Iniciam aquest Debat de política general amb la voluntat de fer un discurs constructiu sobre la gestió d’aquest equip de govern des del juliol del 2015, discurs que, a més, donades les circumstàncies, pugui servir per fer un balanç del que han estat -i encara han de ser- aquests dos primers anys de govern que he tingut l’honor de presidir.

Així, em permetran que intenti dibuixar, amb paraules, la Menorca del futur que  l’equip de govern format per PSOE, PODEM i MÉS PER MENORCA ha començat a fer realitat en aquests primers mesos de recorregut. I ho vull fer, abans de res, parlant d’un fet que em sembla cabdal i sense el qual, segurament, res del que ara explicaré hauria estat possible: la responsabilitat de tots els integrants de l’equip de govern per, més enllà de la diversitat de punts de vista i opinions, prioritzar el diàleg i arribar a acords, amb la voluntat de complir els nostres compromisos amb els ciutadans.

Així, la Menorca d’aquest equip de govern és aquella en què les persones són el primer i el més important i, per això, hem obert els canals de comunicació necessaris per compartir la gestió amb la gent. Avui, els menorquins poden accedir, a través del web institucional, a un portal de transparència i consultar el pla d’acció de l’equip de govern, les seves declaracions de béns, els contractes… A més, a través de xarxes socials, com facebook i twitter, reben informació diària sobre què fa el Consell Insular de Menorca, a la vegada que poden interactuar per demanar dubtes o fer suggeriments i reclamacions. Avui, els menorquins que consideren que aquesta administració no els ha atès com els corresponia, poden anar a fer les seves queixes a la Comissió de Greuges, formada per tres persones independents que tenen com a missió vetlar pels drets dels ciutadans. Així mateix, s’ha constituït un Consell d’Illa, que vol ser un  punt de trobada de totes les entitats de Menorca que, ben prest, serà l’òrgan més ampli de participació i debat d’aquells temes prioritaris que afecten a tota l’illa. I, lògicament, dins aquest context de proximitat entre la institució i els ciutadans, no tindria sentit que no ens esforçàssim per sumar els companys de l’oposició –i, no ho oblidem, representants d’un gran nombre de menorquins- en la construcció de la Menorca que volem, des de la confrontació serena d’idees, la cooperació i el respecte mutu. I ho hem fet amb actuacions concretes, oferint espais a l’oposició que abans estaven reservats a l’equip de govern, com la pàgina web institucional, la participació al Consell Executiu o a la Fundació Foment del Turisme de Menorca.

Així, ja tenim la primera pinzellada de la Menorca que anam dibuixant, aquella que ens mostra un Consell de Menorca que vol compartir la gestió diària amb les persones, la nostra prioritat. I què hem fet per la gent que viu a Menorca, especialment, per aquella més desfavorida? Per primera vegada, s’han abordat polítiques d’habitatge, un dels temes més complexos quan parlam d’exclusió social, amb un ambiciós Pla d’Habitatge Social de Menorca que s’anirà desplegant en els propers mesos. D’altra banda, des del Departament de Benestar Social i Família, es continua millorant les ajudes i serveis dirigits als col·lectius més vulnerables: han augmentat les ajudes d’emergència social; tenim un programa de menjadors escolars d’estiu; hi ha nous ajuts a gent gran i a persones amb discapacitat; s’ha augmentat el pressupost del Consorci Sociosanitari de Santa Rita per millorar les condicions del funcionament del centre i dels seus treballadors; es recupera, a Ciutadella, un centre de promoció de l’autonomia per donar resposta a les necessitats d’aquelles persones que pateixen deteriorament cognitiu i altres demències, etc. A més, tenim pressupost per millorar tots els centres residencials: a la Casa de la Infància es farà un espai de preparació per la vida adulta als joves a partir de 14 anys i s’instal·larà aire condicionat a tot l’edifici; a la residència de gent gran també hi posarem climatització i millorarem els equipaments del centre; i a Trepucó es farà un espai destinat a persones amb discapacitat i problemes de salut mental i/o conducta associats. D’altra banda, des del Departament d’Educació, hem posat especial esment en la recuperació del suport a les famílies amb infants de 0 a 3 anys, conscient que es tracta d’una etapa importantíssima en la vida de les persones, amb mesures de progressivitat de cost segons la realitat econòmica de les famílies i amb mesures i recursos especials d’intervenció en casos de famílies en risc d’exclusió social. I, també, hem pensat en els joves, en tota una sèrie de propostes adreçades a canalitzar les seves inquietuds i demandes, amb l’aprovació del I Pla Menorca Jove; retornant a Injove el protagonisme i accessibilitat per als i les joves que mai havia d’haver perdut; recuperant el Consell de la Joventut de Menorca, espai de diàleg i participació imprescindible; o millorant les instal·lacions juvenils, com la de Biniparratx. També hem prioritzat l’impuls a l’activitat física amb valors i hem facilitat, a través de beques, que tots els infants i joves amb necessitats econòmiques i/o en risc d’exclusió social puguin participar de les activitats esportives del seu poble.

Dins la Menorca per a les persones que anam dibuixant, la cultura hi té un paper clau perquè volem ciutadans que siguin crítics, que siguin lliures. I això només és possible apostant per la cultura. Hem recuperat recursos per donar suport a les arts visuals, a la producció audiovisual, a les arts escèniques, als autors literaris de Menorca, i en l’àmbit musical l’aposta és convertir l’OCIM en l’orquestra professional de referència a Menorca. I, evidentment, els treballs de la candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial, lligats a un clar augment de la inversió en patrimoni històric i cultural i a l’impuls del Museu de Menorca, amb obres de millora i un nou projecte museogràfic ambiciós.

Arribats a aquest punt, és evident el compromís d’aquest equip de govern amb les persones, amb el seu benestar i el seu creixement personal. Però aquestes persones viuen i es mouen dins un territori, Menorca, i, per tant, el model territorial de l’illa serà clau en el dia a dia de qui l’habita. Quins són els contorns de la Menorca que volem dibuixar? Sens dubte, una Menorca que té clar que els seus valors naturals són  el seu principal actiu, allò que aporta benestar i qualitat de vida als ciutadans i allò que ens diferencia de la resta de territoris propers i, per tant, ens fa ser competitius. Avui, ningú posa en dubte que haver sabut preservar Menorca ha estat la millor inversió de futur que s’ha fet mai i, per tant, aquest és el camí a continuar, iniciant la revisió del Pla Territorial Insular (PTI), que ha estat l’instrument que ha permès fer un ús sostenible i ordenat del territori que dóna valor diferencial a la nostra illa i derogant una Norma Territorial Transitòria (NTT), que posava en perill el nostre model territorial. I, tot això, fent compatible el manteniment del territori amb el creixement econòmic: es poden continuar fent agroturismes; es permeten les superfícies per a la venda directa en sòl rústic; o els allotjaments rurals, poden ser objecte d’ampliació, amb els límits que fixa la Llei del sòl rústic.

Aquest equip de govern té molt clar que Menorca és una illa Reserva de Biosfera i que la nostra gestió política ha de ser coherent amb aquest fet cabdal, a través del Pla d’Acció de la Reserva de Biosfera, que fins ara no s’havia fet i en el qual, també per primera vegada, s’ha implicat el Govern Balear; a la vegada que hem insistit en l’educació ambiental i la participació activa de la societat en tot el que aquesta figura representa o hem integrat l’àmbit d’acció de la Reserva de Biosfera a tots els departaments del Consell. Ara, sens dubte, un dels grans repte que té Menorca com a Reserva de Biosfera és la implantació d’energies renovables. Hem començat per implantar-ne a edificis públics del CIM en règim d’autoconsum (seguint la línia iniciada pel govern anterior) i treballam en millorar i reformar edificis del CIM vetllant per la seva eficiència energètica. Sense oblidar, també, projectes encaminats cap a la sostenibilitat: mobilitat elèctrica, protecció del cel nocturn, ús eficient de l’aigua, etc.

Així, en aquesta Menorca que no vol malmetre l’esforç de moltes generacions de menorquins que ha permès conservar l’illa i garantir-ne els recursos naturals, mantenint les seves platges, el camp, els camins o un paisatge ben característic, serà clau definir com ens hi hem de moure. Així, entenem la mobilitat com un tot, que inclou tant el transport públic com el model de xarxa viària. En aquest sentit, sens dubte, reconduir l’obra de la ME-1 ha estat prioritari, amb l’objectiu d’aconseguir una xarxa de carreteres segura, fluïda, eficient i dimensionada a la realitat social, econòmica i del trànsit de Menorca. En aquests moments, som a punt de reiniciar les obres de l’enllaç d’Alaior i començar les del tram Ciutadella-Ferreries. D’altra banda, la feina conjunta amb els ajuntaments per millorar els accessos a platges i els camins municipals ha estat intensa i una dada ens ho confirma: només el 2016, s’hi ha invertit 1,5M€, després d’anys de paràlisi. La gestió del Camí de Cavalls i l’elaboració d’un catàleg que recull la informació més rellevant de camins rurals i per determinar-ne la titularitat, i seguir amb les tasques de recuperació del camí d’en Kane, són altres compromisos amb la ciutadania que estam desenvolupant.

I, si tenir carreteres i camins en condicions és una prioritat, aquesta va del tot lligada a una millora del transport públic de Menorca:  s’ha recuperat el Bus Exprés entre Maó i Ciutadella, amb 4 freqüències diàries per cada sentit; s’han ampliat serveis de línies entre els municipis i les urbanitzacions; s’han instal·lat noves marquesines a Ferreries i s’està col·laborant amb diversos ajuntaments de l’illa amb el pla de millora de les infraestructures de transport (noves marquesines a Es Mercadal, Es Migjorn Gran, Alaior, Es Castell, Maó, millora parades via perimetral de Ciutadella); a l’estació d’autobusos de Maó s’estan duent a terme actuacions de millora i reparacions, etc. I s’ha de dir que la resposta dels ciutadans ha estat molt positiva: el 2016, el nombre d’usuaris de transport públic va augment un 5’4%.

Arribats a aquest punt, és evident que s’han fet passes fermes –no suficients encara, ho sabem- per tenir uns ciutadans informats, atesos en les seves necessitats bàsiques, amb una àmplia oferta cultural i esportiva, que viuen en un territori que és Reserva de Biosfera i que, per això, té especial cura a mantenir els seus valors naturals quant a gestió del territori, mobilitat, energia o recursos naturals. Uns ciutadans, però, per a qui és prioritària la seva feina perquè d’ella depèn el seu benestar. I, aquí, és fonamental parlar del model econòmic que volem per a Menorca, model que respon a una voluntat clara de diversificar l’economia, ben conscients que el Turisme representa, avui, el motor de la nostra economia però que hem de continuar donat suport als altres sectors productius. En aquest sentit, l’aposta per la innovació i la tecnologia serà un dels eixos estratègics per al desenvolupament socioeconòmic de Menorca, amb el Centre Bit Menorca com a centre de referència.

Fa poc, a la Fira del Camp d’Alaior, els menorquins vam poder veure l’esforç que el sector agrari fa per renovar-se, per millorar dia a dia, sense perdre de vista mai la tradició. I el Consell Insular de Menorca està fent un esforç important per ajudar al camp de Menorca, amb el retorn anual de la convocatòria del Contracte Agrari Reserva de la Biosfera; o amb l’increment de pressupost en promoció dels productes agraris que es fa des del Departament de Projecció econòmica, amb la posada en marxa del projecte de promoció Made in Menorca, concepte que engloba la promoció del producte local produït i elaborat a Menorca i a través del que es fomenta el consum de proximitat i la introducció en nous canals de comercialització. Una línia que també ajuda a potenciar el sector pesquer, el comerç de proximitat i la petita i mitjana empresa de Menorca, clau, tradicionalment, en el model econòmic de la nostra illa i que és garantia d’una economia sòlida, equilibrada i arrelada a Menorca. I, en aquest context, no podem oblidar un aspecte clau com és la formació, amb un augment important del nombre de cursos, prioritzant els col·lectius que més ho necessiten, com són els joves i els majors de 45 anys.

Tanmateix, no podem obviar que una gran part dels menorquins viu, directament o indirectament, del turisme i és per això que hem dedicat tots els nostres esforços a aconseguir allargar la temporada turística, potenciant les campanyes de promoció en aquelles destinacions que se senten més atretes per la nostra illa fora dels mesos d’estiu i que valoren, sobretot, la cultura, el patrimoni, la natura i la gastronomia. Les xifres ens diuen que anam pel camí correcte: l’any passat, van arribar a Menorca fora dels mesos d’estiu, més de mig milió de turistes, el que representa un 37,2% del total. Aquesta xifra, que suposa un increment interanual d’1,2 punts, marca un punt d’inflexió i mostra el camí a seguir. Projectes com el de Llatzeret o les Coves de Cala Blanca, o, sobretot, tenir les competències en promoció turística, ens han d’ajudar, també, a millorar encara més aquesta dinàmica. Es tracta d’una competència en la qual hem treballat des del primer moment, amb unes negociacions que van a bon ritme i que esperam que ben prest donin el seu fruit, amb una dotació suficient que ens permeti fer la promoció turística diferenciada que es demana. D’altra banda, no podem oblidar que gràcies al nou Impost de Turisme Sostenible a Menorca es podran executar projectes de millora del Camí de Cavalls, de rehabilitació de patrimoni o de gestió de l’aigua.

A poc a poc, els nombres ens diuen que anam sortint de la crisi però encara s’ha de fer més feina, des de les administracions, perquè aquesta millora arribi, de manera clara, a les cases, a les economies familiars. Aquest és el gran repte que avui tenim.

No puc acabar sense deixar constància d’un aspecte que és primordial dins aquest dibuix que he anat esbossant de la Menorca que volem i és el fet que el Consell Insular de Menorca treballa sempre de la mà, d’una banda, dels ajuntaments de l’illa; i, de l’altra, del Govern Balear. Tenim vocació d’ajuntament d’ajuntaments, d’ens coordinador i de suport a les administracions més properes a la gent, com per  exemple, a través del Pla Insular de Cooperació, que ajuda els ajuntaments a dur a terme inversions molt necessàries per al municipi i, de l’altra, dóna feina a petites i mitjanes empreses de Menorca. També hem de fer –i hem fet- de pont entre els ajuntaments i el Govern en temes tan sensibles com els fangs de Ferreries, l´ús del Verge del Toro, el Conservatori o la gestió de l’aigua. Des del Consell Insular, sumam esforços, també, amb el Govern per resoldre, d’una vegada el problema de connectivitat que tenim a Menorca i que exigeix un gran «pacte d’estat», reivindicant, entre d’altres, la implantació de la tarifa plana universal de 30 euros per al transport aeri entre illes. També hem treballat conjuntament per anar millorant l’atenció dels nostres malalts quan s’han de desplaçar o un finançament just que ens permetria poder invertir més en sanitat i educació, els pilars bàsics de l’estat del benestar, d’entre moltes altres qüestions.

Aquesta és la imatge de la Menorca d’avui. S’han fet passes fermes per millorar el benestar de les persones de dins i fora de Menorca, perquè també estam al costat els refugiats; hem fet passes fermes per impulsar l’economia i conservar el paisatge. I, tanmateix, som ben conscients que encara tenim molta feina a fer. El balanç d’aquests gairebé dos anys de govern posa evidencia que la maquinària institucional avança a bon ritme i així ha de continuar per donar compliment al nostre compromís amb la ciutadania. Gràcies als treballadors de la casa i a totes les persones que cada dia ens ajudau a fer-ho un poc més fàcil.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Sens dubte, el tema més important que es va tractar en el plenari del mes de març del Consell Insular de Menorca va ser la derogació parcial de la Norma Territorial Transitòria (NTT), aprovada pel PP en el passat mandat.

En el seu moment, llavors des de l’oposició, vaig criticar amb duresa aquesta fórmula d’ordenació territorial per motius ben diversos: implicava no fer la revisió preceptiva del Pla Territorial Insular (PTI), amb la participació ciutadana corresponent; la seva tramitació va ser un despropòsit darrere l’altre; i, sobretot, pel que representava de desprotecció del territori, de creixement indiscriminat i sense criteri i de construcció de grans infraestructures en rústic.

En definitiva, la NTT -si el PP no l’hagués aprovada a finals del seu mandat i els nous governs autonòmic i insular no l’haguessin limitada- hauria pogut canviar la fesomia d’una Menorca que, no ho oblidem, és Reserva de Biosfera.

Lògicament, la voluntat de l’actual equip de govern del Consell Insular de Menorca, des del primer moment, no podia ser altra que estudiar les alternatives legals per evitar les conseqüències negatives que l’aplicació de la NTT podia produir. No podem oblidar que deixava l’ordenació del sòl en mans de la normativa balear, a través de la Llei Turística i Agrària, i no en mans del PTI. És per aquest motiu que vam creure convenient esperar a l’aprovació del Decret-llei de mesures urgents en matèria urbanística del Govern Balear per estudiar els seus efectes sobre la NTT i, si bé és cert que va frenar aspectes clau, hi continuava havent una contradicció entre el model territorial de la NTT i el del PTI.

D’altra banda, la NTT presentava, en certs, casos, una clara inseguretat jurídica: el PTI permetia un creixement de 600 places hoteleres anuals que la NTT impedeix; o, un altre exemple, la implantació d’energies renovables només seria possible, a Menorca, segons la NTT, si els projectes els impulsa l’administració.

És per tot açò que vam proposar, d’entrada, una derogació total de la NTT, tot i que, durant el període d’informació pública i audiència als ajuntaments i al Govern Balear, ja vam dir que podríem decidir mantenir-ne certs articles que s’avenen amb els criteris de revisió del PTI, per exemple, incloure dins el sistema general viari públic el Camí d’en Kane i el Camí Reial del Nord, com així ha passat, per la qual cosa la derogació és, ara per ara, només parcial.

En qualsevol cas, la solució definitiva vindrà amb la revisió del PTI que ja s’ha iniciat (i que és el que legalment pertocava fer, d’altra banda), una de les prioritats de l’equip de govern per continuar, en definitiva, treballant per un model territorial coherent com és el de Menorca.

• Activitat política
• Sense comentaris

El corrent d’un riu és el corrent de la vida i de la mort. Les dues cares, sempre inseparables, d’una única moneda que no és altra que l’existència humana. Una existència humana que, en la novel·la de Jaume Cabré, s’emmiralla en les aigües del riu Pamano, un riu que el mateix autor ha definit com un riu “tímid, amagat” i que, tanmateix, és capaç de projectar amb tota la seva força la vida i la mort d’uns éssers, potser també tímids i amagats rere les muntanyes de la vall d’Àssua, que van veure la seva vida trencada per la guerra. La vida i la mort d’aquells éssers anònims que són els grans oblidats de la “Història” però que, sens dubte, són, també, els grans protagonistes de la veritat. Una veritat que cal recuperar. Una veritat que resta esmicolada, aquí i allà, en centenars, en milers d’històries silenciades. Cal recuperar la seva veu. Cal sentir la veu del silenci. Com les veus que ressonen, calladament, per les aigües fredes del Pamano.

Així, l’enderrocament, tot just iniciat aquest nou segle, d’una vella escola del poble de Torena serà el detonant que farà aflorar a la superfície tota la duresa d’una postguerra que, malgrat el temps transcorregut, resta ben viva en la memòria del poble. Tina Bros, una mestra aficionada a la fotografia, enfocarà amb la seva càmera alguna cosa més que un edifici a punt de desaparèixer: dins aquelles parets, amagats com un tresor, trobarà els diaris que Oriol Fontelles, el mestre d’aquella petita escola durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, adreça a la filla que mai no coneixerà i que expliquen els darrers anys de la seva vida. Unes pàgines que deixaran en evidència tot un joc d’interessos, de passions i d’odis sota els quals s’amaga l’autèntic Oriol: el maquis que la passió d’Elisenda Vilabrú converteix en màrtir de la causa feixista.

Treure a la llum la veritat d’Oriol Fontelles serà l’objectiu de la Tina Bros des del moment en què una simple fotografia la portarà al nom de l’home que, ja des de les primeres pàgines de la novel·la, sembla entestat a lligar, malgrat totes les distàncies temporals, la seva vida a la d’ella. No debades, la primera part de Les veus del Pamano duu per títol “El vol del verdum”, en referència a una altra fotografia que Tina havia fet una setmana abans al cementiri del poble i en la qual queda immobilitzat, al costat de la imatge d’un monument degradat, el vol de l’ocell que, amb el seu bec, sembla escriure les paraules gravades a una llosa que també ha volgut sortir a la instantània: el nom, no podia ser altre, d’Oriol Fontelles. No és estrany, doncs, que, al final de la novel·la, s’afirmi que la Tina “creia en allò que podia ser impressionat en una pel·lícula, ja fos matèria, record o sentiment. Però no creia en gaires coses més.”

El temps serà entès com un temps circular, repetitiu, que no deixa lloc al dramatisme. Les identitats es poden arribar a confondre. Els diàlegs combinats de personatges situats en dos eixos cronològics diferents són possibles. I, fins i tot, hi ha accions paral·leles tan colpidores com la del capítol 27 de la III part en què una ampolla, amb un missatge en el seu interior, llançada al riu per un dels alumnes de la Tina, adopta la forma del cos inert d’un maquis, també amb un missatge en el seu interior, que havia davallat, cinquanta anys abans, pel mateix riu. En el fons, tant se val que la Tina nasqués després de la mort d’Oriol Fontelles. Els lligams estrets que s’estableixen entre els dos són els lligams morals que estam obligats a establir amb el nostre passat perquè, com afirma la Tina, “la mort no tingui l’última paraula”. Es tracta, en darrer terme, de lluitar contra l’oblit que els vencedors ens han volgut imposar. Contra el silenci imposat als perdedors. A aquells que moriren a la guerra i, també, a aquells que van quedar-se sense vida i van haver d’aprendre a sobreviure en la foscor d’una postguerra, potser encara més cruel.

Aquesta concepció del temps converteix Les veus del Pamano en un riu en el qual hi ha múltiples corrents narratius que conflueixen per donar forma a una història de Guerra Civil espanyola que Jaume Cabré situa als Pirineus pallaresos i que fuig del blanc o negre per endinsar-se dins les misèries humanes de tots plegats. Dels falangistes als maquis, de les heroïcitats a les covardies, passant per la por, la destrucció, la crueltat, Cabré teixeix històries que va enllaçant les unes amb les altres de forma magistral, des del present cap al passat, en una estructura literària complexa que, lligada a la concepció del temps abans esmentada, no fa més que qüestionar el concepte de “veritat”.

A Les veus del Pamano, com a la vida, res no és el que sembla. I, en aquest sentit, la multiplicitat de perspectives amb què juga l’autor així ho fa evident. Els nombrosos fils argumentals que permeten al lector resseguir una història des de diversos punts de vista contribueixen, sens dubte, a fer aflorar les confusions, les sospites infundades, els secrets i els enganys. No serà fins que no s’hagi escoltat, bé de forma directa, bé a través del narrador, tot el que els personatges han de dir, que no es podran abastar tots els aspectes de la història que ens explica Jaume Cabré. No debades, els diferents fils narratius que s’enceten a la primera part de la novel·la se situen, bàsicament, en dos eixos temporals –primers anys de la postguerra i principis del segle XXI- que permeten al lector seguir, de forma simultània, passat i present. Un passat i un present lligats per la voluntat dels uns que aquells fets dramàtics no caiguin en l’oblit; per la memòria, pels records d’uns altres que, com diu el poeta-gravador de lloses Serrallac, es graven a foc al cervell. Uns records que, com els guardats als quaderns d’Oriol Fontelles, cal que surtin a la llum per retornar-li la dignitat. La seva i, de retop, la de tantes altres víctimes del silenci.

Els cementiris, com els rius, contenen tota la vida de les persones resumida en una simple pedra. La vida i la mort ben juntes, una altra vegada, com el corrent d’un riu. La remor, la cantarella del Pamano, només la senten aquells que han de morir. Tots, en definitiva. I al Pamano, davant la mirada buida d’Elisenda Vilabrú, potser castigada per haver ofès els déus, hi confluiran personatges i temps que ens parlaran d’amor i mort, de dignitat i de veritat. De la veritat que encara resta esmicolada, aquí i allà, en centenars, en milers d’històries silenciades que cal escoltar. Com les veus que ressonen, calladament, per les aigües fredes del Pamano.

(Fragment d’un text llegit, el 7 de maig de 2008, a la Jornada Jaume Cabré, organitzada pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Bellaterra)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris