Fa més de 2500 anys, el filòsof Heràclit va afirmar que l’única realitat és el canvi. Canviar és inevitable, per molt que, als humans, ens agradi refugiar-nos en una expressió tan confortable com és dir que les coses s’han fet “tota la vida” d’una determinada manera. Perquè, sovint, els canvis costen, sigui per comoditat, per nostàlgia, per por… i, tanmateix, ens passam la vida entomant-los de la millor manera possible.
Quan els canvis sobrepassen els límits estrictament personals i esdevenen socials, la reacció emocional que provoquen pot ser complexa. Record, perfectament, quan l’Ajuntament de Ciutadella va anunciar, al voltant dels anys 80 del segle passat, que els cotxes deixarien d’anar i venir entre la plaça del Born i la de les Palmeres. O per la placeta d’Artrutx. Molta gent clamava al cel perquè prohibien una cosa que s’havia fet tota la vida; pel que suposaria de pèrdues per als comerços i bars de la zona; o per les incomoditats per als vesins, a qui semblava que se’ls prenia un espai que era seu. Avui, però, algú recorda l’aparcament de la plaça de la Catedral amb nostàlgia? Algú proposaria tornar enrere en el temps? Estic segura que no.
Perquè els temps canvien i, com deia Darwin, si no ens hi adaptam, estam llests. Els meus germans grans recorden que, de petits, anaven a la Vall o a Macarella amb carro. Jo ja no hi he anat mai. Sempre amb cotxe. I, ara, també amb autobús. Què ha passat, entre el carro i l’autobús? Entre moltes altres coses, que Menorca és una illa meravellosa que la gent vol visitar i que, per tant, ja no anam a la platja només els menorquins; o que Menorca és una illa Reserva de Biosfera, que tenim l’obligació de preservar i que, per açò, com a tants altres llocs del món, s’ha de regular l’accés als espais més sensibles.
Entenc que, moltes vegades, vulguem tornar a un passat que ja no existeix. Encara somii la casa del carrer Maria Auxiliadora i només hi vaig viure set anys. Voldria tornar als estius al carrer i a la comoditat d’uns anys en què els pares eren el refugi. Ara, el refugi som jo i res ja no és igual. I, enguany, després d’anys i anys de no poder anar a Macarella els mesos d’estiu, pujaré a l’autobús i, paradoxalment, em semblarà que, d’alguna manera, recuper la platja d’antany.
“El canvi és llei de vida. Si només miram el passat o el present, ens perdrem el futur”. Ho va dir John Fitzgeral Kennedy i em sembla que tenia tota la raó.
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris