Aquí teniu la presentació que vaig fer de la novel·la dia 20 d’abril a la Biblioteca Rubió.
Aquests darrers anys, la meva dedicació política m’ha permès conèixer gent molt interessant que sé que formaran part de la meva vida per sempre. Són persones que, segurament, en una altra situació no hauria conegut mai. Fins avui, em pensava que n’Emili era una d’aquestes persones. I dic que m’ho pensava no perquè dubti que la seva amistat serà una d’aquestes que quedaran per sempre sinó perquè avui sé que l’hauria pogut conèixer a través de la faceta que tenim en comú d’escriptors. Qui m’ho havia de dir, després de tantes converses sobre turisme i sobre drets dels ciutadans…
Ja sé que si dic que és un honor poder presentar la primera novel·la d’aquest -aquí on el veis!- escriptor novell, molts del que sou entre el públic pensareu que què he de dir. Però els que em coneixeu un poc sabeu que som dona amb una pràcticament nul·la capacitat de fer comèdia i, si el que dic no fos cert, em podeu ben creure que hauria tingut fàcil trobar una excusa per evitar ser avui aquí. De fet, he de confessar que encara no sé d’on he tret el temps per preparar aquesta presentació.
Però aquí em teniu, presentant una novel·la que em va acompanyar a Eivissa, el cap de setmana passat, que jo també anava de presentacions amb L’alè de les cendres, un altre títol publicat per Editorial Arrela. Una editorial que avui també està d’enhorabona perquè amb Del color dels ocells inicia una nova col·lecció, la col·lecció “Embosta”, que vol donar sortida a textos d’autors novells. Una bona iniciativa que, des d’aquí, vull aplaudir.
Però entrem ja en Del color dels ocells, novel·la encapçalada per uns versos de Tomàs Garcés, curiosament, el mateix poeta que jo vaig triar per encapçalar i donar títol a la meva primera novel·la, I del somni, tot. Els versos del poeta que ha triat n’Emili de Balanzó diuen: “Les dones tenen un breu / instant de benevolença”. Jo no necessitaré bona voluntat per mostrar als futurs lectors les qualitats d’aquest text que ha aconseguit una cosa que, darrerament, em costa molt que passi: que una novel·la m’enganxi prou per desconnectar-me del mon i ficar-me dins la història. Per tant, gràcies Emili per fer-me oblidar, durant unes hores, maldecaps i preocupacions, encalçant l’assassí o assassina d’en Nito Fullana, un home de negocis, tèrbol i ambiciós.
El primer que m’agradaria destacar del text és que hi trobam n’Emili curiós, la persona que es fixa molt en els detalls, inquieta i un excel·lent lector, qualitats necessàries però no suficients per escriure una bona novel·la. Perquè ell, a més, i sobretot, demostra tenir un domini del llenguatge literari que el fa capaç de construir una història que va embolicant, capítol rere capítol, el lector.
La novel·la comença amb un primer capítol que fa una detallada descripció del funeral d’en Nito Fullana, “a l’horrible nau de l’església de Santa Maria”. La desfilada de personatges que passen a donar el condol a la família del mort són observats i analitzats per un narrador omniscient, en tercera persona, que agafa, però, la perspectiva d’un personatge, en aquest cas, l’investigador amateur, Cris Robert. Aquesta omnisciència que es diu “limitada” és molt útil en la narrativa policíaca perquè permet que el lector vagi avançant en els descobriments de la mà de l’investigador. Comparteixen la mateixa informació i açò és clau per mantenir la intriga.
De la mà de l’investigador, idò, coneixerem una sèrie de personatges que se’ns mostraran amb totes les seves debilitats, pors, misèries i grandeses. Una autèntica obra coral tal i com es pot veure en el fet que cada capítol remet a un o dos noms propis. Passar pàgines és anar coneixent personatges que es fan molt propers, coneguts, encara que, com diu el mateix autor: “La majoria dels personatges d’aquesta narració són tan reals que mai han existit.”
Especuladors, dones frustrades, seductors patètics o homes respectables que amaguen una doble vida transiten per les pàgines d’aquesta novel·la i es converteixen en les peces d’un trencaclosques que acabarà dibuixant una realitat que xoca amb el món d’aparences, o no, a què estam acostumats. És innegable que n’Emili coneix bé la realitat menorquina i que té, a més, una capacitat brutal de captar allò que Llorenç Villalonga en deia “els estats de l’ànima”. Diu Don Toni de Bearn: “El mínim a que pot aspirar la literatura és a expressar de forma intel·ligible –és a dir, intel·ligent-, els estats de l’ànima. El millor escriptor serà el qui més s’acosti a tal fi, que és per altra part inaccessible. Qui ni tan sols s’ho proposa no arriba ni a escrivent.”
I, salvant totes les distàncies, que sé que són moltes, mentre escrivia aquestes paraules, m’ha vingut al cap la novel·la Mort de dama de Villalonga. Davant el llit on agonitza Dona Obdúlia Montcada desfilen una sèrie de personatges que acaben dibuixant la societat mallorquina del moment. Com davant el taüt d’en Nito Fullana; o com davant els ulls d’en Cris Robert, mentre investiga la seva mort.
La mirada del nostre autor és, però, molt diferent a la corrosiva sàtira de Villalonga. La realitat que ens descriu Emili de Balanzó és filtrada per dos dels seus trets més característics i que m’agraden més d’ell: la ironia –de vegades un punt malèvola però sempre intel·ligent- i la bonhomia, l’Emili afectuós que sempre sap la frase que t’ha de dir només de mirar-te als ulls perquè ja sap si aquell dia estàs cansat, content o fart de tot i de tothom. I amb aquesta ironia i aquesta bonhomia tracta els seus personatges.
Al final, tot i que la intriga guia la lectura, he de confessar que saber qui va matar en Nito Fullana no ha estat el que, finalment, més m’ha interessat de la novel·la. No ha estat el més important. Al cap i a la fi, tothom tenia motius per acabar amb la seva vida. És el retrat dels personatges el que atreu l’atenció del lector. D’uns personatges que són com els estornells que tanquen la novel·la: “Un falcat d’estornells dibuixava capritxoses i fràgils geometries. Els ocells sempre volen massa amunt per saber de quin color són.”
Enhorabona, Emili, i gràcies per aquesta primera novel·la que esper, com a amiga i lectora teva, que no sigui la darrera. A partir d’ara, a les converses habituals, hi afegiren rallar dels nostres projectes literaris. Jo ho agrairé molt.
