La veritat és que el tema de la realitat i l’aparença sempre m’ha apassionat. De fet, no és un tema nou, en aquest blog: fa anys, el 2011, vaig escriure una entrada –Imatge- en què ja en parlava, arran de la lectura d’un article sobre el porter del Barça de llavors, Víctor Valdés, en què es deia que era el contrari de la imatge que projectava, actitud, afegien, que adopten molts esportistes d’elit per protegir-se, per blindar-se de les opinions exteriors, en especial de les crítiques.

Avui hi torn perquè, en poc temps, unes quantes persones acabades de conèixer m’han dit el mateix: no em pensava que fossis així, tan propera; d’enfora, sembles una persona distant.  Per pensar-hi. Què fa que una persona propera sembli distant? Puc ser distant i propera a la vegada? Què marca la distància? Una mirada? Un gest? Un to de veu determinat? En aquest sentit, record que, quan vaig quedar sense veu, en recuperar-la, la logopeda va quedar sorpresa dels meus aguts i em va insinuar que adoptava un to més greu -més masculí- per protegir-me dels perills del món en què em movia (la política, per entendre’ns). I, com en el cas de Valdés, potser aquesta és la clau de tot. La protecció. L’autoprotecció.

En el fons, tots ens coneixem les debilitats i no ens agrada que ens facin mal. El 2011, vaig concloure: La imatge que projectam. Vét aquí la qüestió. És una dona forta que, quan ningú no la veu, plora. És un home orgullós que amaga una gran timidesa. Una filleta dura que se sap diferent i té por. La imatge que projectam. Pura façana, moltes vegades. Una cuirassa protectora, inconscient, que no hauria d’impedir, tanmateix, que arribàssim al fons de la persona, amb totes les seves debilitats i fortaleses. I fer-ho possible és cosa de tots, de l’observat i de l’observador. Es tracta, només, de donar-nos una oportunitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

A la sessió plenària del mes de febrer del Consell Insular de Menorca, vam aprovar dues propostes molt importants per al reconeixement del patrimoni de l’illa: la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC) de l’església del Roser de Ciutadella i, també, la declaració de BIC Immaterial de la tècnica constructiva tradicional de la pedra en sec. Dues excel·lents iniciatives.

El debat, però, es va centrar, sobretot, en temes turístics. En primer lloc, vaig haver de defensar l’Impost de turisme sostenible dels atacs del PP i, la veritat, no va ser difícil. Bàsicament, aquest seria el resum de la meva intervenció:

-L’Impost de turisme sostenible ja no és discutit per ningú (fins i tot el PP ja es preocupa per com es reparteix!)  perquè  representa una millora innegable en el manteniment del medi ambient del destí, de les nostres infraestructures, del patrimoni, del paisatge i del territori perquè és un impost que es reinvertirà en el producte turístic, que ens permetrà, a la llarga, millorar la nostra competitivitat.

-L’agilitat amb què el Govern ha estat capaç de dur a terme aquest compromís electoral –en només 1 any de mandat- fa que, evidentment, en el primer moment d’aplicar-se hagin sorgit aspectes que s’han de millorar clarament, pel que fa al repartiment i al fet que s’han deixat fora d’aquest els ajuntaments, i així ho hem expressat tots sense embuts, jo la primera just fer-se públic, però també el Govern.

-Per tant, no té cap sentit, en aquests moments, que deixem sense efecte el repartiment que s’ha fet aquest primer any, com demanava el PP:  provocaria un caos total i, sobretot, no volem renunciar als 4,1M€ i als projectes que ens permetrà dur a terme:

*Pla de gestió i recuperació del Camí de Cavalls: 260.695 €

*Prova pilot d’injecció d’aigua depurada per recuperació d’aqüífers: 850.000 €

*Conducció de la dessaladora de Ciutadella al dipòsit de Son Blanc: 583.630 €

*Consolidació de la muralla del Castell de Santa Àgueda: 118.089 €

*Rehabilitació de la torre de defensa de Sanitja (Es Mercadal): 250.116 €

*Rehabilitació torre de defensa Rambla (Maó): 187.510 €

*Rehabilitació patrimoni i dotació del convent de Sant Diego: 884.693 €

-A Menorca s’ha lluitat i s’ha aconseguit que ens donin exactament el percentatge que havíem demanat, una demanda que surt i va ser defensada des de l’illa. Vull recordar que va ser des de Menorca que es va presentar una esmena a l’article 20 del Projecte de Llei que el Govern va remetre al Parlament que proposava que per a la distribució territorial es prengués com a referència la Llei que estableix el finançament dels consells insulars, com així s’ha fet, permetent un marge de desviació, sempre que es compensin en exercicis següents. Enguany, a Menorca, li ha correspost exactament el que li corresponia, un 13%. Eivissa i Formentera han tingut més i Mallorca, manco, distribució que s’haurà de compensar en els propers anys. No facin un problema on no n’hi ha cap, sobretot a Menorca, que ha rebut escrupolosament el que li corresponia.

-Si el PP no hagués tret l’ecotaxa, avui hauríem recaptat 1000M€ a les Illes  i segurament no tindríem tants problemes de repartiment.

-I, en qualsevol cas, i sobretot, si avui el PP governàs, ens haurien tocat 0€ a Menorca. Aquesta és la realitat, agradi o no.

L’altre tema turístic que es va debatre va ser el traspàs de promoció turística al Consell, de la qual el PP volia conèixer tots els detalls de la negociació, un demanda, com a mínim, sorprenent, perquè ells no ens en van donar cap mai i ni tan sols hem pogut trobar un document al Consell sobre els termes en què el van negociar el passat mandat. Però, així i tot,  vaig donar la informació del que hem fet nosaltres que el PP no va fer:

1. Demanar un estat detallat del personal dedicat a la promoció per part del Govern. I ara ja tenim el detall del personal, persona a persona, categories, funcions, sous, etc.
2. Demanar un estat detallat del pressupost dedicat a promoció i la resta de pressupost de l’ATB.
3. Proposar fórmules de gestió on cadascú tengui la seva responsabilitat i on, sense perdre el coneixement històric de la promoció, sigui Menorca qui gestioni i decideixi.
4. Proposar estructures que, a pesar de les dificultats que ens trobarem per assumir la promoció a causa de les limitacions imposades pel senyor Montoro, faci viable el traspàs sense que el sector en surti perjudicat.
5. Exigir comptes clars, responsabilitats clares i una transferència que ens faci més forts i més competitius per fer front als múltiples reptes que tenim: la desestacionalització, el augment de la despesa per turista i dia, la conversió d’oferta existent en vertaders productes turístics, la diversificació de mercats, l’eficiència en la gestió, la cooperació entre el sector públic i el sector privat.

Finalment, també vam parlar de Benestar Social, de transport públic, de Xilella, de lloguer turístic, de carretera…

• Activitat política
• Sense comentaris

El 2009, vaig escriure una entrada en aquest blog titulada Bach(s)  en què, a més d’explicar la meva predilecció pel músic alemany, confessava que havia començat a prendre flors de Bach -del metge i homeòpata- per intentar relaxar-me. En aquells moments, era regidora de cultura a l’Ajuntament de Ciutadella.

Ara, uns quants anys després, les flors de Bach han tornat a entrar a casa però -en contra del que seria previsible- no per relaxar la presidenta del Consell (ho duc prou bé!) sinó la parella de moixos de la família, que es veu que són ben complicats. Molts ja coneixeu la història de la desaparició d’en Calcetes durant nou mesos i de la nova incorporació que vam fer durant la seva absència -que donàvem per definitiva- en forma d’una moixeta petita i poruga. I, evidentment, la convivència  no és tan fàcil com voldríem, tot i la idíl·lica fotografia que il·lustra aquesta entrada.

Na Mixi té por d’en Calcetes perquè no pot oblidar els atacs del principi de compartir casa. I en Calcetes, que sempre ha estat un moix dolentot (dit amb tot l’amor possible), ho sap i juga a fer-li males passades. La conclusió de tot plegat és que tenc un moix esvalotat i una moixa estressada i la solució podria passar pel senyor Bach. Veurem.

En el meu cas, però, tenc clar que no hi ha millor remei per desconnectar del món que escoltar el Concert per a dos violins en re menor de Johann Sebastian, el meu preferit i, si no m’equivoc, el preferit, també, de la meva admirada Carson McCullers.  És el que faig mentre escric aquesta entrada. Largo ma no tanto… Sona el telèfon. Torn a la dura realitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris