Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2018

Del color dels ocells, d’Emili de Balanzó

 

Aquí teniu la presentació que vaig fer de la novel·la dia 20 d’abril a la Biblioteca Rubió.

Aquests darrers anys, la meva dedicació política m’ha permès conèixer gent molt interessant que sé que formaran part de la meva vida per sempre. Són persones que, segurament, en una altra situació no hauria conegut mai. Fins avui, em pensava que n’Emili era una d’aquestes persones. I dic que m’ho pensava no perquè dubti que la seva amistat serà una d’aquestes que quedaran per sempre sinó perquè avui sé que l’hauria pogut conèixer a través de la faceta que tenim en comú d’escriptors. Qui m’ho havia de dir, després de tantes converses sobre turisme i sobre drets dels ciutadans…

Ja sé que si dic que és un honor poder presentar la primera novel·la d’aquest -aquí on el veis!- escriptor novell, molts del que sou entre el públic pensareu que què he de dir.  Però els que em coneixeu un poc sabeu que som dona amb una pràcticament nul·la capacitat de fer comèdia i, si el que dic no fos cert, em podeu ben creure que hauria tingut fàcil trobar una excusa per evitar ser avui aquí. De fet, he de confessar que encara no sé d’on he tret el temps per preparar aquesta presentació.

Però aquí em teniu, presentant una novel·la que em va acompanyar a Eivissa, el cap de setmana passat, que jo també anava de presentacions amb L’alè de les cendres, un altre títol publicat per Editorial Arrela. Una editorial que avui també està d’enhorabona perquè amb  Del color dels ocells inicia una nova col·lecció, la col·lecció “Embosta”, que vol donar sortida a textos d’autors novells. Una bona iniciativa que, des d’aquí, vull aplaudir.

Però entrem ja en Del color dels ocells, novel·la encapçalada per uns versos de Tomàs Garcés, curiosament, el mateix poeta que jo vaig triar per encapçalar i donar títol a la meva primera novel·la, I del somni, tot. Els versos del poeta que ha triat n’Emili de Balanzó diuen: “Les dones tenen un breu / instant de benevolença”. Jo no necessitaré bona voluntat per mostrar als futurs lectors les qualitats d’aquest text que ha aconseguit una cosa que, darrerament, em costa molt que passi: que una novel·la m’enganxi prou per desconnectar-me del mon i ficar-me dins la història. Per tant, gràcies Emili per fer-me oblidar, durant unes hores, maldecaps i preocupacions, encalçant l’assassí o assassina d’en Nito Fullana, un home de negocis, tèrbol i ambiciós.

El primer que m’agradaria destacar del text és que hi trobam n’Emili curiós, la persona que es fixa molt en els detalls, inquieta i un excel·lent lector, qualitats necessàries però no suficients per escriure una bona novel·la. Perquè ell, a més, i sobretot, demostra tenir un domini del llenguatge literari que el fa capaç de construir una història que va embolicant, capítol rere capítol, el lector.

La novel·la comença amb un primer capítol que fa una detallada descripció del funeral d’en Nito Fullana, “a l’horrible nau de l’església de Santa Maria”.  La desfilada de personatges que passen a donar el condol a la família del mort són observats i analitzats per un narrador omniscient, en tercera persona,  que agafa, però, la perspectiva d’un personatge, en aquest cas, l’investigador amateur, Cris Robert. Aquesta omnisciència que es diu “limitada” és molt útil en la narrativa policíaca perquè permet que el lector vagi avançant en els descobriments de la mà de l’investigador. Comparteixen la mateixa informació i açò és clau per mantenir la intriga.

De la mà de l’investigador, idò, coneixerem una sèrie de personatges que se’ns mostraran amb totes les seves debilitats, pors, misèries i grandeses. Una autèntica obra coral tal i com es pot veure en el fet que cada capítol remet a un o dos noms propis. Passar pàgines és anar coneixent personatges que es fan molt propers, coneguts, encara que, com diu el mateix autor: “La majoria dels personatges d’aquesta narració són tan reals que mai han existit.”

Especuladors, dones frustrades, seductors patètics o homes respectables que amaguen una doble vida transiten per les pàgines d’aquesta novel·la i es converteixen en les peces d’un trencaclosques que acabarà dibuixant una realitat que xoca amb el món d’aparences, o no, a què estam acostumats. És innegable que n’Emili coneix bé la realitat menorquina i que té, a més, una capacitat brutal de captar allò que Llorenç Villalonga en deia “els estats de l’ànima”.  Diu Don Toni de Bearn: “El mínim a que pot aspirar la literatura és a expressar de forma intel·ligible –és a dir, intel·ligent-, els estats de l’ànima. El millor escriptor serà el qui més s’acosti a tal fi, que és per altra part inaccessible. Qui ni tan sols s’ho proposa no arriba ni a escrivent.”

I, salvant totes les distàncies, que sé que són moltes, mentre escrivia aquestes paraules, m’ha vingut al cap la novel·la Mort de dama de Villalonga. Davant el llit on agonitza Dona Obdúlia Montcada desfilen una sèrie de personatges que acaben dibuixant la societat mallorquina del moment. Com davant el taüt d’en Nito Fullana; o com davant els ulls d’en Cris Robert, mentre investiga la seva mort.

La mirada del nostre autor és, però, molt diferent a la corrosiva sàtira de Villalonga. La realitat que ens descriu Emili de Balanzó és filtrada per dos dels seus trets més característics i que m’agraden més d’ell: la ironia –de vegades un punt malèvola però sempre intel·ligent- i la bonhomia, l’Emili afectuós que sempre sap la frase que t’ha de dir només de mirar-te als ulls perquè ja sap si aquell dia estàs cansat, content o fart de tot i de tothom. I amb aquesta ironia i aquesta bonhomia tracta els seus personatges.

Al final, tot i que la intriga guia la lectura, he de confessar que saber qui va matar en Nito Fullana no ha estat el que, finalment, més m’ha interessat de la novel·la. No ha estat el més important. Al cap i a la fi, tothom tenia motius per acabar amb la seva vida. És el retrat dels personatges el que atreu l’atenció del lector. D’uns personatges que són com els estornells que tanquen la novel·la: “Un falcat d’estornells dibuixava capritxoses i fràgils geometries. Els ocells sempre volen massa amunt per saber de quin color són.”

Enhorabona, Emili, i gràcies per aquesta primera novel·la que esper, com a amiga i lectora teva, que no sigui la darrera. A partir d’ara, a les converses habituals, hi afegiren rallar dels nostres projectes literaris. Jo ho agrairé molt.

 

Menorca decidirà la seva promoció turística

 

Des del primer moment, l’actual equip de govern del Consell Insular de Menorca ha treballat per consolidar la institució com a veritable òrgan d’autogovern perquè, des de Menorca, puguem decidir sobre qüestions vitals que ens afecten a tots, tal i com marca l’Estatut del 2007. Dins aquest context,  l’aprovació del traspàs de Promoció Turística al Consell de Menorca, que es farà efectiu dia 1 d’abril, és un fet d’importància cabdal perquè, tot i que Menorca és l’illa amb el model econòmic més diversificat, el turisme és, sens dubte, el motor de l’economia insular. Per tant, el repte és continuar treballant per donar suport i enfortir la indústria, el sector agrari i pesquer, el petit comerç singular, les empreses de recerca, i, evidentment, el sector turístic a través d’una promoció diferenciada de Menorca.

Així, podem afirmar que la proposta que s’ha aprovat ens permet exercir la competència amb plenes garanties perquè, sense cap dubte, augmenta el finançament un 27,7% més respecte la proposta del PP que es va rebutjar el 2015: partim amb 1,5M€ als quals s’ha d’afegir la quantitat no condicionada de 250.000€ anuals que, en paral·lel a la negociació del traspàs, el Consell Insular de Menorca ha acordat amb el Govern a través de la Llei de finançament dels consells, i que es dedicaran a posar en marxa la promoció turística des de Menorca. Per tant, la dotació real que aportaria el Govern seria de 1.750.000€ a través d’aquestes dues vies de finançament. Cal destacar que els 250.000€ que arriben a través de la millora de la Llei de Finançament estan assegurats anualment i, per tant, augmenten el percentatge de la dotació econòmica que rebrà el Consell Insular de Menorca a partir del 2018.

Però no només açò: de la proposta inicial del Govern, a més d’aquests  250.000€ addicionals que arriben per la via de la Llei de Finançament, hi hem de sumar un estalvi per a Menorca de quasi 200.000€, en assumir el Govern el cost de les tres grans fires turístiques (FITUR, ITB, WTM). Per tant, la quantitat final seria de gairebé 2M€, als quals hi hem d’afegir el manteniment de la partida que fins ara s’hi venia dedicant per part del Consell Insular de Menorca, la qual cosa assegura un mínim de 3M€, quantitat que s’ha de valorar dins el context del pressupost que l’Agència de Turisme Balear va dedicar, el 2017, a la promoció de Mallorca, Menorca i Formentera, que era de 6,3M€.

A partir d’aquí, toca parlar de futur. Tenim una oportunitat única de treballar la promoció turística de Menorca des de Menorca, i amb la col·laboració lleial entre sector públic i privat, i dins el sector públic hi incloc l’oposició, com no pot ser d’una altra manera. Ja treballam en un esborrany de les grans línies que pensam que s’ha de seguir en promoció, i que s’ha de concretar en un pla d’accions a llarg termini, i en l’organigrama de la Fundació Foment del Turisme de Menorca, que ens ha de permetre desplegar-lo.

El repte que tenim per endavant no és fàcil però sí molt engrescador i estic convençuda que de la suma de tots els implicats treballant per un objectiu comú els resultats han de ser els millors. Aquells que els menorquins esperen d’una feina feta des de la cooperació i no l’enfrontament i amb l’aportació generosa de l’experiència i els coneixements de tots els implicats perquè la suma doni resposta a les necessitats d’un sector que és, avui, el motor de l’economia de Menorca i que ha de repercutir en una millora de la qualitat laboral i de vida de milers de treballadors i emprenedors de la indústria turística.

Enguany, fa 25 anys que som Reserva de Biosfera, una fita en el camí de la sostenibilitat que, avui, molts dels nostres competidors només comencen a recórrer. L’objectiu és, per tant,  treballar perquè Menorca continuï sent una destinació diferenciada i de qualitat, posant en valor el nostre extraordinari patrimoni natural, cultural o gastronòmic.

8 de març: la força de les dones

 

 

 

Avui, a l’estat espanyol, aprofitant la commemoració del dia 8 de març, s’ha convocat una vaga feminista. L’objectiu és demostrar que sense les dones el món s’atura i que, d’una vegada, hem d’aconseguir la plena igualtat i acabar amb la bretxa salarial de gènere.

Des de Berlín, vull expressar tot el meu suport a una vaga que, per desgràcia, encara està del tot justificada en ple segle XXI. Fent la mateixa feina, les dones cobren molt manco que els homes; quan arriben a casa després de la jornada laboral, són les que, majoritàriament, carreguen amb les feines de casa i la cura dels fills; les jubilades, a partir del 2019, tindran una pensió més reduïda que els homes en base a un invent del senyor Rajoy, “l’esperança de vida”; les dones víctimes d’atacs sexuals, en denunciar-los, es veuen exposades a un vergonyós judici social que tendeix a justificar l’agressor; moltes adolescents, en nom d’un amor mal entès, són controlades de manera abusiva; cada any, moren al nostre país desenes de dones en mans de les seves parelles o exparelles, 45 el 2017…

I podria continuar però vull acabar amb la veu d’una dona, Montserrat Abelló, i uns versos, Parlen les dones. Avui, més que mai, cal escoltar-les.

PARLEN LES DONES

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

MONTSERRAT ABELLÓ, DINS L’ESFERA DEL TEMPS (1998)

« Anterior - Següent »