A Menorca, un “moix carabasser” és un moix nat durant l’estiu que es distingeix per tenir el cap relativament gros. Confés que és una expressió que, fins fa poc, desconeixia i que me la van descobrir aplicada a una persona d’aquestes característiques. Ja sé que és una mica cruel però em va fer gràcia.
Per definir una persona que té el cap gros, tenim la paraula “caparrot”. Tanmateix, m’atreviria a dir que l’empram molt més en sentit figurat que estricte per referir-nos a persones curtes d’enteniment, que no comprenen les coses. I, especialment, en aquells casos que no és que no puguin entendre un raonament: és que, senzillament, no el volen entendre.
Així, aquests “caparrots” voluntaris es transformen, de cop, en “caparruts”, en éssers obstinats, que no es deixen convèncer per cap argument o prova empírica i que, facis el que facis i diguis el que diguis, continuen instal·lats en la seva postura inicial. I és una autèntica llàstima perquè atendre les raons de l’altre d’una manera serena, natural, disposat a posar-te a la seva pell, no és fàcil però és l’únic camí per avançar, per no repetir errors.
El problema, per tant, rau en un fet clau: que el debat parteixi de la desconfiança. Una desconfiança que, com molt bé diu Salvador Cardús, “és el gran obstacle de tot esforç de comprensió i empatia; converteix l’adversari en enemic i, en definitiva, la seva arrogància és la culpable directa del fracàs de tot intent d’acord entre posicions discrepants quan s’han d’assolir objectius superiors.”
Els moixos -carabassers o no- tenen fama de ser animals desconfiats. Però, a força d’insistir, jo en tenc una -que té por de tot!- que, cada matí, em ve a donar el bon dia i aprofita per fer mitja horeta damunt la meva panxa. Per tant, no podem donar cap desconfiat per perdut.
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris