Fa unes setmanes, el diari Menorca publicava un article titulat La “fiebre de los planes en el Consell”, article que feia referència a l’elaboració de diferents instruments de planificació per part del govern insular. En aquest sentit, és interessant –i, fins i tot, m’atreviria a dir que imprescindible—que es clarifiquin una sèrie de qüestions que, sens dubte, ajudaran els ciutadans a situar molt millor la informació donada.

Així, poden estar tranquils que l’actual equip de govern del Consell no té una dèria planificadora injustificada. Ben al contrari, la majoria de plans que  redactarem o revisarem durant el 2017 serà per mandat legal, o sigui, perquè la llei ens obliga: Pla territorial insular, Pla d’intervenció en àmbits turístics, Pla director sectorial de carreteres, Pla territorial d’emergències, Pla d’emergències del Museu, Pla de gestió del patrimoni històric, Pla director sectorial de residus, Pla insular de transport regular, Plans d’emergències i simulacres, Pla d’acció Menorca Reserva de Biosfera o Pla de pedreres. A més, la major part del pressupost que invertim en redacció de plans és, justament, per a aquests que s’han de fer obligatòriament per complir la llei, alguns dels quals, ja s’haurien d’haver revisat en el passat mandat.

També hi ha altres plans que corresponen, certament,  a una clara voluntat política d’abordar una temàtica determinada i que responen a una demanda social existent: Pla de Vivenda Social, Pla d’usos del Llatzeret, Pla de millora de l’eficiència energètica, Pla de foment de les arts escèniques o Pla insular de suport a la família.

Així les coses, tant en aquells que venen determinats per la llei com en els voluntaris, es tracta de plans diversos perquè els àmbits d’actuació del Consell són molt diversos: social, territorial, econòmic, ambiental, turístic, etc. Aquesta diversitat, a més, és indicativa, precisament, del fet que l’equip de govern no es vol quedar aturat, sense abordar aquestes problemàtiques. El més fàcil seria l’anar fent, passar el dia a dia sense cap objectiu a mitjan i llarg termini, cosa que no és el cas, en absolut.

Estarem d’acord que l’administració, per actuar correctament, ha de planificar. Si no es planifica, s’actua per impulsos, conveniències del moment o interessos personals, quan el que cal és saber quines són les necessitats i com es gestionen de forma eficient els recursos per arribar a les solucions. A més, la qüestió clau és, per una banda, que aquests plans es facin amb la participació de la societat i dels sectors implicats; i, per altra banda, que aquests diferents plans siguin coherents entre si, que apuntin cap a un model social i territorial solidari, sostenible, al servei de la gent, i que n’asseguri el benestar.

Així les coses, planificar significa analitzar, debatre, organitzar, prioritzar, prendre decisions, concretar, ordenar, fomentar la participació… En definitiva, una feina conscient  i responsable que serveix per posar les bases del futur, en aquest cas, de Menorca, amb rigor i convenciment.

(Article publicat al diari Menorca, dia 11 de febrer de 2017)

• Activitat política
• Sense comentaris

Balance

Segons el meu diccionari de símbols de capçalera, el de Chevalier i Gheerbrant, el meu és el setè signe del zodiac -Balança-, signe d’equilibri entre els plans còsmic i psíquic. Lligat als conceptes de legalitat i justícia, socials i interiors, indica l’equilibri entre el bé i el mal: per un cantó, tendeix cap a Scorpio (món del desig) i, de l’altre, cap a Virgo (sublimació). Representa l’equitat universal i l’esperit de la justícia, així com l’harmonia social i personal.

Així, en entrar en aquesta constel·lació del zodíac, el sol es troba en el punt mitjà de l’any astronòmic, entre el crepuscle d’una tardor exterior i l’aurora d’una primavera interior. En aquest punt central en què s’anivellen el motor i el fre, l’impuls i la retenció, l’espontaneïtat i la reflexió,  l’abandonament i el temor.

No sé si res de tot açò que acab d’escriure explica que no m’agradin gens, d’una banda, les persones negatives, aquelles que sempre ho veuen tot negre, que res no els està bé, que només veuen fracassos a l’horitzó, que desconfien de tot i de tothom; i, de l’altra, els superficials, lleugers, inconscients, que sempre troben que s’exageren els problemes, que no hi ha per tant, que no cal preocupar-se perquè, al cap i a la fi, tot s’acaba solucionant, d’una manera o altra.

No sabria dir quins dels dos m’incomoden més. El que sé ben cert és que, amb qualsevol de les dues actituds davant la vida, no es fa camí. Cal ser realista, tocar de peus a terra, ser conscient de les dificultats, fer autocrítica i, tanmateix, i a la vegada, no perdre mai la il·lusió, l’empenta i el coratge per assolir els objectius. Fugir tant de la crítica corrosiva com de les rialles buides. Cal ser crític i cal riure. La vida és feta de matisos. I jo la vull en aquest punt central en què s’anivellen el motor i el fre, l’impuls i la retenció, l’espontaneïtat i la reflexió,  l’abandonament i el temor. No hi ha res més engrescador que intentar fer real l’impossible. Ja ho va dir Shakespeare; estam fets de la mateixa matèria que els somnis.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

DISCURS INSTITUCIONAL DEL DIA DE SANT ANTONI, PATRÓ DE LA NOSTRA ILLA I DIADA DEL POBLE DE MENORCA

17 de gener de 2017

Senyora consellera i senyor conseller del Govern de les Illes Balears, excel·lentíssim Bisbe de Menorca, senyores diputades, consellers i conselleres, autoritats, senyores i senyors, benvinguts, un any més, a la sessió institucional del Consell Insular de Menorca, convocada per commemorar la Diada del Poble de Menorca, en la festivitat de Sant Antoni, patró de l’illa, 730 anys després que el rei Alfons el Liberal la conquistàs per incorporar-la a la Corona d’Aragó, fet que ens va donar una llengua –la catalana-, una cultura i una identitat que perduren i es transformen en el temps.

Com diuen els versos del poeta Antoni Moll Camps: Som fills i hereus d’una arriscada pàtria,/ nascuda fa mil anys entre cingleres,/ ençà i enllà de la carena, amb una/ voluntat i un destí de poble lliure. / (…) I avui, germans d’una mateixa llengua/ i un mateix esperit, volem la glòria/ i el risc, inaugurat fa deu centúries, /de ser qui som, i de gaudir-ne lliures.

Efectivament, els menorquins d’avui tenim el deure i el privilegi de continuar construint la nostra petita –immensa- pàtria. I ho hem de fer amb tota l’ambició possible. Perquè Menorca és un territori amb identitat i cohesió suficients per ser una entitat política pròpia que, amb totes les seves similituds i particularitats, s’articuli , de forma sòlida i efectiva, en el context de les Illes Balears.

Els consells insulars són administració local i el de Menorca té, en aquest sentit, un clar perfil d’ens que propicia la coordinació i dóna suport als ajuntaments de l’illa, ajuntaments que no podem oblidar que tenen un paper clau en la posada en pràctica de moltes de les polítiques que s’impulsen, a nivell social o territorial, per exemple, per la seva proximitat al ciutadà. Però, a més, des de la reforma estatutària del 2007, els consell insulars són, també, Comunitat Autònoma, un canvi molt significatiu perquè, per primera vegada, els consells insulars van ser considerats part del sistema autonòmic en els mateixos termes que el Govern de les Illes Balears, cosa que permet seguir eixamplant, amb fermesa, l’autogovern de Menorca.

I, en aquest sentit, avui, tenim dos reptes importants damunt la taula: el primer, el traspàs de la competència de promoció turística, una reivindicació de fa molts anys que fins ara no hem estat capaços de fer efectiva i que esperam que ens els pròxims mesos ja sigui una realitat; l’altra, la posada en marxa de la Comissió General de Consells Insulars, creada en el si del Parlament, de composició paritària Parlament-consells insulars, un òrgan estatutari, la consulta i el dictamen del qual seran prescriptius per a la tramitació i aprovació de proposicions de llei i projectes de llei que afectin matèries tan importants com la reforma o el desenvolupament institucional de l’Estatut d’Autonomia, la Llei de Consells Insulars o el seu finançament i competències.

Enguany, fa 40 anys que es va signar el Pacte del Toro (juliol de 1977), pacte que va posar les bases de la futura autonomia que havia de tenir, com un dels eixos vertebradors clau, uns organismes territorials inexistents: els consells insulars. Un pacte que va néixer de la unió de totes les forces polítiques de l’illa, l’esperit del qual, avui, més que mai, cal tornar a reivindicar més enllà de les paraules. És per açò que, des del Consell Insular de Menorca, treballarem per enfortir-ne l’esperit amb l’objectiu de projectar-lo cap al futur:  cal no oblidar que hem estat una illa que ha sabut bastir amplis i importants consensos, consensos que hem de ser capaços de continuar 40 anys després.

Com  molt bé explica Josep Maria Quintana (Els plantejaments autonòmics de Menorca davant la transició, IEB 1996), “a instàncies de Guillem d’Olives Pons, ens reunírem dalt El Toro representants d’Aliança Popular (Jesús Camps Cardona i Antoni Cardona Sans), de la Unió del Centre Democràtic (Guillem d’Olives Pons, Juan Antonio Seguí Mercadal, Mateu Seguí Mercadal i Francesc Tutzó Bennassar), del Partit Socialista Obrer Espanyol (Fernando Serrano), del Moviment Socialista de Menorca (Juli Mascaró i el qui us parla) i del Partit Comunista d’Espanya (Antonio Casero i Miquel Vanrell). Allí, després d’un debat curt, signàrem l’acord que fou publicat el dia següent a la primera pàgina del diari Menorca. No va estar-hi present, per un malentès, la Unió Democràtica de les Illes Balears, però el seu representant, Joan Casals, signà el document a Cala Galdana unes hores més tard, com si hagués assistit personalment a la reunió. Posteriorment, s’adheriren al pacte el Partit del Treball d’Espanya i el Moviment Federalista de Menorca.“

He volgut citar el nom de tots els implicats com a primer reconeixement del seu servei a l’illa. Des de la pluralitat ideològica més absoluta, van creure en la capacitat d’autogovern de Menorca i van posar les bases del que som avui: una illa capaç de tot allò que ens proposem si som capaços de mirar-nos i de mirar la realitat amb ànim positiu i constructiu. No hem d’amagar reptes ni dificultats, de cap manera perquè hi som, però els hem d’afrontar des de la voluntat comuna d’unir esforços per avançar cap a la Menorca que volem.

La veu de Menorca ha de sortir unida a l’hora de reivindicar, davant  el Govern de l’Estat, juntament amb les altres Illes, un Règim Especial Balear que contempli la cobertura dels costos d’insularitat, una mesura que representaria beneficis econòmics i de benestar automàtics per a Menorca: les empreses podrien ser tan competitives com les d’altres territoris o a la fi podríem tenir un transport digne tant de temps reivindicat. Una nova situació econòmica que beneficiaria, sens dubte, a tots els ciutadans i a les famílies menorquines.

En aquests moments, després d’anys de parlar-ne, ja hem fet una primera passa: s’ha aconseguit la unió de tots els grups polítics per reivindicar la tarifa màxima universal entre illes, una primera passa, necessària però no suficient, per no sentir-nos ciutadans de segona en un Estat que no és sensible a la nostra realitat. D’altra banda, i mentre no arriba el nou REB, cal continuar lluitar per les inversions estatutàries que encara s’han de fer realitat, com la del centre d’interpretació de la Menorca Reserva de Biosfera a s’Enclusa.

Menció a part mereix la millora del finançament autonòmic,  una qüestió de primer ordre, inajornable pel que representa per al benestar de les persones: gairebé 6000M€ de les Illes s’han destinat a finançar recursos d’altres comunitats, mentre la nostra pateix un dèficit estructural de finançament que limita inversions molt necessàries, sobretot, en educació i sanitat, els eixos de la societat del benestar. Quan qui té l’obligació de donar no es queda amb suficients recursos per mantenir les necessitats bàsiques dels ciutadans cobertes i s’ha d’endeutar , any rere any, per fer-ho, ja no podem parlar de solidaritat entre comunitats. Es tracta d’una altra cosa i ben diferent.

Aquestes qüestions que acab d’esmentar són, sens dubte, qüestions de primer ordre que, com ja he dit, seria important i gairebé imprescindible que fossin defensades des de Menorca amb una multiplicitat de veus però amb un únic missatge. Hem de tenir present que la nostra illa ha estat sempre capdavantera en aquesta unitat i capacitat d’assolir amplis consensos socials, des de fa 40 anys, i en tenim prou exemples: la creació de l’Institut Menorquí d’Estudis, que ha complert 30 anys; la Menorca Reserva de Biosfera;  la Menorca Talaiòtica; el Moviment Menorca Edu21, Pacte per l’educació, un referent en el conjunt de les Illes, en el qual hi van participar famílies, estudiants, sector productiu, tercer sector i docents, i que va ser acceptat per totes les forces polítiques i assumit com a propi pel Govern de les Illes Balears; o el projecte de Llatzeret, avui possible gràcies a la feina iniciada pel PP el passat mandat i continuada ara per tota la societat menorquina, a través del grup de feina creat per definir els seus usos.

A Menorca, el 2017 serà l’any de l’inici de la revisió del Pla Territorial Insular (PTI), una eina imprescindible per dur a terme un ús sostenible i ordenat del territori que, avui, ja ningú dubta que és el que dóna valor diferencial a la nostra illa. Caldrà tornar a recuperar l’ampli consens social que el va fer possible perquè no podem oblidar que duu implícit temes tan importants com el de les zones on ubicar instal·lacions d’energies renovables o on autoritzar lloguer turístic plurifamiliar, només per citar-ne dos que avui generen debat social.

D’altra banda, des de fa uns anys una part significativa de la societat menorquina reclama una visió estratègica capaç de definir unes directrius generals que puguin respondre a la qüestió de “cap a on anam?”. Un dels principals reptes que té donar resposta a aquesta pregunta és aglutinar un consens capaç de superar els cicles polítics i el seguit de plans, lleis i normes que es superposen en un corpus de regulacions sense estructura ni objectius conjunts. És amb aquesta voluntat de superació que, a través de l’Institut Menorquí d’Estudis, hem impulsat les Directrius Estratègiques de Menorca (DEM), un procés obert i continu que no suposa necessàriament la creació de noves entitats o estructures, sinó que actua de catalitzador de les ja existents per aconseguir els objectius establerts. Les Directrius Estratègiques operen dins quatre àmbits temàtics principals: Energia i recursos; Territori; Societat i economia i Cultura.  En aquest sentit, val a dir que s’ha iniciat la feina impulsant el debat sobre la possible implantació de noves infraestructures energètiques d’abast territorial (gas natural, parcs eòlics i fotovoltaics) i que haurà de continuar, entre d’altres, amb temes tan importants com el de la gestió de l’aigua.

Voldria destacar, també, que les institucions menorquines no s’han deixat vèncer pel desànim davant la pitjor crisi humanitària que viu Europa des del final de la Segona Guerra Mundial, provocada  per la greu situació de violència i crisi institucional que pateix tota la zona de l’Orient Mitjà. Malauradament, les institucions europees no han capaces fins avui d’articular una resposta adequada, eficient i respectuosa amb el drets humans. Els valors que sustenten el projecte europeu, les seves bases ètiques i jurídiques es troben avui qüestionades per la incapacitat de donar aquesta resposta, i per l’habilitació d’unes mesures de contenció i expulsió de demandants d’asil fora de les fronteres d’Europa que lesionen greument la dignitat d’aquestes persones i posen en entredit el caràcter humanista del projecte d’unitat europea.

És per açò que, des de fa mesos, les institucions de l’illa ens hem posat a treballar conjuntament per impulsar el projecte “Menorca es mou” que recull diverses iniciatives en tres sentits: en primer lloc, per incrementar la incidència política cap el govern de l’Estat i les institucions comunitàries; en segon lloc, per fomentar la sensibilització de la societat menorquina envers els drets de les persones refugiades i migrants; i, finalment,  hem destinat recursos per a la realització de projectes de cooperació que atenen en origen i en les regions frontereres les necessitats bàsiques i l’exercici efectiu dels drets de les persones refugiades a la seguretat, el passatge segur, i una vida digna.

El Consell Insular i els Ajuntaments de Menorca disposam de l’eina adequada per dur a terme aquestes accions, i que no és altra que el Fons Menorquí de Cooperació. Totes les institucions locals i les entitats que es dediquen a cooperació formam part del Fons, i és a través seu que volem impulsar una política activa i responsable que contribueixi de manera humil però efectiva a la millora de les condicions de vida i les expectatives d’aquest enorme col·lectiu humà colpejat per la guerra i la desídia d’un món que assisteix entre perplex i impotent a la seva tragèdia.

Com ja ha demostrat en moltes altres ocasions, la societat menorquina mostrarà que és una comunitat local oberta al món, sensible amb el patiment humà sigui on sigui que es produeixi, i capaç d’estar a l’alçada en aquest moment històric en què milions de persones es veuen desplaçades i privades de viure amb dignitat i  llibertat.  I, tot açò, sense oblidar la necessitat de continuar impulsant polítiques socials actives, també en coordinació amb altres administracions, per incidir en una societat que evoluciona, cada vegada més, cap a una situació de desigualtat que esdevé crònica i que provoca que una franja de la població encara visqui sense un sostre digne o pateixi pobresa energètica.

I, no puc acabar sense fer una menció especial a l’Any Pasqual Calbó, declarat com a tal pel Ple del Consell Insular de Menorca el novembre de 2015, amb la voluntat, compartida pel Govern de les Illes Balears i l’Ajuntament de Maó, de desenvolupar un bon programa d’activitats al llarg de tot l’any a fi de conèixer millor i difondre l’obra d’aquest gran pintor il·lustrat menorquí que, com molt bé sap el professor Antoni Roca Rosell que ara dissertarà sobre la seva figura, va ser, també, autor d’una vintena de tractats científics redactats en català, que contenen lliçons de matemàtiques, física o arquitectura, adreçades als joves menorquins.

He començat aquest parlament al·ludint al Pacte del Toro del 1977 i l’he acabat amb la figura de Pasqual Calbó, mort el 1817. Diàleg, unitat i consens, d’una banda;  art, bellesa, ciència i coneixement, de l’altra,  s’uneixen en una illa que vol escriure el seu futur, assumint, com deia el poeta, “la glòria i el risc, de ser qui som, i de gaudir-ne lliures.”

• Activitat política
• Sense comentaris