El 2009, vaig escriure una entrada en aquest blog titulada Bach(s) en què, a més d’explicar la meva predilecció pel músic alemany, confessava que havia començat a prendre flors de Bach -del metge i homeòpata- per intentar relaxar-me. En aquells moments, era regidora de cultura a l’Ajuntament de Ciutadella.
Ara, uns quants anys després, les flors de Bach han tornat a entrar a casa però -en contra del que seria previsible- no per relaxar la presidenta del Consell (ho duc prou bé!) sinó la parella de moixos de la família, que es veu que són ben complicats. Molts ja coneixeu la història de la desaparició d’en Calcetes durant nou mesos i de la nova incorporació que vam fer durant la seva absència -que donàvem per definitiva- en forma d’una moixeta petita i poruga. I, evidentment, la convivència no és tan fàcil com voldríem, tot i la idíl·lica fotografia que il·lustra aquesta entrada.
Na Mixi té por d’en Calcetes perquè no pot oblidar els atacs del principi de compartir casa. I en Calcetes, que sempre ha estat un moix dolentot (dit amb tot l’amor possible), ho sap i juga a fer-li males passades. La conclusió de tot plegat és que tenc un moix esvalotat i una moixa estressada i la solució podria passar pel senyor Bach. Veurem.
En el meu cas, però, tenc clar que no hi ha millor remei per desconnectar del món que escoltar el Concert per a dos violins en re menor de Johann Sebastian, el meu preferit i, si no m’equivoc, el preferit, també, de la meva admirada Carson McCullers. És el que faig mentre escric aquesta entrada. Largo ma no tanto… Sona el telèfon. Torn a la dura realitat.
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris