global network connections, innovative technology in science and communication concept, Earth in human hands. earth day. energy saving.

Quan l’any s’acaba, és inevitable girar la mirada enrere i fer balanç dels darrers dotze mesos, com si el temps es pogués ficar dins una càpsula i desar-lo a qualsevol lloc. Però la memòria és indòmita i no sap de mesos, d’estacions, d’anys. La vida és feta de retalls de memòria que van i venen sense control. De records lluminosos, que maldarem per deixar ben a la vista, com si fossin únics. De records grisos, que intentarem amagar i que ens esforçarem a tractar com si fossin aliens a nosaltres perquè són una nosa i fan mal.

Tancam un any, un altre, i hi voldríem poder deixar a dins tot el dolor viscut, com si fos possible. Tanmateix, no es pot dominar la cara més fosca de la vida perquè no hi ha forma humana de controlar-la, ni tan sols d’esmorteir-la. Potser l’única arma que tenim per sobreviure dins les tenebres és l’esperança. Aquell convenciment que surt de les entranyes i que dona forces per lluitar contra la desesperació més absoluta. Aquella fe irracional que és capaç de vèncer la tristesa que, per moments, talla l’alè i ofega. Hi ha qui diu que l’esperança és una virtut. Només sé que sense ella cauríem per sempre dins el pou massa profund i fosc al qual tantes vegades la vida ens aboca. És l’única que permet plantar cara a la desesperació quan el camí ha desaparegut i només hi ha l’abisme.

Començarem un nou any i amb el darrer gra de raïm no podrem fer desaparèixer els bocins de vida, esmolats com un raor, que es claven a la pell i que deixen marca de manera silenciosa. Conviurem amb ells per sempre. Ens donaran forma i ens recordaran que, per llarga que hagi estat la nit, la claror torna sempre. Encara que de vegades costi de veure-la i s’hagin de descórrer vels molt feixucs per deixar-la entrar. Encara que, de vegades, només sigui un raig massa prim que travessa la foscor sense esvanir-la. Perquè l’esperança, tenir fe en la vida, no és mai un acte passiu. L’esperança és la lluita contra un mateix. Contra les pors i les febleses que ens sabem i que no volem que ens barrin el camí.

  (ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE DESEMBRE DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Els governs de pacte entre el PP i VOX, resultat de les eleccions del passat mes de maig, han suposat, a les Illes i al País Valencià, el desplegament d’una sèrie d’actuacions que ataquen, de manera sistemàtica, la llengua catalana, pròpia d’aquests territoris. No és res nou. És l’objectiu de l’espanyolisme (i no només) des de fa segles, encara que avui ja ni es molesten a aplicar allò de “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” dels Decrets de Nova Planta, si és que realment ho han arribat a fer en cap moment de la història. Una vegada més, a cara descoberta i amb el cap ( i el braç) ben alt, l’objectiu és la mort de la llengua catalana, la seva desaparició: Si eres español, habla español, ens recorda el dictador des de la tomba, més viu que mai en la veu dels seus seguidors, als quals el PP ha obert les portes de les institucions.

Així, d’una banda, ens trobam amb discursos secessionistes que apel·len, sense cap rigor històric i filològic, al fet que valencià, balear i català són llengües diferents. De l’altra, assistim al desprestigi de la llengua estàndard com a imposició barcelonina, per acabar promocionant les varietats dialectals del territori a nivell formal. Totes aquestes manifestacions que només cerquen de fragmentar i debilitar encara més la llengua catalana, com a pas previ per a la seva mort, es fan, evidentment, en castellà. A la pràctica, l’estratègia es tradueix, entre d’altres, en eliminar el català com a requisit per al personal sanitari, convertir en bilingües i, per tant, desvirtuar, premis literaris que tenen l’objectiu d’afavorir la producció en català, arraconar la llengua pròpia a l’ensenyament i a l’administració, únics àmbits d’ús mínimament normalitzats, o haver de llegir escrits que no segueixen la normativa.

Davant aquesta situació, cal recordar i transformar en fets les paraules de l’enyorada Carme Junyent: “Consciència. És la clau de volta. Recuperar aquesta consciència, entendre com n’és, d’important, parlar en català en totes les circumstàncies”. Parlar en català, no renunciar als nostres drets lingüístics i combatre la demagògia amb arguments si no volem assistir a la mort de la nostra llengua i, amb ella, a la nostra identitat.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE NOVEMBRE DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El cel de setembre té una claror especial. Recordam amb nostàlgia que, fa anys, era el mes en què  l’illa es buidava de turistes i recuperàvem els espais que durant un parell de mesos havíem deixat als  visitants. Les pluges dels darrers dies d’agost anunciaven el final de l’estiu i el retorn a l’escola i al fred. La vida tornava a la normalitat, a les rutines de sempre. Ara, els estranys continuen omplint carrers i platges mentre un nou curs escolars omple les aules de criatures i adolescents amb massa calor per estar tancats entre quatre parets. Comença un nou curs que és sempre incertesa i que potser enguany, pels canvis polítics, com a mínim a les Illes, ho és un poc més.

Ja sabem que és habitual que s’implantin noves lleis educatives sense que els professors hagin tingut  temps de planificar els canvis i integrar-los dins el dia a dia de l’aula. Sense que alumnes i famílies hagin tingut temps d’assumir-los. I, tanmateix, per responsabilitat, potser mal entesa, tots plegats ens esforçam perquè les urgències i, en molts casos, la improvisació no acabin afectant la qualitat de l’ensenyament o que l’afectin al mínim possible. I amb això no vull dir que l’actual llei educativa no vagi lligada a propostes positives, com per exemple que sigui un projecte equitatiu o l’eliminació de les revàlides, que ens retornaven a temps passats que recordam sense cap nostàlgia. Però, sigui com sigui, la sensació o la certesa que els ensenyants han −hem− de carregar amb la responsabilitat de les decisions d’altres, que no han estat fruit d’una reflexió profunda ni d’un debat compartit, és ben present dins les sales de professors.

Així, la claror del setembre no pot amagar les ombres del curs escolar que començam. És molt possible que la feina feta durant els darrers mesos, en molts aspectes, no tengui continuïtat en els que vindran, amb la sensació de frustració evident que això genera. I, sobretot, amb la certesa que, si volem un ensenyament de qualitat que no ens faci treure els colors i encengui totes les alarmes quan es publica un informe internacional, anam en una direcció totalment equivocada i des de fa massa temps.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE SETEMBRE DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris