Deixar Lisboa, després de quatre dies de desconnexió. De recuperar la conversa relaxada i trivial. La placidesa de les passejades per carrers estrets i empinats. Les rialles còmplices que el dia a dia, massa intens, ofega. Música de fados i aromes deliciosos de bacalhau o pastéis de nata. L’aigua i les altures. Pessoa i els conquistadors. Ponts i elevadors. Sense horaris. Sense obligacions. Observar la realitat i la història a traves de les finestretes d’un tramvia groc i vell. Façanes enrajolades i acolorides. Façanes decrèpites. Pluja i sol. Castells i torres. Records de terratrèmols i incendis. Un aire decadent i autèntic que enamora. Un viatge pendent de feia anys i que, tanmateix, no m’ha decebut gens. Ben al contrari. Obrigada.
- El pensament ordenat/Opinió
- 1 comentari
…i sentir-hi els sons d’una altra llengua lliure, mai sotmesa, a diferència de la nostra. Encara que sigui escoltant-hi els cants rabiosos d’ El fado.