El 2009, quan no feia ni tres mesos que era regidora de cultura de l’Ajuntament de Ciutadella, vaig escriure una entrada -prou irònica- en aquest blog, amb el títol de Consorts. Avui l’he recordada en llegir una notícia del debat que s’ha suscitat a França sobre el paper institucional que Macron vol donar a la seva dona, en qualitat de “primera dama” i amb pressupost propi.
La veritat és que em sembla una proposta absurda perquè qui s’ha presentat a les eleccions és ell. I, tanmateix, avui tenc clar que el paper dels consorts dels polítics -honrats, per descomptat-, sobretot d’aquells de les administracions més properes als ciutadans, és, segurament, dels més desagraïts i difícils que hi ha. I ho dic sense ni una gota d’ironia. Ben al contrari.
És cert que -en una relació normal- la decisió d’ocupar un càrrec públic és cosa de dos, però és indubtable que qui pren la iniciativa és molt més conscient del que haurà d’assumir -positiu i, sobretot, negatiu- que l’altre. Qui gestiona seguint la llei i amb dedicació absoluta sap que, així i tot, li toca carregar amb una feina que no té horari, amb crítiques ferotges, amb acusacions falses o amb problemes impensables. Però té la satisfacció de veure com va construint allò que, al principi, només eren idees, idees compartides amb altres persones que van dipositar en ell la confiança perquè les tiràs endavant. Tot un honor, al cap i a la fi.
El consort, en canvi, mentre espera sol a casa, ha de llegir a les xarxes o ha d’escoltar en qualsevol àmbit -fins i tot de molt propers- que “els polítics no fan res perquè són quatre inútils que només es rasquen la panxa”. O, sabent el que hi han perdut, que “els polítics només hi són per omplir-se les butxaques i guanyar doblers fàcils”. És el que passa quan, sense criteri i de manera injusta, es fica a tothom dins el mateix sac. Quan no et diuen que “subvenciones el terrorisme”.
Moltes vegades em deman com seria, de consort d’un polític. I, sincerament, no m’hi vull ni imaginar: estic convençuda que no hi ha títol que ho compensi. Potser, només, que el polític en qüestió sàpiga trobar temps per expressar la gratitud infinita a tanta generositat.
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris