Mentre, a Menorca, la –meva- vida política avança sense descans (reunions, viatges, projectes, negociacions, informes, premsa, pressupost…), al cap i al cor, Catalunya. M’estim aquesta terra on hi tenc tanta gent estimada. Persones que han demanat ser escoltades en una democràcia en què, per definició, el poder (cràcia) és del poble (demos). Demanen que els ciutadans puguin triar el seu futur com a poble. No volen imposar res: només comptar i acatar el resultat, sigui el que sigui. Sembla senzill. A Escòcia, fa poc, ho va ser: el dret a decidir està recollit a la Carta de les Nacions Unides. Diuen, però, que el que ells demanen la llei no ho permet. La Constitució espanyola no ho permet. Les lleis tampoc permetien el vot de les dones o la igualtat racial i van tancar molta gent per enfrontar-s’hi. Per acabar amb unes situacions injustes. Ara també. Ara també hi ha persones radicalment democràtiques a la presó. Gent propera. Gent compromesa i valenta que ha comès el delicte de reclamar la llibertat de poder decidir què volen ser com a poble. I no puc deixar de pensar-hi. En ells. En les seves famílies. En totes les persones amb qui comparteixen un projecte de futur. Un projecte pacífic que s’ha teixit amb les complicitats i els anhels de tanta gent. Per això la violència de les porres o de les decisions judicials injustes no podran fer-lo desaparèixer.
Mentre , a Catalunya, la –convulsa- vida política avança sense descans (presó, exili, manifestacions, declaracions, rodes de premsa, vagues…), al cap i al cor, Menorca. El meu compromís en aquests moments. Però tot el que passa, aquí i allà, és a dins meu. I no ho puc evitar. Malgrat saber que cada paraula que he dit ha estat i serà emprada en contra meva. Costa respectar les opinions dels altres. I es fiquen en la teva vida amb el verí a la llengua. Però tot el que passa, aquí i allà, és a dins meu. I no ho puc evitar. Malgrat saber que cada paraula que no he dit ha estat i serà emprada en contra meva. Tenir companys de viatge amb maletes massa feixugues és incòmode. Molt. No ho negaré. I sents que voldries quedar-te a l’andana. Però hi ha tantes persones que t’han pagat el trajecte amb la seva confiança. I cal arribar al destí. Amb el cap fred i el cor encongit.
- El pensament ordenat/Opinió
- 1 comentari
Arribam a veure tan “joc brut” en tot de la política o en tot el que ho hauria d’esser polític, que un ja arriba a pensar si no hi deu haver també “joc brut” en els resultats electorals.