(Francesc Florit Nin)
Segons el diccionari, mentir és dir conscientment alguna cosa contra la veritat. És cert que hi ha graus de mentides, des de les “pietoses” a les més malèvoles però, deixant a part aquests extrems, en general, diria que les persones que menteixen ho fan, bàsicament, per dos motius. El primer, perquè la veritat va en contra dels seus interessos i, per tal de defensar-los, estan disposats a tot, sigui ètic o no. El segon motiu seria perquè la veritat els deixa en evidència i, per tant, la mentida aniria lligada a la irresponsabilitat, a no complir amb els compromisos. En tots dos casos, la mentida seria un mecanisme de defensa.
Tots hem mentit en alguna ocasió, sobretot, de petits. Ara bé, quan qualificam una persona adulta de mentidera no ho feim per una mentida puntual sinó perquè l’ha convertida en un fet habitual. I, quan arribam a aquest punt, reconec que no sé com encaixar-ho. No m’agrada gens la gent que falta a la veritat, perquè ho trob un comportament infantil i absurd i perquè som ben conscient que, en fer-ho, em prenen per idiota. Tots coneixem aquella dita tan nostrada de “és més bo d’agafar un mentider que un coix”. Idò, açò. al final, tot -o quasi tot- s’acaba sabent.
Vivim envoltats de mentides: de les que ens diuen persones concretes a aquelles que, de manera organitzada, posen en circulació grups, amb més o manco poder, per confondre a la gent. Em revolten les primeres perquè m’afecten directament i em fan por les segones perquè són molt perilloses. Ja ho deia Hitler: les masses sucumbeixen més fàcilment a una gran mentida que a una de petita. Ara, siguin grans o petites, organitzades o puntuals, mentir significa rompre la confiança. En les persones més properes o en la humanitat en general.
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris