé”. Sigui com sigui, sembla evident que quan se cerca d’atacar una persona s’ha de ser molt, molt intel·ligent perquè la cosa no fugi de les mans. Us puc ben assegurar que, quan la gent comença a veure el llautó als “atacants”, les solidaritats arriben, no només dels “teus”, sinó dels cantons més imprevisibles. Una manera, potser, d’afavorir el consens.
