La veritat és que el tema de la realitat i l’aparença sempre m’ha apassionat. De fet, no és un tema nou, en aquest blog: fa anys, el 2011, vaig escriure una entrada –Imatge- en què ja en parlava, arran de la lectura d’un article sobre el porter del Barça de llavors, Víctor Valdés, en què es deia que era el contrari de la imatge que projectava, actitud, afegien, que adopten molts esportistes d’elit per protegir-se, per blindar-se de les opinions exteriors, en especial de les crítiques.
Avui hi torn perquè, en poc temps, unes quantes persones acabades de conèixer m’han dit el mateix: no em pensava que fossis així, tan propera; d’enfora, sembles una persona distant. Per pensar-hi. Què fa que una persona propera sembli distant? Puc ser distant i propera a la vegada? Què marca la distància? Una mirada? Un gest? Un to de veu determinat? En aquest sentit, record que, quan vaig quedar sense veu, en recuperar-la, la logopeda va quedar sorpresa dels meus aguts i em va insinuar que adoptava un to més greu -més masculí- per protegir-me dels perills del món en què em movia (la política, per entendre’ns). I, com en el cas de Valdés, potser aquesta és la clau de tot. La protecció. L’autoprotecció.
En el fons, tots ens coneixem les debilitats i no ens agrada que ens facin mal. El 2011, vaig concloure: La imatge que projectam. Vét aquí la qüestió. És una dona forta que, quan ningú no la veu, plora. És un home orgullós que amaga una gran timidesa. Una filleta dura que se sap diferent i té por. La imatge que projectam. Pura façana, moltes vegades. Una cuirassa protectora, inconscient, que no hauria d’impedir, tanmateix, que arribàssim al fons de la persona, amb totes les seves debilitats i fortaleses. I fer-ho possible és cosa de tots, de l’observat i de l’observador. Es tracta, només, de donar-nos una oportunitat.
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris