Perquè les dones tenim por  d’anar pel carrer quan és fosc. Perquè hi ha dones que són obligades a prostituir-se. Perquè les dones són les que tenen les feines més precàries. Perquè les dones volem que les violacions siguin condemnades per la justícia.  Perquè les esportistes no tenen la mateixa visibilitat que els homes. Perquè hi ha dones que són esclaves dels seus marits. Perquè les dones treballen igual que els homes i el seu sou és inferior. Perquè hi ha dones que pateixen mutilació genital amb l’objectiu d’eliminar el plaer sexual. Perquè les dones són les que gairebé sempre  tenen cura de familiars grans i malalts. Perquè hi ha dones assassinades per les seves parelles. Perquè hi ha dones que són venudes i convertides en esclaves sexuals. Perquè hi ha dones maltractades i vexades pels seus homes. Perquè el fet de ser dona dificulta l’accés a llocs directius. Perquè el fet de ser dona facilita l’entrada a llocs d’oci. Perquè hi ha dones que, sent encara criatures, es veuen obligades a casar-se. Perquè hi ha dones que són treballadores autònomes i s’hi juguen la feina en les baixes per maternitat. Perquè a moltes dones, per poder accedir a llocs de feina, se’ls fa xantatge sexual. Perquè hi ha dones que no poden decidir sobre el seu cos. Perquè hi ha dones brillants que no tenen visibilitat en els mitjans de comunicació. Perquè a les dones, per fer algunes feines, se’ls obliga a anar maquillades, amb falda i estar primes. Perquè les dones, durant les guerres, són violades com a botí dels vencedors. Perquè les dones hem d’aguantar que hi hagi qui nega la discriminació i el maltracte. Perquè les dones hem d’aguantar que ens comparin als nazis per defensar els nostres drets i denunciar la discriminació….

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Fa quatre anys, quan vaig encapçalar la llista al Consell Insular de Menorca, ho vaig fer  amb un projecte nou, plural, aglutinador i participatiu, una suma de sensibilitats l’eix vertebrador de les quals és –i no és poc!- la defensa dels drets dels menorquins.  Avui, Més per Menorca és tot açò i molt més: és un partit que ha demostrat que sap assumir les més altes responsabilitats de gestió amb eficàcia i rigor; amb capacitat de feina i honradesa.

Han estat quatre anys intensos, de treballar dia a dia per donar resposta als nostres compromisos amb la gent. Perquè sabem que som gràcies al suport de tantes i tantes persones que vau fer confiança a Més per Menorca. I, tanmateix, el mandat ha passat ràpid i hi ha projectes que encara han de créixer molt més i projectes nous que volem transformar en realitats. I és per ajudar a fer-ho possible que he decidit presentar-me a les primàries per encapçalar la llista del Consell Insular de Menorca.

Haver assumit, en aquest mandat, la presidència de la màxima institució de l’illa ha estat un honor i una responsabilitat immensa. I, sens dubte, també, una oportunitat única de conèixer, de primera mà, la realitat global de Menorca, amb les seves fortaleses i les seves debilitats; amb dificultats i reptes engrescadors. Una experiència enriquidora que he anat assolint gràcies a persones amb qui he compartit anàlisis i visions però, també, amb moltes que, des de la més constructiva discrepància, m’han ajudat a reafirmar-me en el que sempre he cregut i defensat: només construirem la Menorca del futur des de la confrontació d’idees i la col·laboració lleial i mai des de l’enfrontament.

És per tot açò que us deman el vostre suport per tornar a liderar un projecte que és present i és futur. Que és experiència i és convenciment perquè, com vaig dir fa quatre anys -i així s’ha demostrat- el projecte de Més per Menorca és l’únic que pensa l’illa com un subjecte polític que s’ha de fer créixer sense traves per defensar, de forma decidida i valenta, els drets dels menorquins.

Moltes gràcies!

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

Comença un nou curs escolar i polític. Durant molts anys, estant a l’oposició, els he hagut de fer compatibles, cosa que no és fàcil però -ves quin remei!- t’hi acabes acostumant. Ara, no és el cas. Mentre les meves amigues de l’institut arrepleguen el material escolar i es preparen per a la voràgine d’exàmens de setembre, alumnes nous i programacions,  jo repàs la llista de feines, dividida per temes i prioritats, que vull fer realitat abans d’arribar al maig del 2019; acab lectures programades (la darrera, Ciudad educadora y turismo responsable); i em mentalitz per la duresa d’un curs polític marcat per unes eleccions i durant el qual hauré de prendre decisions importants.

Pot semblar, vist de defora, que la feina docent i la política són dos mons absolutament diferents però no és així. I no em referesc, només, a les qüestions organitzatives comunes (programacions, objectius, memòries…); la capacitat de motivar l’equip de feina; o a la innegable càrrega pedagògica dels discursos polítics. En el meu cas, puc afirmar que, en els darrers temps, també  tot el que he après, durant gairebé 30 anys d’experiència docent, de dinàmiques de grups i resolució de conflictes a l’aula m’ha estat molt, molt útil en el dia a dia polític.

L’experiència -un aprenentatge complicat i ple d’errors pel camí- m’ha fet adoptar una determinada actitud davant els alumnes diguem-ne “difícils”, aquells que et planten cara enmig d’una classe i que viuen instal·lats en la provocació constant: com més criden, més baix és el meu to de veu; com més arrogants, més conciliadora la meva actitud; silenci digne davant els insults perquè, com deia la mare, no ofèn qui vol; o arguments serens però contundents davant les crítiques injustes i gens raonades. Perquè no és intel·ligent posar-te al nivell d’un adolescent enfadat amb el món: a la llarga, el sentit comú farà que aturem i li haguem de donar la darrera paraula.

He de reconèixer que les situacions de crisi dins una aula no són agradables, però són puntuals i, en la immensa majoria de casos, tenen un perquè, per poc que t’esforcis a posar-te a la pell de l’adolescent (desmotivació, rigidesa d’un sistema educatiu en què no tothom encaixa, situacions familiars i/o personals complicades, malalties…). Em costa molt més entendre aquestes actituds en adults que van pel món de dignes i de defensors de les causes justes. Com diu el refrany, “uns tenen la fama i els altres carden la llana”.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris