A ras de suelo és un llibre especial. Duu el subtítol “De la ciencia a la poesia, transitando por el cáncer de mama” i, com diu Laia Bernet al Prefaci, “va dirigido a quien tenga o haya tenido relación directa o indirecta con el cáncer de mama. A todo el que sepa o descubra que la poesia es un instrumento poderoso. A quien necesita saber para creer. A quien cree sin necesidad de saber. A quien acepta, incluso sin entender. A quien padece, a quien sufre, a quien debate, a quien lucha, a quien se entrega, a quien se resigna y a quien no. También a quien calla. Y tambien a todo el que lo quiera leer.”

Ha estat un honor haver pogut fer el pròleg d’aquest llibre, que aquí us deix per si us ve de gust llegir-lo.

El llibre que teniu a les mans és un acte d’amor a totes les persones que han hagut de conviure amb un càncer de mama. És un regal en forma d’art. La paraula, la imatge i la música es combinen per crear un univers que dibuixa el rostre més humà d’una malaltia les fites científiques de la qual també ens recorda perquè són el camí cap a l’esperança.

L’art és, entre moltes altres coses, una forma de diàleg amb un mateix, una forma de reflexió, d’intentar comprendre la realitat. El poeta Biel Mesquida va dir que la poesia és una font de salut i de saviesa. I justament aquesta és la idea que travessa aquestes pàgines. Il·lustracions que ens parlen d’un cos que ha canviat, d’un pit que, silenciós, ha agafat formes estranyes. Versos que dibuixen la convivència amb un desconegut fins llavors, anomenat càncer. Són paraules embastades amb honestedat, que surten del més profund de l’ésser. Perquè només així es pot commoure.

L’art ens omple, ens reforça la salut i ens fan un poc més savis. A qui crea i a qui el rep. Si us endinseu en aquestes pàgines trobareu versos que ens fan viure l’experiència d’enfrontar-se a una vida capgirada de cop i que s’ha de recompondre sense saber ben bé com. Trobareu tots els estats de l’ànima després d’un diagnòstic de càncer: la incertesa, l’esperança, la desolació, l’amor, el dolor, la incredulitat, la lluita, el sofriment, la por, la resignació…

No és fàcil posar paraules a aquests sentiments però és necessari fer-ho. Sentir la veu de dones valentes que, amb la seva experiència, ens recorden que, com a societat, no podem defallir en una lluita que és la de tots. La poesia cura i les paraules s’han de sumar a tots els recursos econòmics i humans que han de servir per prevenir la malaltia, per acompanyar les dones que la viuen i per fer que la investigació l’arribi a fer curable en tots els casos.

L’art parla d’allò que ens envolta: de l’amor, de la mort, de l’angoixa i de l’esperança. I en el llibre que teniu a les mans en trobareu molta, de vida. Gràcies a tots els que l’heu fet possible!

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris